Mirades d'amor

En Pau era un fotògraf famós. Premiat moltes vegades per les imatges que havia sabut captar amb la seva càmera. Però, cada cop que algú l'entrevistava, entreveia un cert desencant.

Preguntes com: ¿Què li queda per fer?, ¿Quins reptes el sedueixen?, ¿Què el motiva a seguir buscant noves imatges? ... el feien caure en un estat important de frustració.

Tothom deia que era un mestre amb una càmera a les mans. Que captava l'atmosfera de l'escena d'una forma prodigiosa. Però ell no n'estava satisfet.

De ben jove, es va sentir atret per la competitivitat de mostrar al món les millors imatges. Era obsessiu amb la tècnica i l'enquadrament. Tenia paciència per esperar al moment just.

Era llegendària la seva negativa a tornar a un indret on ja havia estat abans. Era com si, un cop ja hi havia estat, no quedés res més que poder captar.

Era tan famós que es podia permetre escollir on volia anar i l'agència li facilitava els recursos necessaris sense cap impediment. Però, aquell cop, va rebre un interrogant com a resposta a la seva petició:

"N'estàs segur de voler tornar a un lloc on ja hi has estat?".

Va fer un sí, sense afegir cap comentari.

Al cap d'una setmana ja hi havia arribat.

Era una selva densa. Li va costar avançar fins al poblat.

Ell seguia allà.

En Pau, havia complert la seva paraula i no havia mencionat mai que l'havia trobat en aquell viatge anterior. En Joan, que havia estat el fotògraf més envejat del món, havia decidit desaparèixer sense cap explicació. En Pau l'havia admirat des que era molt petit. Quan era adolescent, va llegir una entrevista que va emmarcar. Deia: "A vegades cal esperar molt pacientment per captar una sola mirada".

Tot semblava igual que cinc anys enrere.

Els indis corrien amunt i avall alegrement. Despreocupats. Treballaven el just per aconseguir menjar i aigua. La resta del temps, jugaven, xerraven. I reien. Sempre reien.

Alguna cosa havia canviat. En Joan ja no era l'home sorrut i deprimit de feia uns anys. Ell també reia.

En Pau no entenia res. Va anar directe a la cabana d'en Joan. La foto seguia allà. Aquella foto estranya.

Havien passat cinc anys i no n'havia oblidat cap detall. Una foto feta amb la mítica Polaroid d'en Joan. Era conegut que només la feia servir com a prova prèvia d'enquadrament per les fotos importants. Però, aquell cop, li havia sortit tan perfecte que ja no en va fer més. Tot i que en Joan no en volia parlar, encara que seria millor dir que no volia parlar de res en absolut, en Pau li va arrencar una sola frase:

"És una foto pòstuma".

No calien més paraules. En Pau havia entès que aquella era la darrera foto que en Joan faria mai. I era comprensible. T'hi podies passar hores mirant-la i t'enganxava totalment. No ho podies explicar, però el que aquella foto havia captat era quelcom màgic i irrepetible.

Cinc anys enrere, en Pau es va al·lucinar per aquella foto i la resposta d'en Joan. Ara, tornava a demanar-li que li expliqués com l'havia fet.

El silenci tens d'en Joan, cinc anys abans, havia estat substituït per un somriure benèvol.

En Pau, volent fixar la seva admiració, curiositat i dubte en un sol mot interrogatiu, va dir:

"¿Com?"

En Joan va dibuixar un somriure. Molt a poc a poc.

"Jo també m'ho he preguntat tots aquests anys. I crec que ara ho entenc".

"Jo portava un mes al poblat quan es va fer aquesta foto. Fins aleshores, no havia pogut captar la màgia d'aquest lloc".

"Però ho vas aconseguir en aquesta foto. Entenc perfectament que no en volguessis fer cap més després d'aquesta".

En Joan va esclafir a riure.

"Tens tota la raó, si no fos perquè aquesta foto no és meva".

No ho podia entendre. I va llençar un altre mot:

"¿Qui?".

Els ulls d'en Joan reien entremaliats.

"Un home molt vell. S'estava morint i tota la tribu em va demanar que li deixés fer una foto. Li vaig explicar el que havia de fer. Els indis s'hi van posar i ell va disparar".

"Al cap d'uns minuts, en veure el resultat, mentre jo em quedava bocabadat, el vell es va portar la foto al cor i va tancar els ulls dolçament".

Mentre en Joan havia anat explicant els detalls, en Pau havia distingit, per primer cop, que la tècnica deixava molt que desitjar, que l'enquadrament era poc acurat, ... però seguia essent una foto màgica.

"Dedueixo, pel teu somriure, que ara ja saps quin és el secret de la foto ...".

"Crec saber-lo".

"Mira-te-la bé. El que fa aquesta foto irrepetible són els ulls de la gent. Tothom s'estimava molt aquell avi. I el que jo mai he aconseguit captar ha estat aquestes mirades d'amor. Les hi van dedicar a ell, com a últim acte d'amor per algú que s'estimaven i s'estava morint. No hi ha ciència, ni art, ni tècnica en aquesta foto. Només hi ha amor".

"M'ha costat cinc anys adonar-me'n que el que havia d'aprendre no era una tècnica nova. Havia d'aprendre a viure amb amor, com ho fan ells, per poder-ho entendre. I, ara que ho he entès, trobo una pèrdua de temps provar de retratar la vida enlloc de viure-la. No es pot traslladar aquesta mirada d'amor, només la pots viure".

En Pau seguia sense entendre. Demanava més detalls del que en Joan havia après. Per tota resposta, en Joan li va explicar l'historia de l'avi que havia fet la fotografia:

“Es deia Dili, encara que tots li deien avi. I era cert. No només era el més vell del poblat. També era el més savi i el més amorós”.

“Ningú recordava mai haver-lo vist enfadat. Ni tan sols quan va veure morir, un rere l'altra, tots els seus fills”.

“Cada nit d'aquests darrers cinc anys, a la vora del foc, he escoltat histories de l'avi. I, cada cop, he descobert a la llum del foc les mateixes mirades. És com si l'avi, fins i tot després de mort, seguís inspirant amor a tots els que el van conèixer. És com si encara fos aquí. És com si l'estigués veient, com si l'hagués conegut de tota la vida. Quan sents amb quin amor el recorden només et vénen ganes que algú, algun dia, et recordi amb aquest amor”.

“Ho entens ara ?”

“Ja no m'importa res del que la gent civilitzada valora: l'èxit, els diners, els luxes, els viatges, ... tot el meu món és ara el somriure d'aquests nens. Ells sempre riuen. I cada cop que jo sóc capaç de mirar-los amb amor, veig reflectit en els seus ulls, ni que sigui en una mínima proporció, aquella mirada amorosa que li van dedicar a l'avi. I sóc feliç. No em cal res més. Tot el que abans havia estat important per a mi ha perdut el seu sentit. Només eren coses que omplien un buit que no podia omplir amb amor. Ara que he descobert com d'important és viure amb amor, ja no les necessito”.

En Pau es quedà una nit a escoltar les histories sobre l'avi. I després d'aquella nit, es quedà una altra. I després una altra ...

Al cap d'uns anys, quan en Joan s'estava morint, li va apropar la seva Polaroid.

La va apartar suaument.

“No em cal. La imatge no podria enregistrar tota la felicitat que he viscut amb ells, ni tot l'amor que hi he trobat. Una instantània no pot recollir els sentiments ...”

“Però sí les mirades d'amor ...”.

En Joan va fer la fotografia.

En Pau va muntar una exposició que només constava de dues imatges de Polaroid.

Ningú recordava, tret de l'expectació per la Gioconda, tanta gent amuntegada per mirar unes petites imatges. Si no hagués estat per la fama d'en Pau, l'haguessin titllat de boig per voler muntar una exposició amb només dues fotos de petit format. Però van haver de callar.

Ningú sabia explicar perquè. Però l'èxit aclaparador de l'exposició era innegable.

En Pau va deixar la resposta al perquè com a últimes paraules abans de tornar al poblat.

“Encara que no ho sabem explicar amb paraules, tots som capaços de distingir les mirades d'amor. Perquè les veiem amb els ulls del cor. Els únics ulls que no ens enganyen”.

Lluís Tordera                  Valldoreix 23 d'abril de 2008