CAMÍ D'AMOR. El que creiem

El que creiem és el que creem. La creença col·lectiva ha creat les coses tal com les coneixem. Si us fixeu, l'essència espiritual de les religions més esteses és molt similar. La Bíblia està plena de referències a la divinitat de l'home fet a imatge i semblança de Déu. “Aquell que es coneix a si mateix, coneix a Déu (Mahoma - Islamisme)”. “Si veus la menor distinció entre tu i Déu, aleshores no has entès res (Upanishads – Hinduisme)”.

Les creences col·lectives, ens donen un món “per defecte”. Però el podem ajustar. De fet, tothom ho fa. Des de les creences locals o d'un país, fins a les de tipus personal. La nostra creació, a partir de tot allò que decidim fermament i sense fissures, aconsegueix diferenciacions que, en moltes ocasions, ni tan sols ens son evidents.

Hi ha qui diu que, quan veu volar prop seu un borinot negre, algú proper morirà en el marge d'uns dies. I això és cert per aquesta persona. I es compleix. Perquè aquesta persona ho ha creat així. Però si nosaltres no ho creiem de cap manera, per nosaltres no serà així. Veurem un borinot negre al nostre voltant i ningú proper a nosaltres morirà. Perquè passen aquestes coses ?. Doncs perquè cadascú de nosaltres té la llibertat de crear el seu propi món. Al menys, de crear les condicions necessàries per poder ser qui vol ser. La persona de l'exemple del borinot, es dedica a “encaminar morts” perquè és el que li agrada. Si per tu això no és possible, aleshores en el “teu món” no hi ha morts que necessitin ser encaminats. És possible això ?. La veritat no és una sola ?.

Hi ha tantes veritats com persones. Tantes formes de curar, de “creure”, de viure, com creences diferents hi ha en aquests camps. Només que hi hagi algú que hi cregui fermament, allò ja és possible. Si creiem que alguna cosa és impossible, tenim la sensació de “impossibilitat” de crear-la.

Les creences d'allò que queda fora del nostre abast són les que encobreixen el que no hem estat capaços de resoldre en la lluita de la nostra consciència/ànima contra l'ego. En realitat, hem creat circumstàncies o “poders” fora nostre allà on hem llençat la tovallola. I seguirà lluny del nostre abast fins que vencem l'ego col·lectiu o individual que ens vol convèncer, per exemple, que:

hem vingut a aquest món a patir, quan no és necessari, si no voleu

algú fora nostre ens premiarà o castigarà amb un cel o un infern, quan l'únic premi o càstig és aconseguir, o no, ser el que volem ser i ens el dóna la nostra pròpia consciència. La nostra consciència és la veu de Déu, l'Absolut, l'Univers, com li vulgueu dir, dins nostre

som millors que els que tenen altres creences i ens hem de separar d'ells, quan el que hem de fer per sentir-nos bé és cercar la unitat

hem de pensar en el futur i deixar-nos influir pel passat, quan en l'únic que hem de pensar (perquè és l'únic que existeix i crea i transforma la resta) és en el present

hem pecat o som culpables d'alguna cosa i que la culpa ens perseguirà sempre, quan l'única cosa a fer és passar a ser com volem ser, sense patir pel passat, ni somiar en el futur

no podem aconseguir ser el que volem ser, ni podem crear la nostra vida, quan som capaços de decidir què i com volem ser i crear-ho només amb l'acte de pensar-hi suaument, però amb fermesa i absolut convenciment que ja ho hem decidit i, per tant, ja està creat.

No podem crear els detalls, ni el moment, ni per on arribarà el que hem decidit que arribi. D'això s'encarrega l'Univers. Si no fos així, la vida tindria un guió massa previsible. I no seria tan bonica.