Converses amb l'ego

Tot sovint et veig venir. Però no sempre. I quan et veig venir, l'ànima em dóna un somriure o un plor. Però sempre amb màgia.

Tant és si l'alegria o la tendresa  són les que manen. El sentiment sempre és intens. Però pacífic.

Quan ploro perquè reconec el dolor que m'amagaves, també ploro pels que, com jo mateix n'era (i alguns cops hi torno), segueixen inconscients del que els amagues. I sé que esperaràs al moment oportú per tornar a actuar. Ho faràs d'una altra manera perquè no et vegi venir. O ocuparàs un nou espai, aparentment no relacionat amb el que havies perdut. No estàs derrotat. Has perdut una batalla. Però hi tornes. Perquè mai ets gaire lluny.

T'entenc. Ets la resposta a un dolor que ens  fa impossible avançar. Tu ens dónes excuses, escuts, per amagar aquell dolor que no podem suportar. Encara que saps que l'ànima, algun dia, ho tornarà a intentar. Perquè la única forma d'avançar en el camí d'amor és enfrontar-se a la veritat. I cal, per això, tornar a obrir la ferida.

Si la curem amb amor. Si responem amb amor, al dolor que l'ego del món ens causa, veurem màgia. Però, al poc temps, l'ego haurà adaptat la seva estratègia per defensar-se d'una bona part del dolor que encara no hem afrontat. I l'ànima ens tornarà a posar a prova. Per veure si acceptem la veritat. Per dura que sigui. Si no podem, la ferida la tornarà a tancar l'ego. Però, sempre que és l'ego qui tanca una ferida, per neta que sembli de fora, sempre hi ha infecció a dins. I caldrà tornar-la a obrir. Tard o d'hora, l'ànima ens hi tornarà a enfrontar.

Si els enganys que l'ego ens ha imposat són molt grans o ja fa molt temps que duren, l'ànima obrirà la ferida fent-la enorme. Els cops, seran cada cop més durs. I no podrem mirar cap a una altra banda. El dolor, la malaltia, seran tan grans que no podrem tancar la ferida sense mirar cap a l'ànima. Ni que sigui una mica. I, aquest petit triomf, rebrà una petita ració de màgia. És la manera en que l'ànima ens diu que anem bé. Però això no vol dir que la ferida estigui neta. Vol dir que ha millorat. Però segueix estant infectada.

L'ego s'adaptarà. I semblarà que la nostra ànima ha pres força. I, més que això, el que passa és que l'ego ha baixat el llistó dels seus enganys. Els ha reduït en quantitat a canvi de reforçar els que queden. I si ens confiem, si ens creiem molt propers a la nostra ànima, si ens creiem molt bons, l'estarem ajudant. L'ànima només funciona amb la fe que tot anirà bé. Si vols certesa, tens ego.

Però no es tracta de tenir por de l'ego. Perquè el reforces. La por i el dolor són el seu aliment. L'amor incondicional, l'única cosa que el venç. No s'ha de mirar cap a l'ego, perquè perdràs l'alegria i tindràs por.

Cal mirar només a l'ànima. I ella ja t'anirà mostrant el camí. Com deia aquell poema d'en Machado, musicat per en Serrat: “Caminante, no hay camino, se hace camino al andar”. Nosaltres creem el nostre propi camí a cada pas que donem. És per això que no podem tenir certeses. Només fe. I és així que l'ànima ens acull en els seus braços i ens guia. Sense saber el que passarà, ni quan. Només sabem que passarà el que hagi de passar.

Quan li diem a la vida a cada moment, a cada opció, la única cosa que és de l'ànima, “Jo sóc”, estem canviant la nostra vida. Perquè, el “jo sóc” implica la totalitat. Jo sóc l'únic responsable de la meva vida. Sense excuses. L'ego de l'altre, qualsevol cosa que faci,  no m'importa. Si em fa mal, si em molesta, hi ha ego meu.

Si alguna cosa em molesta, s'activa el meu ego. I em sento molt feliç de veure'l actuar. Perquè aprenc. I avanço. Si no accepto cap de les seves excuses, ni li permeto que em convenci de mirar cap a una altra banda per repartir responsabilitats. Si accepto, calladament i amb amor, que els altres dubtin de mi o no em creguin. Si accepto que sempre sóc jo el responsable del meu dolor i del que em passa a la vida. Només jo, sóc el que pot respondre amb ego o amb amor. Només jo, sóc el que pot crear la vida que haig de viure. Tot depèn de mi quan no deixo que cap altre dicti qui sóc. I l'ego és un altre, que no té res a veure amb el “jo sóc” de l'ànima. El diví.

Així que el món es torna meravellós quan t'adones que avançar en el camí d'amor només depèn de tu i de la teva acceptació incondicional del que la teva ànima et posa per davant. I la meva resposta amorosa és qui sóc.

Lluís Tordera               Valldoreix 16 de novembre de 2008