El temps i la bellesa

Deixa'm ensenyar-te uns fragments de textos que m'ajudaran a explicar-te el que et vull dir. El primer és un fragment del llibre els “Papalagi” (“homes blancs”). És un recull dels discursos de Tuia VII un cap de tribu de les illes de Samoa que, a les primeries del segle XX, va ser convidat a visitar la civilització pels missioners que van arribar a Samoa a evangelitzar els indígenes. Doncs, en aquests discursos, el cap samoà, explica el que ell ha vist durant la seva visita a les ciutats “civilitzades”. Aquest fragment, dedicat a les diferents percepcions del temps d'uns i altres, l'he traduït del castellà perquè així aprofito per fer-lo més entenedor pels que no hagueu llegit tot el llibre. El llenguatge que fa servir, és una mica com el dels indis americans de les pel·lícules antigues que, al no tenir referents per certes coses que veien, les descrivien d'una manera que a ells els fos entenedora:

“Què fan els Papalagi amb el seu temps ? No he esbrinat mai el suficient, encara que, a jutjar per les seves paraules i gestos, podríem pensar que estan convidats personalment per el mateix Esperit.”

“Crec que el temps rellisca de les seves mans, com una serp lliscant d'una mà humida, només perquè tracten d'aferrar-se a ell. No permeten que el temps vagi fins a ells, sinó que el persegueixen amb les mans esteses. No es permeten malgastar el temps estirats al sol. Sempre volen mantenir-lo en els seus braços, donar-li i dedicar-li cançons i històries. Però, el temps és tranquil·litat i pau amorosa, estimar, descansar i estirar-se sobre una estera, impertorbable. Els Papalagi no han entès el temps o, en qualsevol cas, l'han maltractat amb les seves bàrbares pràctiques”.

“Oh, germans estimats !, nosaltres mai no ens hem lamentat del temps. L'hem estimat com era, sense perseguir-lo, ni tallar-lo en llesques. Mai no ens dóna preocupació o pesar. Si hi ha entre vosaltres algú que no tingui temps, ¡ deixeu-lo que parli !. Nosaltres, tenim temps en abundància, sempre estem satisfets amb el temps que tenim, no en demanem més i sempre en tenim prou. Sabem que arribarem a les nostres fites a temps i que el Gran Esperit ens cridarà quan percebi que és el nostre termini, fins i tot si no sabem el nombre de llunes gastades (els dies viscuts). Hem d'alliberar a l'enganyat Papalagi de les seves desil·lusions i retornar-li el temps. Agafem les seves petites màquines rodones del temps (els rellotges) i aixafem-les, que hi ha més temps entre la sortida del sol i l'ocàs que el que un home ordinari pugui arribar a gastar”.

Les últimes paraules, em recorden una cosa que diuen els boiximans del desert del Kalahari, al sud d'Àfrica: “Els homes blancs tenen els rellotges ..., però nosaltres tenim el temps”.

I, ara, un fragment de “El petit príncep” d'Antoine de Saint-Exupery:

-     Hola, bon dia, digué el petit príncep.

-         Bon dia, digué el marxant.

Era un marxant de píndoles perfeccionades que maten la set. En preneu una cada setmana i mai més no tindreu ganes de beure.

-         Perquè ho veneu això ?, digué el petit príncep

-         És una gran economia de temps, digué el marxant. Els experts han fet càlculs. S'arriben a estalviar cinquanta-tres minuts cada setmana

-         I què en fa la gent dels cinquanta-tres minuts ?

-         El que vol ...

-         El que és jo, si tingués cinquanta-tres minuts, digué el petit príncep, aniria a poc a poquet cap a una font ...”

I, ara, deixa'm dir-te el que et volia dir.

El temps que hi apliquem, determina el món que veiem.

Diem que dediquem temps a les coses que ens agraden. I ho estem veient a l'inrevés.

Si dediquem temps a les coses, és llavors que ens acaben agradant. La dedicació d'un temps atent i tranquil, és el que fa que ens adonem de la bellesa de les coses i de les persones.

En canvi, quan no dediquem temps tranquil a res, tot ho veiem lleig. En realitat, seria més apropiat dir que ho fem lleig.

Si et trobes amb una persona i vas amb presses, i no li dones atenció, aquesta persona, encara que no en sigui conscient, no se sent valorada, estimada, i respondrà al teu “temps” ansiós i escàs amb lletjor i temps perdut.

En canvi, si actues sempre com si tinguessis tot el temps del món i cap pressa, qualsevol persona o cosa omplirà el teu temps de bellesa i experiències enriquidores.

Ets tu qui decideix el tipus de vida que vius. Si a dins vius apressat, mai no tindràs temps i viuràs apressat. Si a dins hi tens pau i quietud, viuràs lentament i apreciaràs la bellesa que hi ha en totes les coses. Viuràs un món diferent. Perquè el crees tu.

En quin món vols viure ?

Lluís Tordera                                                   Valldoreix 31 de març de 2007