CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 19. La fe i la incertesa

Desprès d'haver identificat les principals formes d'ego que t'afecten, cosa que no et costarà gaire si no t'enganyes a tu mateix, seràs conscient que només t'hi pots enfrontar estant al camí d'amor. I que només pots fer servir la fe, que és l'amor/confiança incondicional en la teva ànima al marge de qualsevol “prova” en contra, com a única energia vàlida per “lluitar” contra el teu ego. I sempre poso la paraula lluitar entre cometes perquè no has de lluitar en realitat. El que has de fer és no enfrontar-t'hi, sinó evitar l'ego. No pensar-hi. Descartar-lo de la teva vida. Mirar cap a l'ànima.

El concepte de fe és tan “eteri”, que potser l'entendràs millor amb el que t'explicaré ara.

Si aguantes sense defallir, mentre ets a un “forat”, t'acabarà arribant (normalment, al cap de poques hores) alguna situació màgica, sorprenent, que t'animarà. La “pega” és que si caus a la eufòria que et produeix viure coses tan boniques i sorprenents, et costarà molt no començar a il·lusionar-te en que es compleixi la teva “carta als Reis” (totes les coses que ens “agradaria” que passessin). I la teva ment es dispararà, donant per suposat que s'encadenaran a tota velocitat les coses que desitges.

I aquí, de sobte, s'esvairan els moments màgics, tornarà la por i s'obrirà un altre “forat”. ¿Perquè?. Perquè l'ego t'haurà fet caure a les seves “temptacions”. Perquè has de recordar que, mentre siguis tu, sense esperar res, t'anirà arribant el que necessites per avançar en el teu camí. Però només t'arribarà el que necessites, no el que “desitges”. I no t'arribarà quan tu vulguis o ho “esperis”, sinó quan estiguis preparat per rebre-ho i no ho estiguis “esperant”, ni “exigint”. ¿Et sona a “tortura”?. No ho és. Hi ha una bona raó perquè sigui així. No només perquè el camí ha de ser dur, perquè la lluita contra l'ego ho és, sinó també perquè sinó et calgués la fe, només hi hauria ego. És a dir, esperar conseqüències “previsibles”, “racionals” i “científiques” dels teus actes com si es tractés d'un guió preestablert. I la fe és la única “certesa” al camí d'amor. Si vols “proves” només les trobaràs en l'ego. El camí d'amor només avança quan hi creus contra tota “certesa”, contra tot el que és ego. Quan hi creus només per la fe. I la diferència entre fe i desig exigeix molt equilibri.

Aquest estat permanent “d'incertesa” l'explica molt bé una frase que m'acaben d'ensenyar:

“Un guerrero de la Luz, continúa sin Fe. Pero sigue adelante, y la Fe termina viniendo” (Paulo Coelho, Manual del guerrero de la Luz).

La fe és la que et fa superar les herències d'ego que et fan pensar que no obtindràs el que necessites per poder ser tu. Qui hagi tingut pares que a tot arreu veien desgràcies, sap molt bé de què parlo. Els  pensaments negatius generen sempre experiències negatives. I ho dic en el sentit que cadascú li vulgui donar a la paraula negatiu. Perquè és així. El que no vols que passi seria el “negatiu”. I si és el que ocupa el teu pensament contínuament, això és el que generes. Recorda que el nostre pensament és creador, tant pel “bo” com pel “dolent”. Així que si tens el pensament contínuament ple de pors, si només veus les coses dolentes de la vida, així serà la teva vida. Un imant per la por.

Perquè veieu fins quin punt el pensament negatiu i ple de pors és el “normal”, us n'explico uns quants exemples. Els meus pares, degut a les seves respectives infàncies traumàtiques, vivien en estat negatiu quasi permanent. Com la vida els havia tractat molt durament, lluitaven sense descans perquè els seus fills no patissin el que ells havien patit. El problema és que donaven la seva vida per perduda. I, al costat dels esforços per millorar la vida dels seus fills, transmetien les vivències de que la vida és un lloc ple d'obstacles, de coses a evitar, de perills amenaçadors, de mala gent. Sobre tot, la meva mare. No els culpo. Només aixeco acta. Però, si ho penseu bé, quants de vosaltres heu viscut (o viviu) amb gent que el primer que explica son els “successos” (accidents, desgràcies). Gent que, en qualsevol circumstància, veuen sempre els problemes. Si et passes el dia parlant de desgràcies, encara que sigui per “pregar” que no et passin, acabes atraient les desgràcies. Si no omples la vida de pensaments “positius”, si no mires les coses maques de la vida, si et centres en les negatives, generes experiències “dolentes” contínuament. Recorda que el que et passa a la vida és el resultat del que hi ha dins teu. No a l'inrevés. Per tant, viviu la vida en positiu. Afirmeu, no negueu.

Penseu, per exemple, que quan mireu programes de televisió on s'expliquen desgràcies, la gent es falta al respecte, hi ha agressivitat o insults, així és el vostre món. La culpable no és la televisió. Sou vosaltres qui penseu que les coses són així. I, per això, acabeu veient aquests programes.

Quan no “esperes” de la vida res de “bo”, crees un ego enorme que vol “guanyar” a base de treballar i lluitar. Fixa't que el que et semblarà que he estat escrivint en els 2 llibrets és sobre les coses “dolentes” a evitar. I això no va així. És a l'inrevés. La vida és fàcil (simplicitat). Només cal que desterris la por. Que desterris el “negatiu” . I veuràs que la vida sempre somriu. I tu també.

El que no heu d'oblidar, és que heretareu dels vostres pares allò que més temeu. La negativitat, si la tenen. Encara que no ho vulgueu reconèixer. Jo no feia, com la meva mare, que es passava el dia repetint les desgràcies que donaven a les notícies. El que feia era “simular” que veia les coses amb “realisme” (i, fins i tot, era capaç de “defensar-ho” amb moltes argumentacions), per no reconèixer el meu pessimisme vital. El “sí, però” o “el problema és” eren els meus començaments de frase favorits. Feia bona aquella frase tan pessimista: “Un pessimista és un realista ben informat”. En definitiva, i com van captar molt bé les meves filles, no gaudia de la vida. I així ha estat. Fins no fa gaire. Quan vaig començar aquest camí. I a viure el present. Amb alegria. I sense altre objectiu. 

Les il·lusions que posem al “futur”, impliquen que no veiem el positiu en el que vivim ara. Si vius el present en positiu, no et cal xifrar esperances en el “futur”. Si no t'ho creus, pensa en els moments “màgics” de l'enamorament. Aquells moments en que el temps sembla que no passi, que no t'importa res més que l'instant present. Que tot sembla “bonic”. Doncs, aquesta “màgia” (encara que molt més profunda) és la que sempre has de tenir mentre ets al camí d'amor.

El que passa és que no pots tenir cap “certesa”. Només la fe en que tot anirà bé, mentre siguis com la teva ànima vol que siguis. Aquesta “filosofia” és la que fa que acceptis fins i tot les coses “dolentes”. Perquè saps que, encara que tot sembli dir el contrari, són coses necessàries per avançar pel camí d'amor. Però no en pots tenir la certesa. Només pots tenir (i has de tenir) fe en el teu camí.

Quan ja només estimis incondicionalment, qualsevol ésser que estigui a la teva presència, se sentirà estimat faci el que faci. Potser que trobis qui esculli “aprofitar-se” del fet que no puguis deixar d'estimar-lo incondicionalment. Però, això no et semblarà important. Ningú estarà obligat a estimar-te, perquè en cap cas els deixaràs d'estimar. Com ningú t'haurà de donar res que no li surti de l'ànima, perquè el seu ego no et donaria res gratuïtament, obtindràs un gran regal. Els que t'estimin, t'estimaran de veritat. I l'amor que et dónes, i els dónes, es veurà augmentat amb el dels éssers que t'estimen i estimen el que la seva ànima vol que siguin. I, l'amor, inundarà el món.

La “lluita” permanent per no enfonsar-se quan venen coses “dolentes”, i no caure en la eufòria quan n'arriben de “bones”, està magistralment expressada en un poema molt conegut. Curiosament, és el mateix poema que ha estat amb mi des que el vaig descobrir quan tenia 10 o 11 anys, a l'escola. Però, a mida que han anat passant els anys, hi he anat descobrint més i més coses. Fins que, ara, he descobert que és una espècie de manual de vida, molt complet. No sé amb quina intenció el va escriure l'autor. Però a mi, avui, m'ha semblat ple de simbolismes del camí d'amor. Tant, que seran les paraules de tancament d'aquest llibre. Això que et dic, de descobrir coses noves cada cop que el llegeixo, no t'ha de semblar estrany. Fins i tot, em passa a mi, amb el que jo mateix he escrit.

Em passa que rellegint aquests dos llibrets (el “Camí ...” i el “Caminant ...”), hi descobreixo cada vegada nous matisos que jo mateix no havia vist anteriorment i que m'ajuden a enfrontar-me a coses de les que no sabia com sortir-me'n. No has d'intentar entendre-ho. Ja t'adonaràs, si et passa.