VIURE EN EL CAMÍ D'AMOR 4. Amor incondicional

Quan donem amor o ajuda sempre li donem una direcció. Una intenció.

I, en aquesta direcció o intenció, hi ha implícit un desig, un judici, un supòsit. I ja no és incondicional. Tant se val que el que volem aconseguir al donar amor sigui “bo”. Perquè volem obtenir un resultat determinat.

L'amor incondicional més pur només s'aconsegueix quan te'l dones a tu mateix, i tu en quedes ple. És aleshores que el podràs donar a un altre. Però només si el dones absolutament despullat d'intenció. O sigui que el dones perquè tu ets amorós. Al marge del que en faci l'altre amb aquesta energia. No pots esperar un resultat.

No pots dir: t'estimo perquè et curis, t'estimo perquè siguis millor persona, t'estimo si ... Només pots dir: t'estimo. Sense res més.

El simple fet d'esperar que el teu amor serveixi per alguna cosa ja fa que no sigui incondicional. No pots estimar perquè l'altre ho necessita, o tu creus que ho necessita. Has d'estimar perquè tu ets així i el teu ésser t'ho demana.

Amor incondicional és abraçar algú i donar-li amor. Al marge del que en faci d'aquest amor. No pots pensar en que en farà. Només tenir fe que l'amor incondicional sempre acaba essent bo. Res més. Cap seguretat. Cap certesa. Cap condició. Cap resultat  a esperar.

Sempre que donem amor a algú, sense haver-nos omplert d'amor per nosaltres mateixos prèviament, la cosa no funciona gaire bé. Perquè, com és amor que ens “prenem” a nosaltres mateixos, en volem obtenir un rendiment que compensi el nostre “sacrifici”. Aquest mecanisme d'obtenció de rendiments pel nostre esforç, el desencadena “automàticament” el nostre ego.

En canvi, quan ens omplim primer d'amor nosaltres mateixos, el podem donar tot. No res ens falta.

Us pot semblar una diferència insignificant i, en canvi, és abismal. No té res a veure l'amor que donem als altres i que surt de l'amor incondicional per nosaltres mateixos que vessa cap a fora, amb l'amor que donem als altres “sacrificant” les energies que ens permetin ser qui volem ser.

Perquè, quan deixo de donar-me totes les energies a mi mateix per donar-les a un altre, estic dient que jo no valc la pena i l'altre sí. Estic faltant-me al respecte a mi mateix al considerar que no val la pena ser qui haig de ser. I això és una cosa que només jo puc fer per mi. I si jo no ho faig ningú ho farà. Abocar-me cap als altres sense estimar-me abans a mi mateix, és una forma inconscient de l'ego “d'acumular” punts per veure si algú ens dóna el premi que només podem aconseguir per nosaltres mateixos. O sigui: donem, esperant rebre a canvi una cosa que ens veiem incapaços d'aconseguir per nosaltres mateixos. Perquè, és més fàcil “donar” als altres i “esperar” una recompensa del Cel, que lluitar per ser qui volem ser vencent les nostres limitacions.

I, a més, és una forma de donar als altres molt menys del que podríem donar-los si ens estimessin primer a nosaltres incondicionalment. Perquè la qualitat i la intensitat de l'amor incondicional no té res a veure amb l'altre.

I ara, encara que et semblarà contradictori, et diré que, en realitat, el que passa no és que no estimis a ningú fins que arribis al màxim d'amor incondicional per tu. Perquè, a cada pas del camí d'amor, tu esculls el que és millor i més amorós per tu. El que et fa sentir millor. Encara que, en principi, no sembli que sigui el millor pels altres, sempre ho és. El millor per tu, sempre és el millor pels altres.

Encara que necessites molta fe per creure que és així. No dubtis en fer el millor per tu. Tingues fe.