L'amor que ens cura

L'única persona que et pot curar ets tu mateix. L'única persona que et pot fer mal ets tu mateix.

El dolor no és més que una de les maneres en que l'ànima et diu que no vas bé. Que has d'aprendre alguna cosa. Però, sempre busquem l'origen del dolor en altres persones. I el dolor no es genera per les coses que els altres fan, sinó per la forma en que nosaltres ens ho prenem. Ets tu qui ha de canviar la manera de veure les coses, si sents dolor. Si l'altre fa alguna cosa que no està bé, és el seu problema, no el teu. El teu problema és la forma com t'ho prens. Per tant, sempre que hi ha dolor, hi ha ego. I és la teva ànima qui et fa passar per l'experiència. Perquè aprenguis a fer el teu camí d'amor.

El dolor, per tant, és la ferida oberta davant un fet que no sabem resoldre amb amor. Mentre està oberta, podem intentar curar-la amb amor. Si es tanca perquè no volem patir, és l'ego qui la tanca, i la nostra ànima, tard o d'hora la tornarà a obrir. Fins que aprenguem a respondre-hi amb amor.

L'únic sentit de la vida és aprendre a respondre, lliurement, amb amor. Però amb amor incondicional. Que és l'amor diví. L'amor que no és dual. L'amor que no pren energia a ningú perquè, al contrari que l'amor “normal” (el de l'ego), no s'acaba mai, ni té límit. En l'amor de l'ànima, el millor per tu, sempre és el millor per tothom. Ningú en surt malparat. En canvi, en l'amor de l'ego sempre hi ha algú que pateix. L'energia que es pren d'una banda va a parar a una altra. Uns guanyen i altres perden.

És per això que tota la vida no és més que un immens teatre en el que tota l'ambientació, tot el que ens envolta, té com a únic objectiu fer-nos veure la veritat. L'ànima no para de mostrar-nos la veritat amb tota mena de missatges. La nostra casa, la gent que ens trobem pel carrer, els nostres dolors i malalties, les “casualitats” (que mai ho són). Tot té com a únic objectiu que veiem la veritat. Però la veritat molt sovint ens fa mal o no ens agrada. I, aleshores, no la volem veure. O diem que no és veritat. Per això no serveix de res que ens la vulguin fer veure. Tots podem saber la veritat. Sempre que callem al nostre ego.

De fet, quan actues amb amor incondicional, no és difícil que vegis que és el que li passa a un altre. Ho veuràs molt simplement. Com un flash. Sense pensar. Escoltaràs els missatges que la seva ànima intenta que ell escolti i veuràs la veritat que ell no vol veure. Però no li pots explicar, ni donar-li lliçons, ni consells, ni solucions. Ni pots jutjar-lo. Només pots estimar-lo. Si no ets capaç d'estimar-lo calladament, encara que sàpigues la veritat, no l'ajudaràs. Perquè el teu ego voldrà “lluir-se” fent veure el que has sabut. I ja no estaràs sentint amor incondicional, que és l'únic que pot ajudar l'altre a trobar el seu propi camí. La seva pròpia curació. Només ell mateix la pot trobar i es pot curar. No ets tu qui li ha de fer veure la seva veritat. És ell. I al seu propi ritme.

Només un mateix es pot curar. Només un mateix es pot provocar dolor.

Els altres només podem donar-li amor incondicional per ajudar-lo a recordar una cosa que ha oblidat i que qualsevol nadó neix sabent. Que cadascú es mereix ser estimat faci el que faci. Sempre.

L'amor incondicional mai té intenció. Ni objectius. Ni adjectius. Ni orientacions. Ni busca resultats. No estimes perquè l'altre trobi la veritat. O perquè s'adoni que s'equivoca. O perquè vols que s'adoni del teu amor. O perquè vols que et correspongui. L'amor incondicional és callat i discret. Pot ser, fins i tot, secret. No estimes perquè els altres sàpiguen com ets i t'ho reconeguin. Ni estimes perquè creus que els altres ho necessiten.

Estimes perquè tu ets així. Amorós. I ho manifestes perquè és la teva essència. Res mes.

Si esperes res a canvi. Sigui d'una persona o de l'univers, no tindràs res que valgui la pena. Tu has d'actuar amb amor incondicional amb tothom i creure que tot anirà bé. Quan sigui. Com sigui. Quan toqui.

Només has de tenir fe. Perquè la certesa, fins i tot la certesa de que ets bo o vas bé o que ets més a prop de l'ànima, és ego. No hi ha certeses en el camí de l'ànima, en el camí d'amor. Només fe... I màgia.

Lluís Tordera              Valldoreix 25 d'octubre de 2008