La plenitud i l'equilibri

Les persones busquem la plenitud a la nostra vida. Cada cosa que ens fa falta, genera un desig de ser satisfeta. I, d'una forma o l'altra, l'acabem omplint. Ja sigui amb coses “bones” o “dolentes”. En el procés de recerca del que trobem a faltar, ens relacionem amb altres persones i éssers. I, en aquestes relacions, hem de tendir a trobar l'equilibri. I no parlo de l'equilibri com a resultant del còmput de totes les relacions. Hem de trobar l'equilibri en cada relació. I això només s'aconsegueix quan tenim pau dins nostre. Hi ha molts exemples de desequilibris en les relacions. Hi ha qui es relaciona amb la gent de casa, la gent més propera, només com amb un nucli d'on extreu tranquil·litat, energia, repòs, amor. I aboca tota aquesta energia “robada” als de casa cap als altres. Són aquelles persones que cauen bé a tothom, els “seductors”, que semblen ser molt “generosos”. Però l'energia que donen no és seva, potser per això són tant generosos. Hi ha qui “abusa” d'un amic i només el busca quan té problemes. Perquè hi ha qui s'estima tant poc que només es relaciona amb els altres per “ajudar”. El primer es valora massa. El segon es valora massa poc. Les relacions es basen en un donar i rebre energia, amor, atenció. Si anem a unes relacions a rebre amor i a altres relacions a donar-lo, estem desequilibrant la nostra vida.

Però l'equilibri, com la vida, no és una cosa estàtica. Les persones avancen, fluint amb la vida, i cada nova trobada ha de redefinir l'equilibri de la relació. Si no ets capaç de veure, cada cop, a l'altra persona de nou. Si només el veus amb el “record” i la imatge fixa que guardes a la ment, estaràs constantment repetint, una i una altra vegada, els mateixos “rols”. Si consideres que aquella persona amb la que et relaciones és una font d'energia i amor, perquè t'estima encara que tu només la busquis quan et cal amor, sempre faràs el mateix. L'estàs tractant malament. Però, el pitjor, és que l'altra persona s'està tractant malament a sí mateixa.

L'única possibilitat de viure en equilibri, en pau, és que comencis sempre per estimar-te a tu mateix. Sempre en primer lloc. Jo ho dic parlant de l'amor incondicional, que has de sentir per tu mateix, primer, per poder-lo sentir, després, pels altres. Un home savi, en Prem Rawat (Maharaji), ho explica d'una manera que trobo genial. Tu ets un 1. I qualsevol altra cosa és un 0. Tots els zeros que posis per davant teu, no valen res. Els zeros que posis al darrera teu, sempre augmentaran el teu valor. I el seu. Un 1, sempre val per si sol.

Per viure en equilibri, per viure en pau, hem d'assumir que a cada instant hem de viure el present. A cada instant hem de tornar a escollir, amb la màxima netedat d'ànima, sense recórrer al passat, ni a les creences, ni pensar en el futur, ni tenir por. Hem de ser lliures per escollir. La vida és allò que hi ha davant teu. Recordar les vegades que ho has fet bé o pensar en un futur en que tot anirà “millor”, no justifica la falta de pau que hi ha en el teu present. La vida només existeix al present. Fora del present no hi ha vida. Però el present sempre és risc.

La fe en que la teva ànima sap el que fa, encara que tu no ho saps veure, és l'únic que t'ha de sostenir. Si vols “saber”, estàs perdut. Només pots confiar. L'orgull de creure que pots fer que el món es plegui als desigs de la teva ment, et provocarà un profund desequilibri. De la mateixa manera que, creure que no et mereixes ser estimat, també ho farà. En el primer cas, passaràs per la vida “robant” energia i amor. En el segon, hi passaràs “suplicant” que t'estimin o intentant donar amor, per veure si te'n donen. En cap cas, hi pot haver amor incondicional. Mai hi ha autèntic amor en el desequilibri. Només en la pau interior.

Una persona que comença per estimar-se a si mateixa, troba la pau. Perquè és l'única cosa que ens dóna la plenitud. Quan el que tens és autèntica pau, no et vols fer mal, ni fer-lo als altres. No vols només donar, ni només rebre. Saber rebre l'amor incondicional d'aquell que ens ha creat, saber apreciar la meravella del que ens dóna amb cada alè, és el que ens fa saber que ens mereixem ser estimats. I que això és el que hauríem de fer amb nosaltres mateixos i amb els altres. Intentar reproduir aquest amor incondicional que rebem constantment, fem el que fem. Encara que no puguem arribar a la perfecció, la pau es troba mentre intentes apropar-t'hi.

Perquè som humans. Per això, com fallem molt sovint, ens hem d'esforçar per retrobar l'equilibri. No s'hi val a dir que no podem aspirar a igualar la incondicionalitat de l'amor diví que rebem. Ja ho sabem. Però cal no oblidar que, quan més ens apropem a aquest sentiment, ens sentirem molt més plens de pau. I aquest sentiment no es pot comparar amb cap altre. El teu cap es fa preguntes. La resposta, sense necessitat de fer-te preguntes, només la pots sentir en el cor, en els sentiments. Només la pots viure en l'ànima. Això és viure en la pau.

Lluís Tordera              Valldoreix, 26 d'agost de 2007