Diàleg sobre l'amor

Crec que era Víctor Hugo qui deia: “L'ànima és la voluntat de Déu dins nostre”. És així com nosaltres ens comuniquem amb l'Univers, Déu, la font de l'energia, l'Amor, digueu-ne com vulgueu. I tot el que hi fem aquí, en aquesta vida, és escollir lliurement, cada vegada, si fem cas al que l'ànima ens diu o fem cas al que ens diuen totes les altres coses. Si som el que l'ànima vol que siguem o ens deixem arrossegar per les circumstàncies, l'enlluernament de les coses materials, l'immediat, les pors. Si mantenim la fe en el que som i deixem que aquesta esperança sigui el nostre motor o renunciem i ens donem per vençuts ...

L'ànima és el contacte i el missatger de la font universal de l'energia i de la creació, a qui diem Déu. Et porto unes paraules de fe en el que ens arriba a través de la nostra ànima, extretes d'un llibre molt bonic, que potser us recordin fins a quin punt som uns éssers privilegiats, que han estat creats a canvi de res, que respiren a canvi de res. Se'ns ha donat la vida gratuïtament. I això ens hauria de fer pensar que cal aprendre a rebre aquest do tan preciós, i l'Amor infinit que representa, per aprendre a donar-nos-el i donar-lo desprès.

Aquesta font d'amor inesgotable, que no ens jutja, que sempre ens arriba, que mai no s'acaba, encara que no la sabem reconèixer. La vida és aprendre a deixar fluir aquest amor en tot el que som i fem. A canvi de res.

-         Qui pot dir què passa al moment darrer, quan l'home no té res on aferrar-se i veu amb una luci­desa terrible la realitat crua i nua de la seva vida i, dei­xa-m'ho dir, la realitat enlluernadora d'un Déu que és Amor? Recordo unes paraules de Bernanos que fan més o menys així: «Ens creiem que diem no a Déu; allò que passa és que vivim gairebé sempre a la superfície de nosaltres mateixos; quan arriba el moment en què l'ho­me no pot aferrar-se a res, aleshores davalla al fons del seu cor, del seu propi cor, i diu sí a Déu. És allí que Déu l'espera».

-         És una visió molt optimista, potser excessivament opti­mista, aquesta que tu ara insinues.

-         Segons el que entenguis per optimista. Si optimista vol dir la millor sortida, la que està per sobre fins i tot de la nostra capacitat d'imaginació, d'acord. El Déu d'amor procura una visió optimista de la vida. Però si dónes al mot un sentit, per lleu que sigui, d'irreal, de somni, de fantasia, aleshores no. El Déu que estima no és cap som­ni. Més que optimista, jo diria realista. Déu creà l'home; el creà a la seva imatge i semblança. Dit amb parau­les gràfiques: Déu deixà la seva marca al fons de tot cor d'home, i aquesta marca, perquè és la marca de Déu, ningú no l'esborra. Encara unes altres paraules de Ber­nanos: «L'experiència m'ha ensenyat, massa tard, que no podem judicar els homes per allò que tenen de de­fectuós, sinó per aquell racó d'innocència, de bonesa, que han conservat des de llur infantesa, per molt endins que hàgim d'anar a cercar-lo». Jo n'estic convençut: tot home, per desgraciat que sigui, per dolent que sembli, porta al fons del cor la marca inesborrable de la mà de Déu. És una marca, un racó diu Bernanos, de bonesa, de tendresa, d'innocència, de bona voluntat, de ganes de dir sí, d'anhel de respondre a l'amor deixant-se esti­mar i estimant després. És una marca que els homes no podríem posar, que Déu no pot deixar de posar, per­què, recordem-ho, Déu és Amor, i no és res més que Amor, i l'Amor sempre deixa la mateixa marca. Jo m'i­magino l'home com una d'aquelles esglesioles romàni­ques que trobem rondant pels Pirineus o, en general, per la Catalunya vella; va ser bonica, ben deixada, i després algú la va encalar, la va desfigurar, la va refer al gust de l'època, o d'acord amb les necessitats del moment, i ara ens apareix com una construcció sense forma, es­tranya, no gens atraient. Fins que hi passa un entès i hi discerneix la forma primitiva. Es tracta de restaurar-la. Amagat, molt amagat, darrera de guixots i de calç i de pintures i d'imatges i d'envans, darrera de tot això, amagat, hi ha el geni del romànic. No el vèiem, ningú no ho hauria dit; però un cop restaurada, ben restau­rada s'entén, torna a aparèixer aquella preciositat que havia estat abans. L'esglesiola, en la seva humiliació, ha estat esperant segles l'ull de l'entès, les mans del restau­rador; ha esperat molt i, a la fi, quan aquest arriba, tota ella és un cant d'agraïment.

“Diàleg sobre l'amor”. Miquel Estradé

Lluís Tordera                Valldoreix 4 d'agost de 2007