CAMÍ D'AMOR. L'energia

Jo, de l'energia en dic amor. 

Quan admirem la bellesa en les coses, en els animals, en la natura, en les persones, els estem estimant. Quan mirem la lletjor, el mal, les emocions negatives, estem expandint el no-amor. Clar que com som dèbils ens equivocarem molt. I caurem i plorarem per causa d'aquella experiència que ens ha fet mal. Per això ens necessitem. Perquè si rebem no-amor, estem acumulant experiències dolentes que ens fan amagar l'amor i soterrar-lo sota capes de justificacions i històries i arguments per no estimar. D'això en dic EGO. EGO és la acumulació d'experiències de no-amor que no hem pogut resoldre. És la resposta “cerebral” a allò que ens ha fet mal i ens fa tornar mal o, al menys, no tornar amor en segons quins casos o persones.

En canvi, l'acumulació de meravelloses experiències d'amor, de sentiments bonics, nodreixen la nostra ànima i ens ajuden a seguir estimant. Per això, si un de nosaltres fa mal a un altre, hem d'ajudar-los a tots dos. Al que rep el mal a suportar el dolor i el plor del no-amor i convertir-lo en amor fins i tot pel que ha causat el mal. Al que ha fet el mal a veure que això no el fa pitjor que nosaltres. Perquè demà ell serà un meravellós exemple d'amor i nosaltres, per bons que ens creiem en aquest moment, caurem i necessitarem que ens ajudin a aixecar-nos. Necessitarem amor per poder tornar al camí. I, si ens el donen, serem capaços després d'ajudar a aquell que, com nosaltres,  ha entès la lliçó meravellosa de l'Univers: no som ningú per separat, però junts ho som tot.

L'Univers és increïble. Entre tots, quan som Déu, l'hem creat. Però per separat som incapaços de copsar-lo. La seva immensitat inabastable ens recorda, a cada moment, que som poca cosa i hem de buscar la unitat. Cada vegada que ens sorprèn, la vida ens recorda que hem de buscar als altres per poder entendre.

Els que creuen que són escollits, sigui per la seva religió, creença, intel·ligència o grau de “connexió” amb Déu, l'Univers o qualsevol mena d'esperits o d'energia, s'estan perdent el camí de l'amor “aquí a baix”. On té sentit. Enmig dels problemes, del soroll que aclapara les nostres ànimes, de les coses que ens fan mal. És aquí on l'amor té sentit. No on les ànimes pures no poden fer més que estimar i deixar-se estimar. “Allà dalt” no té mèrit estimar. No podem fer altra cosa.

El difícil, però valent, és estimar al que no és com jo. Al que em senyala amb el dit o al que jo veig diferent. Al que em rebutja o al que m'ignora.

Ni els que es creuen escollits, per molt que ho intentin, poden entendre l'Univers. Déu escriu recte amb els renglons torts. Els camins de Déu són inescrutables. Vol dir que ningú de nosaltres sap per on arribarà allò que ens agradaria viure. Potser, el camí per arribar a rebre aquell amor o experiència especial, passa per estimar al ésser més insignificant del món que en aquell moment tenim al davant i que mai podríem ni imaginar que tingui cap relació amb allò que ens agradaria. Això ens “condemna” a estimar-ho tot i a tothom, sigui “bo” o “dolent” perquè no sabem quin és el camí per arribar a allò que ens agradaria viure.

Quan dic estimar-ho tot i a tothom, ho dic literalment. Si no comenceu per estimar-vos immensament a vosaltres mateixos no podreu estimar a ningú. Ens “ofeneu” a tots si us considereu menys que nosaltres. Si no us considereu dignes d'amor. No ho podem permetre. I us hem d'ajudar a estimar-vos perquè, si per molt que estimeu als altres no us estimeu a vosaltres mateixos, ens feu dèbils a tots els altres. Només podrem fer més intens l'amor en el nostre camí si cada cop som més. Només serem perfectes quan hi siguem tots, sense que hi falti ni un sol de nosaltres.

I si els jutgem, els critiquem, si no els estimem, aleshores estem fent que aquell que acaba de caure per una petitesa o un gran problema, s'enfonsi més i més en el camí del dolor o la desesperació, en el camí de l'odi i el temor, en el camí del no-amor.

Quan, a la vida quotidiana, responem a aquella persona que potser ens ha fet mal, no retornant-li amor o tornant-li un altre mal, estem alimentant, potser, una resposta que aquella persona transformarà en dolor per un nen, per una altra persona. Tots, per tant, som responsables del que passa al nostre voltant.

No es tracta d'obsessionar-se ni de donar-li voltes al “coco”. El que “pensi” així, crec que s'equivoca. Es tracta de sentir. L'amor se sent, no es pensa. Hem de “ser” amor. No cal tenir, ni fer res d'especial. Hem de ser amor i, mentre ho som, la meravellosa ànima de l'Univers s'encarregarà d'ajudar-nos en els detalls que ens faltin. Perquè l'ànima de l'Univers som tots. Quan ens estimem a nosaltres mateixos, estimem l'altre. Quan estimem l'altre, ens estimem a nosaltres mateixos.

M'agrada molt un fragment del llibre “El cant de l'ocell” d'Anthony de Mello:

Vaig veure al carrer una nena que tremolava, pelada de fred, dins del seu vestidet tan prim i amb ben poques perspectives d'aconseguir un àpat decent. Em vaig indignar i li vaig dir a Déu: «Perquè permets aquestes coses? Perquè no fas res per solucionar-ho?».

Durant una estona, Déu va romandre en silenci. Però aquella nit, de sobte, em respongué: «Certament que he fet quelcom. T'he fet a tu».

I també una cosa que va escriure Raoul Follerereau :

«No es tracta d'eixugar lleugerament una llàgrima, això es fa aviat; ni de sentir una mica de misericòrdia, és massa fàcil.

Es tracta de ser conscients i de no limitar-se tan sols a vagar d'ací cap allà pel nostre escarransit món amoïnats per la nostra petita part de paradís; de refusar de seguir en una migdiada suau i plaent quan tot clama i es desespera al nostre voltant; es tracta de no acceptar, des d'ara, ser feliços sols...»