CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 17. Entrebancs i forats

En el camí d'amor, tot sovint hi trobem forats. Són els moments en que, un cop lliurada una “batalla” contra algun aspecte de l'ego, tot i haver “guanyat”, hem quedat “tocats”. Acostuma a passar quan hem hagut de vèncer aspectes de l'ego que ens omplien la vida. Quan, la “victòria”, implica deixar d'omplir la vida amb “sentiments” poc adequats al que vol ser la nostra ànima.

Un exemple serà més fàcil d'entendre. La separació de la teva parella et pot causar molt dolor. Però si estàveu junts perquè tenies necessitat d'estimar a algú per tapar el fet que no t'estimaves a tu mateix, la successió de passos podria ser:

-         dolor i no acceptació que tot s'ha acabat

-         dolor i pensar on hauré fallat

-         obsessió en buscar les raons de perquè l'altre no m'estima

-         baixa autoestima perquè l'altre és meravellós i no me'l mereixo

-         dolor i pensaments que atribueixen a l'altre qualitats odioses

-         adonar-te que no t'estimaves a tu mateix i la teva unió no beneficiava a la teva ànima

-         alternatives, més suaus, dels passos anteriors, fins a adonar-te que s'ha acabat

-         sensació de buit, tristesa, no perquè l'altre no hi és, sinó per l'absència del rol de l'altre

Quan trobes que l'altre ja no hi és, i que ja no el busques a ell en concret, trobes a faltar algú que ompli la seva absència, encara que tinguis clar que ja no pot ser ell (al menys, d'aquella manera).

Aquest moment, quan et respectes més a tu mateix. Quan ja tens clar que t'has d'estimar primer a tu mateix abans d'estimar i poder ser estimat per un altre. Acostuma a començar per unes hores de tristesa. Com si fos una “comprovació” per part de la teva ànima de que no ho has fet esperant un “premi” immediat. Esperant algú que vingui a “omplir” de seguida aquell forat. Moments en que es posa a prova si, realment, assumeixes que no pots estimar un altre sense estimar-te a tu primer. I, aquestes hores en que trontolles, en que acostumes a estar trist, posen a prova la teva convicció de que, malgrat tot, vols seguir en el camí. Però, acostumes a perdre, ni que sigui per unes hores, l'alegria de viure. Per superar aquests moments, he escrit aquests llibrets.

Quan tinc aquests “forats”, després d'una “batalla”, haig de demostrar al meu ego que assumeixo les “conseqüències” de prescindir d'aquella “realitat” amb que l'ego m'omplia. Sé que ho haig de resistir, però em costa perquè el “costum” de molts anys pesa molt. Aleshores, rellegeixo el que havia escrit. I recordo tot allò que em perdo quan trontollo. I m'adono que el refredament dels sentiments, que acostuma a donar-se en les “batalles”, per evitar el dolor, també m'ha allunyat de les meravelles del camí d'amor. I hi retorno, perquè el que he escrit m'ho recorda i m'anima.

La meva única prioritat és retornar al camí d'amor. Perquè, mentre no hi sóc, qualsevol cosa que vulgui decidir, o escollir, no funcionarà. Per això, els “forats” són moments que et posen a prova. I has de superar la prova no prenent decisions. No pensant que la vida és això que et passa en aquest moment. En canvi, el teu únic objectiu és tornar a estimar la vida. Tornar al camí d'amor. I això només pot ser si renuncies a “analitzar”, a “valorar”, el que ha passat. Només cal que “recordis” qui ets. I perquè lluites. Si analitzes o penses si val la pena en aquests moments, la resposta no serà la que prendria la teva ànima. Mentre el que t'omple és dolor per una pèrdua de l'ego, l'ego mana. Si esperes, lluitant per recordar el que vol ser la teva ànima, sense prendre cap determinació mentre ets en aquest estat, guanyaràs. Les situacions en les que pots caure en “forats”, són molt variades.

És per això que, aquests dos llibrets que has llegit, contenen pocs conceptes, explicats i enfocats de maneres diferents. A vegades, he tingut la temptació de fer, per a mi mateix, una “guia” de quins capítols és més adequat rellegir, segons el que m'ha passat. Però és inútil. Segons els casos, uns capítols m'ajuden més que altres. I, a més, quan penso en la “necessitat” de fer la “guia” és perquè, estant enmig d'un “forat”, busco una solució ràpida que no afecti a la poca paciència i quietud que tinc, fins i tot per llegir. I, justament per això, perquè em manca quietud i paciència, és quan menys pressa haig de tenir. Rellegir una i una altra vegada, del principi al final, els dos llibrets, m'obliga a aquietar-me. I, encara que, a còpia de fer-ho, ja no dubto que és això el que haig de fer cada vegada, em segueix costant aquietar-me. I, mentre llegeixo, noto que la ment se'n va cap a una altra banda. I, cada cop que ho noto, torno a rellegir les línies anteriors que no recordo el que deien (perquè tenia el cap a una altra banda). I, així, mantenint-me ferm en allò que sé que em funciona sempre (encara que mentre ets al “forat”, si ho “penses”, no diries el mateix), aconsegueixo aquietar-me. Perquè llegeixo coses que he vist clares quan les he viscut. I per a això les he escrit. Per recordar com és el camí d'amor quan he caigut en un “forat”. Adonant-me del que em perdo, mentre només em fixo en el dolor de la pèrdua. I torno al camí d'amor, revisant un cop i un altre, el que significa ser-hi.

Ara, quan l'ànima ja ha comprovat que has acceptat les conseqüències de la teva victòria contra l'ego, el teu dia torna a estar ple de coses màgiques i boniques. Si l'ànima t'ha posat a prova és perquè sempre has de demostrar la teva fe. Si cada vegada que guanyem una “batalla”, rebéssim un premi immediat, tindríem la “seguretat” (que és ego) que anem bé i no tindria cap mèrit seguir al camí d'amor. De fet, l'estaríem “seguint” només perquè ens dóna “premis” i no perquè volem ser el que la nostra ànima vol. De fet, el que estaríem seguint no és el camí d'amor, sinó un camí d'ego molt sofisticat. Aquell que ens fa fer coses només perquè obtenim retorns immediats i previsibles. Estimar a canvi d'una resposta previsible. Per això, l'ànima, en la seva infinita saviesa, no ens ho posa tan fàcil. Potser que, pels que ho veuen des de fora, siguis una persona molt amorosa que tot ho fa pels altres. Però, si el que estàs fent és actuar d'una manera que et dóna “compensacions” immediates, és que actues mogut per l'ego, per la “seguretat”. Fins i tot, quan la “seguretat” és que, si “estimes” als altres, aniràs al “cel”. No t'hi escarrassis. L'únic cel és ser el que la teva ànima vol ser. I si no ho ets, perquè jugues a semblar bo davant els altres, no trobaràs mai la autèntica pau. No es tracta de dir que és millor qui es comporta “amorosament” que qui no ho fa. Aquí, l'únic jutge és la pròpia consciència de cada persona. La única que sap perquè fas cada cosa. El que hi ha dins teu. Els autèntics “motius”. I a la teva consciència no l'enganyaràs mai. I, si ets sincer amb tu mateix i no t'enganyes, verificaràs si el que estàs fent et dóna pau, alegria, simplicitat, amor incondicional (l'únic que surt de l'ànima), salut ... I, si la prova falla, t'adonaràs que, aquestes “compensacions” que reps, també són ego. No t'enganyis. Torna a l'autèntic camí d'amor. Retroba la teva fe.

A l'autèntic camí d'amor, l'alegria és profunda, persistent. Totes les manifestacions que són presents mentre ets al camí, t'ajuden a adonar-te que vas bé. Però, les proves que et trobes a cada moment, serveixen per saber si hi vols seguir. Per això, ens passen coses “dolentes”. Per saber si les acceptem amb la mateixa alegria que les “bones”. La acceptació de qualsevol cosa, sobre tot de les que no “entenem” perquè ens han de passar a nosaltres, és la única manera de saber si tenim fe en que hem de ser com la nostra ànima vol que siguem. Acceptar les coses “dolentes” (segons l'ego), encara que hagi de passar molt de temps fins que entenem perquè la nostra ànima ens les va portar. Rebutjar les “temptacions” (les coses “bones”, segons l'ego), perquè sabem que ens faran sortir del nostre camí d'amor. Acceptar que no podem “saber” (segons l'ego) perquè passen moltes coses. Acceptar que la meravella de l'univers consisteix a ser nosaltres, sobre tot quan no entenem “de què ens serveix”. Fins que ja no “exigeixes explicacions” a l'univers. Quan acceptes tot el que et porta la vida, amb la mateixa alegria, sabent que, encara que ara no ho entenguis, si segueixes al teu camí d'amor, algun dia ho entendràs. Quan ja no “esperis” res a canvi de ser tu mateix.

L'única cosa que vol la teva ànima, és que demostris que l'estimes per damunt de tot. Que estimes el teu ésser diví per damunt de qualsevol cosa material o “sentiment” (desig). Que demostris que, totes les coses “temptadores” d'aquest, món no aconsegueixen que oblidis el teu camí. Si mantens la fe en que l'amor incondicional que surt de la teva ànima és el teu únic llenguatge, et mantindràs al camí d'amor. I il·luminaràs el camí per a aquells que han caigut al “forat”. Estimar-te allò que la teva ànima vol ser és la única forma d'ajudar-los de veritat. La resta, és ego. Ajuda't. Sigues fe.