VIURE EN EL CAMÍ D'AMOR 6. Les creences i les veritats

Una de les coses més difícils d'entendre és que hi hagi tantes “veritats” com persones. I és que cadascú té un conjunt de creences que per ell són la “veritat”. Això és així perquè, cadascú de nosaltres, té la possibilitat de crear el seu propi món extern. Per tant, el que tu creus passa a ser realment el teu món. La teva “veritat”. I les creences i les “veritats” s'han de respectar. Però no s'han de confondre amb l'única veritat profunda: la de l'ànima.

Aquesta única veritat inqüestionable i comuna a tots els éssers és la que ens fa ser un sol ésser: tots som Un en l'Amor. I, mentre som al camí d'amor, ens n'adonem i ho sentim d'una forma que no és fàcil d'explicar. Perquè només es pot sentir. Però, com no és un sentiment gaire comú, se'ns fa difícil comparar-lo. Senzillament no es pot. No hi ha cap altre sentiment com aquest. Només hi arribes per la fe. I te n'adones fins i tot quan l'has sentit només uns instants. No l'oblides mai.

Però, si volem arribar al cor de les persones, tenim que acceptar que el “laberint” d'experiències de cada persona, és únic i irrepetible. En el camí d'amor pur, no ens caldrien creences. Però som humans i en tenim moltes. I, si volem que l'amor que donem sigui efectiu, no podem jutjar a ningú per les seves creences o les seves mancances, ni preguntar que en farà de l'amor que li donem. Si ho preguntéssim, si ho volguéssim controlar, ja no donaríem amor incondicional.

I, el simple fet de voler controlar el que l'altre creu o fa, ja pressuposa que ens creiem millors. És allò de veure la palla en l'ull aliè i no veure la biga en el propi. Jo veig que l'altre té unes pors o unes creences que jo trobo una debilitat. I em crec millor. I l'altre podria veure en mi, unes pors i unes creences que troba ridícules. I que, per mi, són tan profundes, que ni tan sols sé que les tinc.

Està clar que qualsevol judici és injust. Que la meravella de la diversitat és que no hi hagi dos persones iguals. I això fa impossible la comparació. Perquè, fins i tot si proves irrefutables permetessin calibrar que dues persones estan exactament en la mateixa situació, mai haurien arribat pel mateix camí, ni el laberint d'experiències de les seves vides, ni com les hagin viscudes, tindrà res a veure. I, tot i que qualsevol judici és injust, ens passem el dia jutjant-ho tot. I a tothom.

L'origen de qualsevol crítica o judici sempre té a veure amb el que nosaltres creiem. Sigui en el tema que sigui. I jutgem el que fan els altres en relació amb el que nosaltres creiem que és cert o correcte. Això, incloent-hi qualsevol argumentació al respecte, només te a veure amb l'ego. No importa de quina “veritat” o “creença” es tracti. Perquè, en el camí de l'ànima, en el camí d'amor, cap “creença” o “veritat” de les del món de l'ego, tenen valor. L'única veritat és l'Amor. O sigui que totes les “complexitats” del món de l'ego es fabriquen per justificar-se a si mateix. En el món de l'ànima, només l'Amor importa. I l'escric amb majúscules perquè, en el món de l'ànima, és l'únic amor possible. L'Amor, és l'amor incondicional. I, quan hi és, no calen arguments, ni justificacions, ni creences. Només Amor. Simplement. Fàcilment. Amorosament.

Tota l'energia de l'amor flueix sense entrebancs. El tenim tot i el donem tot. Sense limitació. Sense judicis. Sense crítiques. Sense mirar a l'altre com si fos diferent de nosaltres. Perquè en el món de l'ànima tots som Un. I el més extraordinari és que, per anys que haguem passat dominats per l'ego. Per anys que haguem viscut amb qualsevol mena de desequilibri. Només començant a caminar pel camí d'amor ja ens adonem que l'amor incondicional és l'única cura per a tots els mals.

I, un cop veiem de què es tracta, només ens cal tenir molta fe per confiar en que és l'única cosa que ens cal. I així deixar que caiguin, un rere l'altre, tots els suports, totes les columnes que ens han sostingut durant anys i que es basaven en l'ego. Tenint fe que la vida és senzillesa i amor. I que, per molt que s'esmerci l'ego en omplir-la de “raons” i “creences”, no hi ha res mes que l'amor. I que la resta no és més que un immens joc de proves que ens posa la nostra ànima perquè escollim, lliurement, viure segons l'ànima o segons l'ego. L'amor, si no és lliure, no és l'Amor de l'ànima.