CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 23. Els petits passos et porten al camí d'amor

Per resistir els atacs de l'ego, has de fer sempre el mateix. Refugiar-te en aquelles coses que són un verí per l'ego. Com enfrontar-se a l'ego no és un acte positiu, no ho facis. Limita't, com si fos el teu “mantra” vital, a repetir el que et porta al teu camí d'amor. Repeteix, una i una altra vegada, les actituds que saps que no són ego. Sense complicacions. Per molt que l'ego intentarà que creguis que aquesta vegada és diferent i no et funcionarà aplicar els principis de sempre, és només una tàctica. Perquè vol que hi impliquis a la ment, on l'ego domina, quan la teva consciència no és present, per decidir la resposta. I quan has de rumiar quina decisió prendre, ja hi estàs implicant la ment. I l'ego t'esgota mentalment, donant voltes i més voltes a allò que la teva pròpia ment t'impedeix veure.

Actua sense pensar. Atura't en sec. Descarta els pensaments. Per “irreal” que et sembli. Per greu que et sembli la situació, només és la teva ment (la que no ho sap resoldre amb les eines de l'ego) la que ho creu. Fixa la teva atenció pacífica en el present i resisteix els atacs de l'ego, sense lluitar.

Per viure el més allunyat possible de l'ego, només has de recordar que sempre has d'aplicar tots i cadascun dels principis del camí d'amor i, a cada acte d'escollir, has de fer-los servir tots. Perquè, si un d'ells falla, els altres t'ajudaran. No oblidis que l'ego “ho té tot”. Té la teva ment i, per tant, la “clau” del teu comportament “racional”. Per això, el primer que has de fer és posar la ment al servei de la consciència i no al servei de l'ego. I això s'aconsegueix apagant-la amb sentiments profunds, de l'ànima, amb els que només la consciència està connectada i als que l'ego no hi té cap accés. El que passa és que l'ego és molt poderós i només que falli un dels principis t'haurà guanyat. Però t'haurà aportat una experiència preciosa: poder observar com actua, per poder-lo aturar un altre dia. I, aquest simple fet, encara que hagis perdut una “batalla” et farà sentir molt millor. Perquè hauràs introduït “consciència”, en la normal inconsciència que sempre tens mentre vius segons l'ego.

Mirem exemples de com fer jugar tots els principis del camí d'amor en la vida quotidiana.

 

Com fer-ho per desfer-te del desig de coses materials. En primer lloc, i no és un joc de paraules, evitant desitjar desfer-te del desig de coses materials. El desig implica que penses en el futur, i ja no estàs en el present, per tant és l'ego qui mana i és obvi que et guanyarà. Es tracta d'escollir, mai de desitjar, per tant has de fer-ho pas a pas, sense presses, sense obsessions. Si encara ets lluny de poder-ho fer, no t'has de preguntar quan podràs fer-ho (no és present), ni t'hi capfiquis (no és simplicitat). Has d'acceptar, amb humilitat, que costa molt desfer-te de tantes coses. Que hauràs de viure molt de temps amb contradiccions i que no ets ningú per “tirar la primera pedra”, que no has de criticar als que fan menys que tu, ni jutjar als que no s'hi posen. Només cal que facis, sense escarafalls, ni demostracions, ni ostentació, ni vanitat, un petit pas. Si pots prescindir d'una petita cosa en l'acte d'escollir ara mateix, en el present, sense tenir plans ni objectius, ni mirar cap al passat, ja va bé. I, si no pot ser, ja ho faràs un altre dia. El simple fet d'haver-te adonat que potser en podries prescindir, de ser-ne conscient, ja és un petit, però important, pas per debilitar l'ego. Perquè, mentre intentes escollir el que la teva ànima vol i l'ego no et deixa, veus com actua l'ego en tu.

Sigues conscient fins a quin punt les coses ens tenen atrapats. Comences per sentir-te temptat per una cosa. Després passes a necessitar-la. Més tard, ja no pots viure sense ella. Et tornes addicte. Les coses quasi mai són dolentes en sí mateixes. El problema és que et creïs una falsa necessitat.

Vivim plens d'addicions i compulsions. I no em refereixo només al tabac, l'alcohol i les drogues. Som addictes a quasi tot. I això passa perquè no dominem el nostre desig indiscriminat de posseir.

Som addictes a la pressa. No sabem esperar. Hem passat, en pocs anys, de no tenir telèfon a tenir-ne un de mòbil amb possibilitat de videoconferència. Hem passat, d'enviar una carta, i esperar uns dies la resposta, a enviar un correu electrònic o un SMS i desesperar-nos perquè la resposta no arriba en minuts. Qualsevol situació ens empeny a crear urgències per resoldre-la. Per insignificant que sigui. Però, ja que disposem de l'eina que ens permet fer-ho tot de pressa, ¿perquè no integrar-la a la nostra vida i exigir a tothom que corri al nostre ritme?. I construïm la nostra vida, i el seu ritme, en funció d'aquests avenços. Sense preguntar-nos si són necessaris. Si aquests avenços tecnològics els féssim servir correctament, seria meravellós. M'imagino com un metge, perdut al mig de la selva africana, podria connectar, per videoconferència via satèl·lit, amb un bon especialista per mostrar imatges i transmetre constants d'un malalt. I aquesta tecnologia existeix ara mateix. Però, quasi ningú pensa en aquesta utilitat per això. Els inventors dels avenços, encara que haguessin pensat en l'ús solidari de la tecnologia, s'han vist aclaparats pel negoci que s'hi ha fet al voltant. I, a la selva africana, no és negoci (encara, tot arribarà quan tinguin diners) posar-hi aquesta tecnologia.

Som addictes a la comoditat. No suportem els inconvenients, ni els esforços. Hem passat, en pocs anys, d'anar a buscar l'aigua amb galledes al riu, caminant força estona, a obrir una aixeta. I hem oblidat que, amb tots els nostres avenços, no hem aconseguit que el nostre cos pugui funcionar sense aigua. I tampoc sabem crear-la. Però, sabent això, no fem més que malbaratar-la. Pensem, com sempre fem, que algú ho arreglarà, abans que sigui massa tard. Abans que descobrim que els diners no es mengen, ni es beuen. Enlloc de recordar que el menjar és, això sí, una necessitat del nostre cos, en fem un subproducte subjecte a malversació. Com hem “estalviat” temps i esforços a l'hora de cultivar el camp o mantenir el bestiar per poder ser més “productius”, hem aconseguit menjar que no és sa i no té gust. I li afegim productes químics per accelerar els processos i substituir els nutrients naturals que només s'obtenen respectant els cicles naturals. La matèria orgànica que mor a la tardor i l'hivern i que adoba la terra per la primavera. No ens agrada l'hivern, ni el fred viu. No ens agrada la calor excessiva. Ens enfrontem amb la natura per no acceptar el que ens porta. I creem una degradació dels recursos naturals del planeta que encara ens fa anar més enllà en la carrera embogida d'autodestrucció. Fa massa calor. Doncs posem al màxim l'aire condicionat. Així, destruirem més el medi ambient i farà més calor. I pujarem la potència de l'aire condicionat. Fins que ja no hi hagi ni energies, que haurem exhaurit, ni natura, que haurem sacrificat al nostre ego.

Som addictes a la seguretat. No volem cap mena de risc. Embolcallem els nostres fills en entorns asèptics i allunyats de tota influència nociva. El que passa és que no n'encertem ni una. Els evitem que juguin al carrer, perquè hi ha perills. Els perills són: altres pares apressats que van en cotxe a tota pastilla per guanyar temps que malgastaran després asseguts davant la televisió, altres nens que podrien fer sentir als nostres fills que cal compartir i elements “estranys” i bruts, com poden ser pedres, sorra, pols. Elements que no podem permetre que els nostres fills “tastin”. Patètic. Sobre tot, perquè és difícil que gaire gent hagi llegit (perquè s'ha publicat poc i en lletra petita) un estudi demolidor sobre la salut dels nens en el món civilitzat. Recalco en el món civilitzat perquè ningú pensi que ho comparo amb la selva africana, per exemple. Doncs, resulta que hi ha un lloc del món civilitzat (no deu ser l'únic, però serveix com a mostra) on no hi ha, pràcticament gens, ni una mínima incidència de les al·lèrgies que tenen, cada cop més, la resta de nens de països civilitzats. És a les faveles de Rio do Janeiro. Enmig de la brutícia. El perquè és molt senzill. Allà, els nens encara, alguna vegada, llepen pedres i mengen sorra, com fa qualsevol nen de forma natural en el seu procés d'aprenentatge, si uns adults obsessius de la “seguretat” no els ho impedeixen. El procés natural del nen que es posa coses a la boca. El que serveix per  generar defenses que els fan sans.

Som addictes a la “comunicació” i al “coneixement”. Ho volem saber tot, en tot moment. Ens submergim en la televisió i sabem el que passa a l'altra banda del món en el moment en que està passant. És una eina meravellosa. Si no fos perquè ens dediquem a veure violència, baralles, enganys, mala educació, el tot s'hi val. Si no fos perquè sabem el que li preocupa en aquest moment a una rica i famosa cantant nordamericana. Però, no sabem com es troba el nostre veí, ni si podríem fer alguna cosa per ajudar-lo. Potser veurem que a l'altre extrem del món algú ho passa malament i el voldrem ajudar. Això està bé. Però només si també ajudem als que estan a prop. A aquells que tenim a prop i  que tenen misèria i lletjor que no volem veure, per no embrutar el nostre món “perfecte”. Vist a la tele, queda lluny. Però si ho veiem a prop nostre, ens fa por. Ens compromet.

Som addictes al “control”, a la independència i la desconfiança. No volem la soledat. Però, només volem estar acompanyats dels altres, quan nosaltres volem i com nosaltres volem. Perquè, no confiem en ells. Creem eines delirants basades en la desconfiança absoluta cap a altres persones. Persones que estan fora de control (quasi totes) en un moment o altre, per culpa del món en què vivim. No confiem en la seva contenció. I en lloc de canviar aquest món, de millorar la educació, creem, per exemple, instruments que detectin si la gent no està borratxa al pujar al cotxe, per evitar que ens facin mal. Perquè no confiem que altres persones, emmalaltides per aquesta vida, puguin, conduint en males condicions, atropellar un vianant o topar amb altres cotxes.

Volem omplir el món de controls, perquè ens sembla més fàcil que educar. Educar exigeix posar-hi amor i paciència. I, cada cop més, les famílies reneguen de les seves obligacions en aquest camp i demanen a l'estat, a les escoles, que ho facin per ells. Amb l'excusa que ells són “professionals” i “especialistes”. Oblidem que no hi ha especialistes capaços, sense ajuda de tota la societat, de contrarestar l'enorme cúmul d'influències negatives que reben els nens. La televisió i els capricis que reben de pares esgotats pels esforços de treballar per tenir cada cop més coses i que se senten culpables de no donar encara més coses als seus fills, encara que no els donin l'únic que necessiten: amor i temps de qualitat. I, si això no ho donen els pares, ningú ho podrà substituir. Perquè l'amor dels pares és l'únic que dóna confiança als fills i els fa sentir-se valuosos i dignes de ser estimats.

Podria seguir i seguir explicant-te més i més coses, casos, exemples. I no cal tanta paraula. Perquè estic quasi segur que no t'estic explicant res que tu no sàpigues. L'única “novetat”, és que jo et dic que pots canviar les coses d'aquest món. Si no tires la tovallola aclaparat per tota la feina que cal fer. Hi ha un escrit preciós del Papa Joan XXIII, el “Papa Bo”, que parla dels Deu Manaments de la Serenitat. En ell demana ajuda per poder-se enfrontar a totes les coses que ha de millorar, per fer el bé. I demana, sobre tot, només haver de pensar que ho ha de fer avui, perquè pensar en tot el que cal fer, durant tota la vida, es fa molt feixuc. Una gran lliçó de com només pensar en el present.

I, si rellegeixes els primers capítols del “Camí d'amor”, veuràs una lliçó preciosa, en el fragment del llibre d'Anthony de Mello “El cant de l'ocell”, de com ens hem d'implicar, ni que sigui amb petits i modestos esforços, en millorar el món que ens envolta. No demanem que Déu ho faci tot. Hem de començar per treballar-hi nosaltres. Fes el que puguis. I després, si vols, reconeix la teva petitesa, humilment, dient allò que diu Mossèn Ballarin: “Que Déu hi faci més que nosaltres”.

 

Així que va essent hora d'acabar aquest llibre. Recorda, i rellegeix si et cal, totes les coses que has de tenir en compte. Potser et semblaran moltes, si creus que les has d'aprendre o memoritzar. I no és així. Perquè totes es resumeixen en fer servir l'amor incondicional amb tothom, començant sempre per tu. La resta només consisteix en seguir el camí d'amor que et marca la teva ànima.

A cada cosa que hagis de triar, percep el que sents, intuïtivament, instintivament, instantàniament. Si el que perceps és la opció de l'ànima, i no un llampec de la ment que ha elaborat una resposta de l'ego, notaràs totes i cadascuna de les opcions positives de l'ànima. Si alguna falla, és que hi ha ego.

Fem una repassada ràpida de conceptes: acceptació (no judici), activitat (no inactivitat), alegria (no tristesa), amor (no indiferència), amor incondicional (no amor condicionat), bellesa (no lletjor), comprensió (no crítica), confiança (no control), consciència (no inconsciència), diví/ànima (no ego), emoció/tendresa (no duresa), escollir (no desitjar), esperança (no desesperança), fe (no proves racionals/científiques), força (no debilitat), generositat (no egoisme), humilitat/modèstia (no vanitat/supèrbia), llibertat (no por), màgia (no seguretat), paciència/serenitat (no ansietat), pau (no lluita/odi), positivitat (no negativitat), present (no passat/futur), quietud/aquietament (no pressa), relaxació (no tensió), salut (no malaltia/dolor), sentiments profunds (no pensaments profunds/embolicats), silenci (no soroll), simplicitat (no complexitat), solidaritat (no insolidaritat), veritat (no autoengany/mentida), vitalitat (no depressió/conformisme).