CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 4. Sense control

Tenim, doncs, un problema greu. El control és incompatible amb el camí d'amor. Sense excepció.

I és que la nostra ment racional, refugi de l'ego, voldria fer de la vida una “ciència”. Un entorn en el que determinades accions sempre provoquen determinades reaccions. I, sobretot, determinats resultats. I, el fet que no és així, en termes d'amor, ja ens deixa veure que alguna cosa no la fem bé.

Així, les creences actuals diuen que si et mates a treballar pels teus fills, si els dones els millors estudis, les millors joguines i tots els capricis, tot anirà bé. Com si fos una fórmula matemàtica. I, si no funciona, tot serà culpa dels nens, de l'escola, del món modern. Però mai culpa nostra.

I això és el que busquem. La seguretat que ningú ens culparà. Perquè, si l'error fos nostre, hauríem de mirar cap a dintre. I això, a l'ego, li fa molta por. Seguim a la majoria, i això sembla que ens justifica si les coses no van bé. Per tant, el “millor” es fer el que fa tothom.

L'ego i les creences generalment “acceptades” ens marquen com hem de viure. I ens hi agafem perquè resulta molt més fàcil complir amb uns “barems” de prosperitat. Preferim donar tot el que podem en termes materials, confort, seguretat, formació, i l'amor que puguem donar en aquestes condicions, que comprometre'ns a donar un amor que prèviament hagi passat per la nostra ànima. ¿És només perquè ens sotmetem als dictats de la majoria i no volem apartar-nos del establert?.

No és només això. Tots coneixem a molta gent que renega d'aquestes coses i vol, molt sincerament, estimar als fills o la parella per sobre d'aquestes “imposicions” socials. Però, a l'hora de la veritat, la majoria fracassen al cap de poc temps. Com si no fossin capaços de donar als seus fills o parella el temps d'amor que els faria feliços, molt més que qualsevol cosa material.

Aparentment, han cedit perquè no han pogut superar les imposicions en matèria de treball, perquè s'ha de pagar una hipoteca o perquè el sou no arribava al mínim imprescindible. Però la trista realitat, sense minimitzar cap d'aquestes qüestions, és que si ens arribem a adonar que realment no som capaços d'estimar als nostres fills, o a la nostra parella, com voldríem, tota la resta no seria tan important. Perquè si el més important és poder estimar com nosaltres volem, podem viure en un indret més barat, i no tenir un cotxe tan gran o fer servir el transport públic, o menjar més humilment. Però poques vegades estem disposats a sacrificar tot això. ¿És que no estimem prou com per sacrificar tot això per amor i aquesta és la raó del nostre fracàs?.

No. La raó del fracàs és que no ens estimem prou. I ens fa por reconèixer la veritat. Res més.

La raó, és que ens fa por que se'ns acabin les excuses. Perquè si se'ns acaben les excuses haurem de confessar, i confessar-nos, que no ens estimem prou. I que no som capaços de fer passar l'amor per la nostra ànima perquè, simplement, hem après que no ens mereixem ser estimats. I, molt menys, incondicionalment. Perquè, la major part de nosaltres, no hem estat mai estimats incondicionalment. I, simplement, no sabem estimar-nos incondicionalment i, per tant, no podrem mai estimar incondicionalment a altres, mentre no aconseguim creure que nosaltres ens ho mereixem primer.

I, si creiem això, també ens farà por no donar totes aquestes coses materials a qui estimem. ¿I si, en no donar-les, els éssers estimats deixen de estimar-nos?. La inseguretat que ens ha provocat no haver estat estimats incondicionalment ens fa tenir una por constant a no ser estimats. I estimem als altres, i els hi donem tot sense pensar en nosaltres, per evitar que deixin d'estimar-nos. I busquem sempre a qui estimar, perquè hem après que nosaltres no ens ho mereixem.

I la nostra estratègia consisteix a estimar, i estimar, de la manera que millor sabem i podem. Fins que arriba un dia que la teva ànima, farta de no sentir-se estimada per tu mateix, diu prou. I les relacions fracassen. I tot l'amor que nosaltres volíem donar sembla que no ha estat entès ni apreciat.

I, com el més normal és que ni en aquestes fosques circumstàncies siguem capaços de reaccionar contra la duresa enorme que significa reconèixer que no ens creiem dignes d'ésser estimats, tornarem a generar noves relacions que tornaran a fracassar. I, així, fins l'infinit. O fins que la teva ànima digui prou. I t'avinguis a reconèixer que has de superar aquesta carència. Per tu sol.

Com una herència maleïda, el món “civilitzat” ha anat creant generacions de fills que han rebut molts sacrificis per part dels seus pares. Pares que han volgut el millor pels seus fills, empesos per la misèria de la que venien i a la que no volien que els seus fills caiguessin. O pares que volien que els seus fills conservessin una prosperitat que tants esforços els havia costat. ¿Qui els va ensenyar que donar més coses als seus fills era millor que donar-los amor incondicional?. Tant se val. Però no culpem als nostres pares. És perdre el temps i energies per resoldre el problema.

El fet és que la “civilització” ha tornat boig el món. Qualsevol de nosaltres, coneix històries de pobles “primitius” que eren molt feliços, tot i no tenir quasi res per menjar. L'amor per la vida era tot el que necessitaven. Fins que algú els va convèncer. ¿El marketing de la civilització sense escrúpols?. Homes com nosaltres, a la fi, han generat les creences que no eren res si no tenien un cotxe modern, per exemple. I allà va acabar el poble feliç. Ara, tots volen el millor pels fills, però sense els fills. Ara ja no tenen temps per jugar amb els fills. I els seus fills no se senten estimats incondicionalment. Potser els pujaran de nivell social, però no hauran pogut fer-los adults feliços.

I, un altre poble “primitiu”, s'afegirà a la roda de la civilització. I, al principi, molts d'ells es preguntaran què dimonis estan fent, perquè treballen com bojos per unes coses que feia poc no els importaven gens. I es diran que la resposta és que perquè no les coneixien. I acceptaran que el que han de fer és enriquir-se més que el veí o que el veí tingui menys perquè ells puguin tenir més. I també tenir més temps per als seus. Però, estranyament, quan sembla que la prosperitat ha augmentat espectacularment i ja podria ser temps de abocar-se en els éssers estimats, sembla que hi ha nous objectius a conquerir, noves ambicions a acomplir.

Però la trista realitat no és, com voldríem aparentar, que preferim lluitar per nous objectius. Dintre nostre, sabem la veritat. No ens agrada com som, perquè no som com la nostra ànima vol ser. Es tracta de seguir corrent i no mirar cap a dins. Es tracta de no aturar-nos. Perquè si ens aturem, si respirem, si vivim el present, ens veiem l'ànima. I no ens agrada. I se'ns fa molt dur enfrontar-nos, tot sols, a coses amb les que quasi ningú vol enfrontar-se.

I, preferim, quasi sempre, mirar el que fa la majoria i considerar que al cap i a la fi la felicitat és una cosa efímera. Una cosa que passa només de tant en tant. I ens amagarem a nosaltres mateixos que no ens agradem. O ens direm que no s'hi pot fer res.

I, com cada dia, seguirem excusant-nos en els sacrificis que cal fer pels fills i la duresa de la vida. I mirarem de no veure els missatges desesperats de la nostra ànima. Fins que rebem un cop dur, o una malaltia greu. I, aleshores, ni que sigui per un temps, hi tornarem a pensar. Fins que ens tornem a donar per vençuts. El camí d'amor en sí ja és prou difícil de seguir. I, en aquest món que vivim, encara més. Per això, cal comprendre i estimar als que no es vegin amb cor de seguir-lo.

Només m'agradaria dir-los que es perden el millor de la vida. La vida de veritat. I respecto que no ho intentin. Dono fe que no és gens fàcil. Jo, que m'equivoco sovint. Sóc humà. Com tu.

Però jo, mentre em quedin forces, no deixaré de seguir lluitant. I ho intentaré una i una altra vegada. Desitjo de tot cor que tu també puguis fer-ho. Potser ens trobarem pel camí.