CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 6. Enganyar

Enganyar als altres és mentir. Enganyar-se un mateix, és negar-se la possibilitat de ser qui vols ser.

Hi ha una paraula molt dura per descriure a aquells que manipulen la veritat, adaptant-la segons si el cas s'aplica, favorablement, a un mateix o, desfavorablement, per als altres: hipòcrita.

Aquest terme, implica prejutjar, des de fora, que algú s'està enganyant conscientment. Per això, jo prefereixo parlar d'enganyar-se a si mateix o caure en l'autoengany. Només la pròpia persona sap quina és la veritat. De fet, la sap sempre la seva consciència. La qüestió és si la escolta.

La veritat, sempre i sense excuses, és el pany de la porta del camí d'amor. Aquesta porta, és una mica especial. Camina al nostre davant durant tot el camí. I es tanca, i per tant ens atura, cada vegada que no acceptem, reconeixem o ens amaguem la veritat. És a dir, quan hi ha ego.

Recorda que l'ego és aquella reacció cerebral que ve a donar-te una “sortida” cada cop que et negues a acceptar la veritat. I la veritat o l'autoengany és allò que pots escollir contínuament, a cada moment de la teva vida. Cada cop que tens por d'acceptar la veritat, apareix l'ego disfressant la realitat per donar-te excuses, sempre carregant en els altres (sigui altres persones, mala sort, el destí, la maldat del món, ...) la responsabilitat de la teva resposta. I, la teva resposta, sempre és problema teu. Mai del altres. I això passa perquè, quan no acceptem la veritat, és per por. Sempre.

La por, ens amaga la veritat. La nostra consciència, de forma natural (com quan som molt petits), s'inclina sempre per la veritat. És capaç de saber, perfectament, si ens tractem millor o pitjor del que tractem als altres. És capaç de saber perfectament si el que estem fent a cada moment és amorós amb nosaltres o amb els altres. I, quan no som justos, la nostra consciència ho sap. El que passa és que, algun dia, ens va fer por no tenir prou o perdre el que teníem. I allà vam generar l'autoengany que justificava que nosaltres teníem millor dret que els altres a tenir alguna cosa.

Posem un exemple. Si un dia, et truquen dient-te que han hagut de portar un fill teu a l'hospital per un accident, pot ser que hi vagis amb el cotxe sense tenir massa en compte als altres conductors. I t'agradaria que, enlloc de sentir malediccions per les coses que fas, els altres conductors suposessin que hi ha una bona raó per fer el que fas. I a tu, tot i reconeixent que no fas les coses bé, et sabria greu provocar problemes als altres conductors. I et sabrà greu haver estat incomprès pels altres.

Però, el més comú, i la trista realitat, és que pensarem, mentre fem maniobres poc adequades, que els altres es queixen de vici i que tenim dret a fer el que fem. En canvi, el dia en que un conductor ens faci el mateix a nosaltres, lluny de pensar que aquella persona pot estar passant per mals moments per estar actuant d'aquella manera, pensarem que és un brètol irascible i insuportable.

I, el més trist és que això ja no passa amb persones aïllades. Passa massa sovint. Ens estem tornant una societat profundament egoista. Tant que, fins i tot, per explicar-ho, alguns experts ja diuen que ens estem convertint en eterns adolescents: ho volem tot i ho volem ara. Pobres adolescents. No hem estat capaços d'educar-los i, a sobre, els fem servir de paradigmes del que hem creat.

Sense entrar en franges d'edat, ens hem tornat com nens malcriats. I, a cada generació, la cosa empitjora. Acabo de sentir un comentari que m'ha agradat molt: enlloc de l'estat del “benestar” (patètic que en diguem així), hauríem de tendir a l'estat d'austeritat. Tenim massa coses. I no som capaços de prescindir-ne. Ni d'aprofitar les que tenim. Llencem menjar, som capriciosos. Unes pàgines abans, us deia que ens hem d'estimar sencers. I això inclou al món i els seus recursos. I els altres éssers. Però, la nostra por, ens mana posseir tot el que puguem. Ens aferrem a les coses, com si, la “muralla” de totes les nostres “possessions”, ens protegís de la veritat. De la consciència.

Per això, posseir coses que no necessitem, o que no respectem, és una mostra més de l'ego. I entre aquestes coses hi pot haver altres vides. I, quan “posseïm” altres vides que haurien de gaudir de llibertat, les espatllem i els prenem la opció de decidir marxar. Ho fem per por a que ens abandonin.

Si, al bosc, t'atures en silenci, pot ser que un ocell s'apropi. Si ho fa, i no s'espanta de tu, és molt probable que sigui perquè estàs en pau. I, si tornes cada dia a aquell indret, mentre mantinguis la pau, l'ocell es sentirà lliure i s'aproparà a tu, quan ell vulgui, simplement perquè s'hi troba bé. Fins que arribi un dia que tu no tinguis pau i l'ocell no s'apropi. Aleshores, si enlloc de lluitar per recuperar la pau, t'amagues la veritat de que alguna cosa no va bé en tu, la por a la soledat desencadenarà el teu ego. I li portaràs menjar. Per comprar la seva llibertat. I, com el teu ego sap que l'ocell ja només ve perquè li dones menjar, la por a que algú altre n'hi ofereixi algun dia i competeixi amb tu et farà engabiar-lo. I posseiràs una cosa que no val res. Una vida que no és lliure.

És trist que hi ha gent que tenen fills com una cosa que “s'ha” de tenir. Potser perquè volen que algú els acompanyi quan siguin grans. Potser perquè sembla que els té tothom i no volen ser mal vistos. Però, el més comú, és la gent que intenta estimar-los. Però, els fa por que siguin lliures.  

Tenim por de la vida. Ens neguem a acceptar els cicles de la vida i la mort al nostre món. I això ens passa perquè, al no escoltar la nostra ànima, hem oblidat que som eterns. La nostra ànima ho és.

I no volem acceptar que, perquè unes coses neixin, altres han de morir. Fa falta l'hivern perquè torni a haver-hi primavera. I la vida necessita que respectem els seus cicles. Sinó, no en podem dir vida.

La vida és ser lliure. I la por no ens deixa ser-ho. La por no ens deixa viure. I, si no deixem llibertat a les persones que estimem, no els deixem viure. Això, sobretot, aplicat a la parella i els fills.

Volem tenir i posseir a les persones estimades. La sobreprotecció als fills ens ve de la voluntat de possessió. Els donem de tot per posar-los molt difícil marxar. Alimentem el seu ego egoista perquè pensin que enlloc estaran com a casa els pares. I els fem incapaços perquè no es puguin valer sense nosaltres. I, a la vegada que els encadenem, els fem infeliços. I quan, afortunadament, arriba l'adolescència i el cicle natural demana als nostres fills que se separin i es distingeixin dels seus pares, diem que els adolescents son egoistes. Enlloc d'alegrar-nos perquè es preparen per volar lliures. Enlloc d'ensenyar-los a volar perquè marxin i el seu vol lliure ens faci sentir-nos orgullosos de tota l'educació que els hem donat per a aquest moment, intentem engabiar-los perquè no marxin. Intentem forçar-los a acceptar la nostra “hospitalitat” eterna. I els fem agafar por a la vida, a prendre decisions. I, enlloc d'acompanyar-los en les seves primeres pràctiques de vol, els obrirem una gàbia cada cop més daurada. Perquè es quedin amb nosaltres a qualsevol preu.

No som capaços de mantenir la nostra pau perquè estem plens de pors. I aquesta falta de pau, i la nostra consciència ho sap, fa que veiem perillar que els nostres fills vulguin estar amb nosaltres per pròpia voluntat. Per això, fem el possible, encara que sigui en forma d'amor (o això volem creure), per fer-los veure que no han de perdre la protecció dels pares. I que la vida és perill, enlloc d'amor.

Per això, dic que cada cop hi ha menys gent que hagi estat estimada incondicionalment per algú. Perquè, cada cop queda menys gent que animi als seus fills a volar lliure. Les excuses per no animar-los, les hem creat nosaltres. I acabem creant el més proper a un xantatge emocional. I el més llunyà a l'amor incondicional. Encara que, el nostre ego, ens farà creure que els estimem molt, el que fem és donar-los moltes coses. I fer-los dependents, de nosaltres i d'aquestes coses. I el que fa dependent a algú, en el fons no l'estima. El necessita. Que no és el mateix. I no parlem del que passa quan una dona ha estat abandonada per la seva parella. El dolor pot ser terrible. I també, comprensible. I, per no sentir-se pitjor, però amb l'excusa del mal que han patit els seus fills, els farà estar més a prop, per treure'ls el dolor. Però els traurà la llibertat que és l'únic pel que val la pena viure i l'únic que ens permet arribar a ser qui volem ser. ¿Qui és l'egoista?.

Les excuses per controlar als nostres fills, creiem que ens permetran obtenir els resultats esperats per les nostres accions. I el que rebem no és amor incondicional (que tampoc els hem donat), sinó adolescents que s'aprofiten dels pares (que ho han volgut així).

El domini de l'ego, és el domini de la por. I no podem seguir així, perquè això no és viure. I l'ego col·lectiu, i per tant les nostres creences i la nostra forma de viure, ha arribat a extrems difícils de suportar. I potser cal recordar l'expressió d'un genial humorista argentí quan deia que “si estàs en un carreró sense sortida, ... surt per on vas entrar”. Potser cal fer marxa enrere de moltes coses.

L'altre dia, una ovella es va quedar encallada entre un vehicle i la paret. La vaig sentir perquè no parava de cridar. Vaig intentar fer-li fer marxa enrere perquè per davant no podia sortir. Vaig haver d'empènyer uns centímetres el vehicle perquè podés sortir per davant. El pastor em va confirmar el dia següent que la ovella és un animal gregari, que no sap anar cap enrere i que és capaç de caure per un precipici simplement perquè totes les seves companyes, seguint a la primera, s'hi han tirat. Som com els pobles “primitius” que us explicava abans que s'havien integrat a la “civilització”. Només que nosaltres fa tantes generacions que ens enganyem que la disfressa de la veritat ha arribat a límits inimaginables. I així és el nostre món. Excepte pel qui lluiti per caminar pel camí d'amor.

Alegria: la gent no en té. I la que té és passatgera. I jo parlo de la alegria com a forma de viure. No com a resultat de circumstàncies més o menys afortunades (allò que en diem “felicitat”).

Salut: el nostre cos és un símbol del que no va bé a la nostra vida i un dels medis inequívocs pels quals l'ànima es comunica amb el nostre món visible.

Llibertat: les coses ens tenen a nosaltres i no nosaltres a les coses. No som lliures de prescindir-ne.

Vitalitat: jo diria que ens empenyen les ansietats i els desigs, més que la força vital.

Simplicitat: tan complicada hem fet la vida, que n'estem molt lluny de les coses senzilles.

Amor: del que parlo és de l'incondicional. I, d'aquest, no se'n troba amb facilitat.

Màgia: és el resultat de l'acceptació de l'inesperat. I això és impossible quan volem “seguretat”.

Confiança: controlar-ho tot i a tothom és el contrari d'això. No confiem en l'educació que hem donat als fills perquè sàpiguen manegar-se tot sols. Ni en l'amor lliure i incondicional que els haguem donat perquè els vingui de gust venir-nos a veure sovint. Els espantem per retenir-los.

Força: la que surt de dins. La que ens fa lluitar pel nostre camí en contra de tot i de tothom. D'això en necessitarem molta i de molta gent. Però mai s'ha de confondre amb la violència. Com deia en Gandhi: “L'amor és la força més humil, però també la més poderosa”. La que pot canviar el món.

Emoció: i vull dir tendresa. Emocionar-nos (enlloc de patir) amb aquell fill que hem educat durant anys i que ha arribat a l'adolescència. El moment que se saben capaços de començar a volar per sí sols. Desprès d'haver estat anys animant-los a aprendre a ser lliures, ara ho seran de veritat.

A cada moment de la vida, a cada pregunta, tenim la opció d'escollir la veritat o la por. Quan escollim la veritat, notem alegria, salut, llibertat, vitalitat, simplicitat, amor, màgia, confiança, força, emoció ... Però, si no la escollim només hi ha por. I excuses. Moltes excuses. Però, si us amagueu la veritat, deixeu de caminar pel camí d'amor. I deixeu d'estimar. I d'estimar-vos. Si no t'estimes el que vols ser en aquesta vida, no estimes l'ànima, la consciència. La teva part divina i immortal. La que Déu ha posat en tu perquè demostris qui ets. Perquè demostris qui És.