CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 9. Parella

Si m'estimo una parella, l'haig de voler lliure amb totes les seves conseqüències. Lliure per decidir estimar-me cada dia. Sembla, a primera vista, l'antítesi del compromís de parella. I no ho és.

Anem a pams. Quan avances en el camí d'amor, i deixes d'enganyar-te a tu mateix amb l'ego, t'adones que ja no pots tenir com a parella a algú només per: seguretat, necessitat d'afecte, dependència emocional, necessitat sexual, companyia, el que diran, tenir fills, ... De fet, la teva ànima et farà veure qui serà aquesta parella. Perquè només pot ser algú que, abans o després, compartirà el camí amb tu. És a dir, si esculls com a parella una persona des de l'ànima, i no des de l'ego, les coses aniran millor. I no us enganyeu. L'enamorament també pot ser ego. No deixa de ser un impuls. Allò que diuen que l'amor és cec. Però no el que descobreixes amb els ulls de l'ànima.

Podríem descriure l'amor de parella una mica poèticament. I és que la emoció hi té molt a veure.

Imagina que, cada nit, quan la teva parella dorm, la mires i penses que li estan passant nous projectes pel cap. Que, el que ha viscut avui, farà que la seva vida canviï i evolucioni. I et dius a tu mateix que demà t'estimaràs aquesta nova persona en que s'està transformant la teva parella. Que estimaràs fins i tot les seves ensopegades. Encara que et facin mal. I, encara que no actuïs així perquè esperis res a canvi, t'emocionarà recordar quantes vegades la teva parella t'ha demostrat que t'estima tolerant les teves ensopegades. Això és amor. La màxima confiança. Sense portar l'historial, ni portar comptes del que jo he fet i tu has fet.

I em direu que això també passa en el món de la inconsciència “normal”. No us enganyeu. La diferència (gens subtil, sinó fonamental) és que, l'amor entre dos persones que estan en el camí d'amor, conté experiències meravelloses que van molt més enllà de l'amor d'enamorament (que diuen que dura dos, tres, cinc anys). Experiències que van molt més enllà del simple costum, compromís, el que diran ... I és perquè no hi ha res comparable a sentir-se estimat per una persona que ha vençut al màxim al seu ego. Perquè és lliure. I el valor del seu amor no es pot quantificar.

Perquè renova cada dia el seu “compromís” d'amor amb tu perquè veu qui ets. I escull seguir amb tu. I això, enlloc de ser un “perill” per la estabilitat de la parella, és una meravella. Si no deixes de ser tu, l'altre et seguirà estimant sempre. Com el dia que et va escollir. Amb un amor immens que surt de l'ànima. L'amor d'un ésser lliure. Perquè no té por.

Estar al costat d'una persona en la que pots confiar fins a posar la teva vida a les seves mans sense dubtar-ho ni un instant és impagable. I això només s'aconsegueix si tu tampoc tens por. Pensa que, la major part de coses, les perdem justament per culpa de la por a perdre-les. Si ets gelós, si no confies en la teva parella, si t'imagines el pitjor. És perquè tens por. I la por et bloquejarà. I ja no seràs tu. Aquell qui vols ser. I és aleshores que, la teva parella, quan torni a escollir cada dia lliurement a aquell que l'ha d'acompanyar en el seu camí d'amor, no et veurà a prop seu. Perquè hauràs sortit del teu camí d'amor per culpa de la por. Per això et dic que la por a perdre alguna cosa és la que ens la fa perdre. Recorda que la por també genera un pensament creador. Tenint por, li dones vida a coses dolentes que es poden convertir en reals. No tinguis por. Ni li donis als altres.

Quan no et permets ser tu, és perquè hi ha por. Quan tens por de perdre a la teva parella, és perquè  no estàs essent qui vols ser. Perquè aquest és l'únic estat en que, en realitat, pots sentir-te segur. Quan esculls la veritat. La de l'ànima. Quan a cada pas, i a cada pregunta, optes per l'ànima i no per l'ego i la por. I la por no et deixa ser lliure per ser qui vols ser. El que passa és que potser us pregunteu: ¿com sé qui vull ser?. La resposta és molt simple, però molt dura. Has d'escoltar a la teva ànima, i els missatges que et dóna en tot moment, sense cap interferència de l'ego, la por, les creences, col·lectives o personals, que has anat aixecant com un mur que no et deixa veure qui ets.