CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 1. No estimar-se

Pròleg

Aquest llibret és la continuació del “Camí d'amor”. L'he escrit per a mi. Per recordar-me les coses que em passen, i com afrontar-les, mentre intento caminar pel camí d'amor. Tant de bo et pugui ser útil a tu també.

Suposo que si llegeixes aquest llibre és perquè ja has llegit el “Camí d'amor”. En el llibre que ara estàs veient, dono per dites totes les coses que hi havia al primer llibre i, encara que ja saps que vaig recordant els conceptes tot sovint, vaig molt més directe a les experiències concretes. Això, també vol dir que a vegades et caldrà rellegir coses del llibre anterior. I també que potser se't faci més difícil d'entendre o d'acceptar el que aquí escriuré. Entre altres coses, perquè et semblarà un llenguatge més dur. No és que ho pretengui. És que parlo sense embuts. Recorda que he escrit aquest llibre per a mi. I a mi no m'agrada passar-me el dia excusant-me. Això no vol dir que no tingui dret a equivocar-me. El que no em concedeixo a mi mateix és el dret a enganyar-me. I encara que sé que ho faré moltes vegades, perquè el camí és dur, també sé que cada cop que ho faci, com ja he experimentat, tantes i tantes vegades, posaré en risc la meravella de viure el camí d'amor.

No et sentis, per tant, ofès per la duresa d'algunes de les coses que llegeixis. No estan pensades per a tu, sinó per a mi. Que sóc tossut de mena i, si me'n vaig per les branques amb floritures o em permeto excuses de qualsevol tipus, aniré per on no haig d'anar.

Per això, el que llegiràs a partir d'aquí, potser no t'agradi. L'únic que et puc garantir és que són vivències reals que he experimentat personalment, segur que com molta altra gent. Només que jo les he escrit. I les publico per si altres en poden treure profit. Si jo no puc arribar més lluny, potser tu sí que podràs.

Si el llibre “Camí d'amor” et va semblar forassenyat o mancat de base, o no et va semblar gens apropiat al teu cas, no t'aconsello que llegeixis aquest. Si decideixes fer-ho, desitjo que t'ajudi a arribar el més lluny possible en el teu camí d'amor.
___________________________________________________________

Quan parlo de no estimar-se a un mateix, potser et costi d'imaginar el que vull dir. No es tracta que et facis fàstic o que t'odiïs a tu mateix. Parlo de les vàries combinatòries, excuses i justificacions per estimar altra gent enlloc d'estimar-te a tu mateix. Posa-li el nom que vulguis: amor maternal, amor filial, enamorament d'una parella, ... Tant se val. El cas és que tot són excuses de l'ego per evitar enfrontar-te al fet que no t'estimes a tu mateix.

Recorda que només des de l'amor incondicional per tu mateix aconsegueixes ser tu. Que, quan ets tu, pots estimar incondicionalment a altres. Però no com a privació de l'amor per tu mateix, sinó com a realització del teu ésser amorós. Perquè ets el que vols ser estimant als altres, però sense mai deixar d'estimar-te a tu en primer lloc. L'única forma de donar el millor de tu mateix als altres.

No estimar-se a un mateix pren moltes formes. Pots ser una persona dependent dels altres no en quan a que necessitis rebre el seu amor, sinó perquè els necessites per donar-los el teu amor. Però com a excusa per no donar-te'l a tu mateix. Si aquests altres no existissin (siguin fills, parella, ...), te'ls inventaries. De fet, les relacions fracassades (sempre per no estimar-te a tu mateix, encara que no ho vulguis reconèixer) queden substituïdes per altres en les que repetiràs els mateixos comportaments. El cas és no estimar-te a tu mateix. I l'ego aprofita qualsevol excusa. Per això tem els moments en que estàs sol. Si no hi ha ningú a qui "estimar" (només tu) s'han de posar en marxa els mecanismes de l'ansietat, els patiments, les preocupacions pel futur (sobre tot de les persones "estimades"), ... Qualsevol cosa, abans que pensar en estimar-te tu mateix. Per això, no aconsegueixes aquietar-te ni quan estàs sol. L'ego et farà ballar el cap justificant tota mena d'urgències i complicacions que t'impedeixen centrar-te en tu mateix. Tot és fals. Generat pel mateix ego. “Quan l'home no es troba a si mateix, no troba res” (Johann W. Goethe).

Si aconsegueixes millorar i comences a estimar-te tu mateix, notaràs que la teva ànima et recompensarà per aquest fet. Però, malgrat tot, quan has estat tota una vida fent el mateix, no pots pretendre que l'ego es rendeixi fàcilment. A cada millora (com quan avança un exèrcit), l'ego pren noves posicions i es disfressa amb noves argúcies per fer-te creure que està d'acord amb el que vol la teva ànima. I així deixar-te "clavat" al punt on has arribat. Impedint-te avançar.

Prova una cosa. Un dia de festa, en el que pots escollir el que has de fer, cancel·la qualsevol compromís. I vull dir qualsevol. Si tens fills, que es quedin amb algú altre. Si tens parella, que se'n vagi amb els amics. Queda't sol. Desperta't quan ja no tinguis son. Un cop despert, al llit, pensa suaument en les coses que faràs TOT SOL aquell dia. La única condició és que no pots pensar en ningú més. No serveix arreglar les flors perquè així la casa estarà més maca pels fills o la parella. Si t'ha vingut aquest pensament, i no ha sigut motivat per la il·lusió que et farà a tu, sinó per la il·lusió que li farà a algú altre, l'has de descartar. I així fins que aconsegueixis pensar en activitats que et facin il·lusió a tu en primer lloc, encara que a altres persones "estimades" pugui no agradar-los (tampoc cal que els desagradi forçosament).

Si arribes a generar idees correctes d'amor per tu mateix, es possible que ho notis, no només amb una sensació d'alleujament i alegria, sinó també amb millores fins i tot dels mals físics. Molt sovint els mals d'esquena o d'espatlles venen perquè aguantem sobre nostre el pes de l'alegria dels demés, enlloc de la nostra. Fixa't si aquests mals han millorat. El teu cos, els dolors, els mals i les sensacions, són un sistema de senyals de la teva ànima. Senyals de com t'estimes. Som un tot.

Hem oblidat la harmonia del cos. El contacte, les abraçades, la respiració i la comunicació. No podem actuar com a éssers “sectoritzats”. Per això, les “píndoles” o remeis que només afecten a una part, no serveixen de res. Som cos, ment i esperit. Cada part ha de ser estimada per tu. L'amor és el que cura. La genètica, la predisposició “emocional”, són la consciència col·lectiva o hereditària que donen força al teu ego. Escolta el cos. Observa què li passa quan evoques un problema concret. I sabràs la veritat. No el que et dicti l'ego, sinó el que et diu l'ànima. Recorda que si no hi ha harmonia (salut, alegria, amor, veritat, simplicitat) en tot el que fas, en el present, no vas bé.

I l'harmonia no és només al teu cos, la teva ment i al teu esperit. És en tot. Si maltractes la natura, o si fas mal a qualsevol criatura sense justificació, no aniràs bé. Tant li fa que ningú ho hagi vist. És la teva consciència a qui no ho pots amagar. I ella és el teu únic jutge.

Cada cop es parla més de “psiquisme” independent de certs òrgans (estómac, cor, ...). Que s'hi guarden records i sensacions. No us canseu donant-hi voltes. Estimeu-vos vosaltres mateixos al complet. Estimeu-vos el cos, la ment, l'esperit. I tot anirà bé. A l'Índia, hi ha un proverbi que diu: “Aquell que reconeix la veritat del cos, pot aleshores conèixer la veritat de l'univers”.

Si, estirat al llit, aconsegueixes pensar en coses amoroses començant per tu, pot ser que notis que respires millor. Respirar malament (sigui quina sigui la "causa" aparent), acostuma a significar que no gaudeixes de la vida. Si comences a gaudir-ne (o sigui, a estimar-te a tu mateix), veuràs com sembla que hi ha més aire (i més net) al teu cos. Respira lentament. I relaxa't. Porta energia (aire) a cada racó del teu cos.

Pot ser que creguis que no tens el problema d'estimar-te a tu mateix perquè creus que el teu autèntic problema és que no tens capacitat d'estimar-te als altres. Creus que ets egoista i, en tot cas, ets dels que “s'arrepengen” en els altres ... No deixa de ser el mateix. No t'estimes a tu mateix. I com no tens ni la energia d'estimar-te els altres, quedes a la mercè de si els altres et volen estimar o no. I, a vegades, et pots arribar a comportar com un autèntic egocèntric insuportable. Com si volessis aconseguir que ningú pugui arribar a estimar-te. O comportar-te com una persona desvalguda que necessita tot l'amor dels altres. Això justifica la teva "impotència" d'estimar. Fins i tot a tu mateix.

Qualsevol argument que et puguis imaginar per justificar que l'amor pels altres ha d'anar en primer lloc és fals. Rellegeix el segon paràgraf d'aquest capítol. Si vols el millor pels altres, la única forma d'aconseguir-ho és estimar-te a tu en primer lloc. Sinó, els estàs "estafant". El teu amor serà un "sacrifici", però serà trist, escàs, per molt que intentis donar el millor de tu mateix. El millor de tu mateix només és dins la teva ànima. I la clau de la porta de la teva ànima (el camí d'amor) només és l'amor incondicional que surt de tu mateix. Recorda que la porta només s'obre des de dins. L'amor incondicional dels altres, el que ve des de fora, no serveix. No pot obrir la porta.

Funcionem de dins cap a fora, i no a l'inrevés. El que veiem i vivim a fora, és resultat del que tenim a dins, i no a la inversa. Recorda que tal com ets, així és com veus (i vius). Canvia't a tu mateix per arribar a ser tu (el que la teva ànima/consciència vol ser). I el món de fora canviarà.

  

Hem de deixar de mirar la lletjor del món i, essent nosaltres, fer alguna cosa per canviar-lo. Encara que alguna vegada ens sentim sols. La “foscor” fa molt soroll i ens pot fer creure que en el món només hi ha mal, sobretot en èpoques com aquesta en les que sembla que no hi ha escrúpols i que tot s'hi val. La seguretat i la confiança, són a dins teu. La vida és un joc, no un drama.

Això passa perquè cadascú de nosaltres no fa un pas endavant per posar-hi una mica de llum. No hem de tenir por. Però no es tracta de carregar-nos els mals del món a l'esquena i voler “salvar” el món del mal. Es tracta, només, de ser nosaltres mateixos. Res més. Però mai menys. I així, poc a poc, descobriràs que el que has de canviar és a dins, no a fora. Per canviar el món, només t'has de canviar tu. La veritat, com deia en Gandhi, és totalment interior, no la trobaràs a l'exterior. Revisa cada dia els moments que no has estat fidel a tu mateix. Com deia en Rabindranath Tagore en dues frases diferents que et poden ajudar a recordar el que et vull dir: “Qui s'ocupa massa de fer el bé, no té temps de ser bo” i l'altre: “L'home, s'endinsa a vegades a la multitud per ofegar el clam del seu propi silenci”.