Deixa't ser

És curiós. Mai m'he acabat de refiar de la gent que semblen perfectes. I, en canvi, molts cops he provat de semblar-ho.

He admirat molt més en Ghandi quan vaig saber que no havia estat un gran pare pels seus fills. I la Mare Teresa de Calcuta, quan vaig saber que va passar una crisi de fe en la que renegava de tot. I el Papa Joan XXIII, el Papa Bo, quan va escriure els Deu Manaments de la Serenitat, en els que es recordava totes les coses que havia de fer, però també que tenia que pensar que només era per avui, perquè pensar-ho com a feina per tota la vida se li feia massa feixuc. I Jesús. Com no. Me'l vaig estimar molt més quan em vaig adonar que la havia espifiat al tornar-se agressiu amb els mercaders del temple o que va ser feble quan demanava si podia passar d'aquell calvari. Vaig ser conscient que era humà.

I això em ve al cap perquè crec que ens afanem massa en mirar de ser perfectes. O, més bé, de semblar perfectes.

I això no funciona. Perquè som humans. I hem estat fets per experimentar la nostra imperfecció i, tot i així, mirar de fer un camí cap a la perfecció, que no s'acaba mai, però que només pot fer-se des de la acceptació de la nostre imperfecció.

El meu admirat Anthony de Mello, omple els seus llibres de estirades d'orella carinyoses als ascetes, eremites i monjos de clausura, recordant-los que el que té mèrit de veritat és buscar la santedat amb quatre fills i una hipoteca.

Òbviament, es pot arribar a tenir molta més pau buscant una vida retirada de les tensions. La pau també s'adquireix per acumulació. Com quasi tot, funciona més fàcilment quan, a còpia de repetir-ho, esdevé una rutina. Però, també falla.

Als que hagueu vist la pel·lícula “¿Y tú qué sabes?”, us sonaran les xarxes neuronals. Fa anys que els informàtics han provat d'imitar-ne el funcionament per crear intel·ligència artificial. La base és que el cervell no té només una funció de afirmació o negació absolutes respecte a les coses. Treballa amb una cosa que en diuen “lògica difusa”. La resposta, al contrari que en la informàtica tradicional que treballa en binari, sí o no, s'emmagatzema amb: sí, quasi segur, més bé sí, potser sí, potser no, quasi segur que no, no, ... Normalment, arribem al sí o al no per acumulació d'experiències. O, de cop, si ens en passa una de molt grossa.

Però, el fet que la nostra resposta cap a un tema genèric faci molts anys que és un sí o un no rotund, a base de temps i temps i molta rutina, no impedeix que un bon dia ens surti un estirabot que desfaci, en un instant, tot el que hem fet.

M'agrada l'exemple del santó hindú que porta 50 anys de meditació i pau sense fer mal ni a una formiga i que, un bon dia, veu al seu cosí, que de petits el va voler ofegar, i se li tira al coll per escanyar-lo. La rutina no impedeix que una xarxa neuronal concreta emmagatzemi una excepció: el cas del cosí ha escapat de la resposta i rutina generals.

Així que resulta que som una cosa, creiem que som una altra i volem semblar-ne una de diferent. Quin esforç.

I tot es deu al fet que el que ens ensenya la societat és que hem de mostrar una imatge uniforme, coherent, sense falles, perquè se'ns pugui apreciar. I com estem encegats en ser acceptats pels altres en base al que ens demanen, no en base al que som en realitat, no podem acceptar allò que no quadra amb la imatge exterior que volem bastir. I, quan passa alguna cosa d'aquestes, no la acceptem. La enterrem en l'inconscient. Deixem de ser conscients. I això ens perd.

Del camí de perfecció (si vols, digues-li il·lustració) que mai s'acaba, n' entrem i en sortim tot sovint. La única manera d'avançar-hi és mantenint-se conscient la major part del temps. Però això no és possible si el que ens preocupa és el que hem de fer perquè els altres ens acceptin i, a conseqüència, deixem d'acceptar el que som realment. Que és la única manera de poder-ho canviar.

Sembla que al nostre món tot es redueix a la autoestima. En parlem tot sovint. I no és el mateix que jo dic quan parlo d'estimar-nos a nosaltres mateixos. Guanyem autoestima esforçant-nos en que els altres ens apreciïn i ens elevin. O bé enfonsant a altres per semblar nosaltres més amunt. I aquest és un enfocament desastrós de la vida. Has de buscar l'amor per tu mateix i també recordar aquella frase tan maca que diu que un amic és aquell que sap com ets i, malgrat tot, t'estima. Això és amor. Estimar als altres, tal com són i facin el que facin. Voler-los canviar és creure't millor.

Deixa't ser. Però, també, deixa els altres que siguin. Estima'ls. Acceptant com són. Confia. Tu tampoc ets perfecte.

Lluís Tordera                 Valldoreix,  2 de Febrer de 2012