VIURE EN EL CAMÍ D'AMOR 5. La fe i la certesa

T'he dit que la certesa és ego i que estem “condemnats” a acceptar que només podem viure amb fe permanent en que el que passi serà el necessari per ser qui volem ser. Això costa d'entendre. Ho torno a provar, ara que jo mateix ho entenc millor.

Un cop vas superant capes antigues d'ego i creences molt arrelades, comences (tot i que prou inconscientment) a pensar que t'estàs apropant molt a ser el que vols ser. I, malgrat que no t'ho puguis ni imaginar, dones peu a una nova classe d'ego: el de creure't molt “espiritual”, proper a Déu, ... digues-ne com vulguis. I comences a pensar que només et cal confiar en les teves forces, ja que has “demostrat” ser capaç d'arribar tan lluny ...

Comences a tenir la “certesa” que ho pots aconseguir amb les teves pròpies forces. I, com la certesa és ego, reps una clatellada rere l'altra. I revises una i una altra vegada que és el que has fet malament i no ho saps veure. I et pots sentir decebut i “enganyat”. Com si el camí d'amor fos injust.

I no caus en que el teu greu error ha estat voler prescindir de la fe i confiar només en les teves pròpies forces. Has de tornar a la humilitat. A reconèixer-te petit i poca cosa. A admirar la bellesa i la grandesa inabastable de l'Univers, Déu, la suma de totes les ànimes. A reconèixer que no pots controlar el que passa, ni com arribarà el que necessites per ser tu. Perquè, quan més t'hi apropes, més temptacions tens de creure que ja ho tens, que ho has fet tu sol, que no et cal ningú.

És en aquest moment que les garrotades són més dures i seguides que mai. Per sort.

Quan més a prop em sentia de ser com volia ser, més he hagut d'agrair una cura d'humilitat.

He rebut clatellades fortes i molt seguides. Amb senyals (sobre tot en el cos) de totes les coses que jo creia superades i que tornaven a ser vives “gràcies” a la meva “certesa” (tot i que inconscient, com sempre fa l'ego) que amb la meva energia n'hi havia prou per sortir-me'n.

Havia confós la soledat, que sents molts cops quan ets al camí d'amor, amb la no necessitat d'altres ànimes i amb la autosuficiència. Gran error. Així que l'Univers, Déu, digueu-ne com vulgueu, m'ha tornat a posar al meu lloc. El lloc de qui no pot fer altra cosa que intentar ser com és, confiant i tenint fe que, qui té molta més força que jo, em portarà el necessari per poder ser qui vull ser. No sé com, ni quan, ni a través de qui o farà.

És per això que no tinc altre “remei” que ser jo sempre. Amb tothom. Sense excepcions. I dedicar totes les meves forces a ser-ho. A qualsevol preu. Donant-me tot l'amor que necessito perquè es compleixi en mi la veritat de ser qui vull ser. I, mentre ho sóc, l'Univers anirà encarregant-se dels “detalls” (la vida del dia a dia), perquè ho pugui seguir essent. Jo només haig de posar fe. Risc.

Una de les coses més difícils, és renunciar als entorns, idees i persones amb les que ets sents segur. Arriscar-nos a moure'ns sense tenir el control de la situació. Sentir-nos “indefensos”. I aquest pas és imprescindible perquè la màgia del camí d'amor ens arribi. Hem de fer un pas endavant, sortint de les nostres “seguretats”. És l'ego qui ha anat “dissenyant”, durant anys, els entorns en els que ens sentim “segurs”. Els elements i persones que ens envolten, són un “collage” fet a mida de les nostres pors pel nostre ego. I si no som capaços de sortir-nos-en, no serem capaços de desfer-nos de l'ego. Això no vol dir que hem de destruir les nostres relacions. Significa que hem de perdre la por a sortir de l'entorn “segur”. Perquè, molts cops, aquest entorn és com una teranyina invisible que ens referma en les “seguretats” del nostre ego, que ens té atrapats, obsessivament, en coses de les que no sabem sortir. I no és estrany. Com volem fugir de l'ego, si seguim vivint en el mateix ambient que ell ha fabricat per perpetuar dins nostre les pors que el sostenen ?. Com podem dir que tenim fe en la nostra ànima si ens fa por el risc de sortir d'on l'ego ens va ficar ?. Arrisca't.