Tots ens mereixem ser estimats

Tots ens mereixem ser estimats. En vols una prova concloent ?. Qui sigui el responsable de mantenir tot aquest món en marxa, de donar-nos l'aire que respirem cada dia, ens estima incondicionalment. Sempre. Ens portem “bé” o “malament”, ens segueix donant el necessari per viure. Ens dóna infinites possibilitats d'evolucionar.

Si l'ésser més poderós que puguem arribar a imaginar, té tanta paciència amb nosaltres, quina importància pot tenir que hi hagi algú que no t'estimi ?. Si ell no t'estima, estima'l tu. Ell ja ho farà un altre dia. Quan pugui.

Ja sé que els humans som més febles. Ja sé que moltes vegades no ens creiem dignes de ser estimats. I, d'altres vegades, “jutgem” que hi ha d'altres persones que no es mereixen ser estimades. I no és cert. Si qui ens dóna la vida no ens jutja, hauríem de jutjar nosaltres a algú altre ?. Si qui et dóna la vida no et jutja, i et segueix estimant facis el que facis, pots arribar a pensar que no et mereixes ser estimat ?.

Vivim en un món que no sap rebre l'amor que se li dóna. La simple acceptació i agraïment de la vida que rebem a cada instant, ens hauria de fer entendre que l'únic pecat que existeix és no gaudir-la. Perquè si la gaudeixes, tothom ho notarà. No calen grans plantejaments filosòfics. “Pels seus fruits els coneixereu”. Sense excuses.

Si a la teva vida no hi ha alegria, bondat, emoció, creativitat, màgia, veritat, llibertat... És que hi ha por.

I la por la generen els homes. Déu ens ha donat un món amb tanta abundància que és capaç de resistir, encara, la avarícia sistemàtica dels que no es conformen amb el necessari. Dels qui creuen que ser ric és tenir més que un altre. Més de què ?. Del que és important, és obvi que no. Els rics tenen més aire ?. Tenen més amor ?

Els rics no ens han de fer cap enveja. Acostumen a estar cecs. No veuen el que és important. Com deia el Petit Príncep: “Les coses veritablement importants, només es poden veure amb els ulls del cor”.

Els que creuen que tenir més coses materials és un avantatge, van errats. El que tenen és més por. Por de perdre el que han “guanyat”. Por a haver de compartir. I ho tanquen tot amb quatre panys.

Feia molts anys que no veia escenes de gent al carrer compartint la xerrada, mentre prenen la fresca. Feia molts anys que no veia una colla de gent gaudint de passar el dia amb els amics jugant a futbol i fent un picnic al parc de la ciutat. Ho comparteixen tot. El poc que tenen. Us parlo dels immigrants. Perquè nosaltres ens aïllem.

A la pel·lícula “Babel” hi ha una imatge impagable que resumeix com poques el que li passa al nostre món “civilitzat”. Una dona, d'un grup de turistes, necessita atenció mèdica urgent. Però, com està en un lloc perdut del Magreb, no hi cap hospital a prop, ni ambulància. Perquè la gent d'allà tampoc té aquests recursos. Els “recursos” que l'ajuden al final, anaven a combatre uns possibles terroristes. Però la dona no hauria estat viva sense l'ajuda d'aquells a qui els turistes tenen tanta por. Els habitants de la zona. Pobres, però honrats. La van estimar, encara que ells no reben amor dels turistes rics. Només por. Recursos per a la guerra, però no per a la pau. Armes. Por. La guerra fa més rics. La pau d'esperit és la que genera pau al món i ens fa lliures i solidaris.

La “pau” només existirà al món, quan surti del cor dels homes. La pau de fora, només és un reflex de la de dins.

La por a perdre el que tenim només és per als recursos materials. Pels diners. I, en canvi, no ens preocupa gens haver perdut el més important. L'única cosa que ens hauria de fer por, és haver perdut la capacitat de viure segons els nostres sentiments, segons el cor, segons l'ànima. I, malgrat tot, Déu ens estima. I segueix confiant en que tu, algun dia, faràs amb tu mateix i els altres éssers el que fa ell amb nosaltres. Incansablement.

Donar-nos amor incondicional. Quan ho fem nosaltres, trobarem la pau.

Lluís Tordera               Valldoreix 19 d'agost de 2007