VIURE EN EL CAMÍ D'AMOR 3. Les meravelloses crisis

Encara que ens pugui semblar que en certs casos no és així, les proves de que estem al camí d'amor sempre són vàlides. No te les repetiré, ja hi són als llibres anteriors. Però, si no es compleixen totes, alguna cosa no va bé.

I sempre és cert que l'ànima no para d'enviar-nos missatges. Sigui quin sigui el vehicle o la intensitat del missatge, que sempre va lligat a l'estat crònic o la gravetat de l'error, mai falla. No hi ha excepcions. És fàcil de dir i comprovar, però molt dur d'acceptar.

Imagina't que estàs “profundament” enamorat d'algú. Però les coses no acaben d'anar bé. Et fa mal la panxa, el teu cos no para d'entrebancar-se, no aconseguiu tenir fills, ... Això vol dir que els sentiments que tu creus “profunds” estan tapant coses que el teu ego no vol que enfrontis.

Però l'ànima no deixa mai de lluitar per ser qui vols ser. I encara que el teu ego governi el teu cap i les teves decisions, fins i tot la de fabricar sentiments “profunds” que no tenen res a veure amb el que l'ànima vol ser, l'ànima mai es cansa d'enviar-te missatges perquè t'adonis. Només ets tu (el teu ego) el que no els vols veure i t'estranyes de que les coses no vagin bé.

I per fèrria que sigui l'estructura que l'ego ha bastit. Per sord que estiguis als missatges de l'ànima. Sempre hi ha escletxes en les que l'ego, ni que sigui per una estona, es queda desarmat. Les crisis.

Una crisi, moltes vegades la mort d'algú proper, sobre tot si és una persona molt lligada a l'origen de les nostres pors, mancances, desamors, amors, és la ocasió en que l'ànima s'imposa a l'ego i tenim la sensació que no sabem què estem fent de la nostra vida. I que viure així no val la pena.

Una crisi pot ser sentir la mort molt propera a nosaltres, per una malaltia o un accident. La nostra ànima ho ha provocat perquè les coses van molt malament i no hi ha manera que t'adonis del que l'ego està fent amb tu. Una crisi pot ser quan es desmunten suports importants de la nostra vida.

Per això, quan rebutgem una crisi, quan reneguem del que ens ha portat la vida, fem moltes coses malament. Tenim por al desconegut. I què passarà ara ?. Maleïm la nostra sort i no estem disposats a acceptar el que ha passat, mirant quina és la lliçó que hem d'aprendre.

Ja ens costa acceptar que, en tota situació, només nosaltres som responsables de la nostra reacció i que els altres s'han de preocupar de la seva. Quant més difícil se'ns fa acceptar que les crisis són missatges molt extrems de coses que no van bé a la nostra vida. En lloc d'aprofitar la lliçó per aprendre, reneguem de la nostra sort i ens enfadem amb el Cel. No volem acceptar la responsabilitat que tenim, que és a l'origen del missatge. I és que, encara que responsabilitat no vol dir culpabilitat, preferim mirar cap a una altra banda. Sempre per por.

Però, fins i tot si només ha durat uns instants l'enfonsament de l'ego, alguna cosa haurà vibrat dins nostre. L'estructura “perfecta” que l'ego ha donat a la nostra vida, haurà estat profundament qüestionada, ni que sigui per uns moments. I això, algun dia ens ajudarà a vèncer l'ego. Perquè ens ha deixat veure que les coses poden ser diferents. I que no passa res. Que l'obsessió de l'ego per mantenir-nos “controlats”, ens impedeix veure que hi ha vida més enllà de l'ego. L'única vida real.

I és en aquests moments que veurem que la vida és molt més simple. Que, les complexitats que ha creat l'ego, no tenen res a veure amb la veritat. Que l'única cosa que importa a la vida és l'amor. Que, cap cosa que intenti fer-nos veure el contrari, no té cap valor. Que, si aconseguim desmuntar totes les estratègies de l'ego, només queda l'amor. Que viure segons l'ego és que valorem i donem importància  a les coses materials: poder, seguretat, amor material, ..., o sigui a tot el que es pot “veure” i “demostrar”. I, al camí de l'ànima, l'única “matèria” és l'amor. I, l'única “certesa”, la fe.