Estimar, ha de ser un acte lliure

Estimar, ha de ser un acte lliure. Això, és amor incondicional.

L'amor que neix de la necessitat, no té el mateix valor que el que neix d'un acte continu de llibertat. L'acte d'escollir, lliurement, cada dia, estimar una altra persona.

Sentir-se estimat per un ésser lliure no té comparació amb l'amor nascut de la necessitat. Recorda l'emoció de veure, un dia que tinguis pau dins teu, com s'apropa un ocell lliure al teu costat, pel simple plaer de compartir un moment de bellesa amb tu. I compara-ho amb l'amor d'un animal de companyia que, tot i ésser amor, està minvat per la dependència en quant a menjar i companyia que l'animal té respecte a tu.

Un filòsof va dir fa molt temps que tots els problemes de l'home naixien de la seva incapacitat de quedar-se sol en una habitació.

L'home lliure, és capaç de viure per sí sol. Perquè s'estima a sí mateix i no necessita de ningú més per justificar la pròpia existència. Però, encara que sembli una paradoxa, la persona que estima lliurement i no està obligat a estimar, és la que estimarà més a tothom. Perquè la persona lliure és capaç d'admirar la bellesa en tot i en tothom. I se sent inclinat a compartir-la amb els altres, perquè els estima, no perquè els necessiti.

Massa vegades, els nostres actes quotidians d'escollir, estan influïts per una necessitat. En la mesura en que som capaços de prescindir del màxim de coses materials, per exemple, serem més lliures d'escollir estimar una persona que ens pugui aportar recursos materials o no. En la mesura en que ens estimem més a nosaltres mateixos, serem més capaços de no veure'ns “obligats” a estimar algú per no estar sols.

Estimar als altres, com acte lliure, és molt bonic. Estimar-los empesos per la necessitat de no estar sols, és una altra cosa.

Quan no som lliures, escollim estimar persones que ens aportin coses que no tenim. Moltes vegades, el que en diem enamorament, no és més que un encegament que tapa les incongruències d'una relació forçada per una necessitat mútua. Quan tots dos són lliures, cadascú aporta coses que l'altre aprofita.

Quan hi ha amor forçat per alguna necessitat, la parella pot arribar a sumar 1. I, alguna vegada, una mica més. Però, fonamentalment, es tracta de tapar, amb la necessitat d'una altra persona, les mancances permanents que cadascú té.

Quan dos éssers lliures s'estimen, sumen 2. I, a vegades, més. Perquè cadascú és 1. Però, quan hi ha moments baixos, poden sumar una mica menys.

Va bé ser dos. Però només com a fórmula amorosa de viure i d'ajudar a superar, més fàcilment, moments dolents. Però no com a reflex de la incapacitat de tirar endavant per un mateix. No com a forma d'amagar que no t'estimes a tu mateix.

No es tracta de sentir-se tan fort com per prescindir d'altra gent. Es tracta d'estimar-se primer a un mateix com a forma de donar el màxim d'amor a tots els altres. Recorda que, en el camí d'amor, el millor per a tu, sempre és el millor per a tothom.

Lluís Tordera                Valldoreix 18 de Novembre de 2007