VIURE EN EL CAMÍ D'AMOR 2. Pors, desigs, obsessions i falsos sentiments

Ser tu és viure sempre segons els teus sentiments profunds. Perquè són creadors. La veritat del que sents i ets. L'únic origen dels pensaments profunds. I això no té res a veure amb donar-li voltes al “coco” i creure que pensant obsessivament en una cosa la aconseguirem. Justament és al contrari. Les coses a les que dones voltes amb el cap, mai s'aconsegueixen. I mai són veritat.

Algú de vosaltres em pot dir que, de vegades, cal donar-li voltes a certes coses, que certes situacions “obliguen” a “aprofundir”. I jo li diria que, de ben segur, alguna vegada li ha vingut en un instant, sense pensar, la solució “màgica” i fàcil per una cosa que durant molt temps no havia sabut veure, per més voltes que li donava. I això és així perquè el camí d'amor és profundament creatiu. Fins i tot, si només aconseguim ser-hi per uns instants.

Viure sempre segons els teus sentiments és una cosa molt més propera, en general, a les dones. Els homes ho tenen més difícil. Quan s'apropen moments de patiment, els homes procuren ser útils o pràctics i s'aboquen a fer feina. Perquè no saben com suportar el dolor que fa mal als sentiments. No els ho han ensenyat. I si, a causa dels cops que et dóna la vida (i que sempre són proves de l'ànima), t'apartes dels teus sentiments profunds, t'apartes de la teva ànima. I del camí d'amor.

Per exemple, no per tòpic, deixa de ser veritat, en la major part de casos, que “els homes dirien qualsevol cosa per tal de fotre un clau”. Alguns, munten autèntiques estratègies per aconseguir-ho. I, compte, perquè en molts casos es creuen els falsos sentiments que fabriquen per justificar-se. Però, qualsevol fals sentiment, ha estat fabricat a partir d'una por, d'un desig o una obsessió, que necessiten crear complexos arguments i elucubracions mentals. I, si és complex, no ve de l'ànima.

Però, a l'altra banda, és molt més comú en les dones fabricar sentiments “profunds” lligats a persones que no les estimen. Hi ha dones, obsessionades amb el marit que les va deixar, que més de vint anys desprès, encara estaven pendents d'ell. Malauradament, moltes vegades sentim parlar de dones maltractades físicament o psicològica durant anys, que mantenen l'amor per la persona que les maltracta i, si es qüestionen alguna cosa, és quina cosa estan fent malament perquè l'altre es vegi “obligat” a castigar-les. Les relacions sempre han de ser amoroses, cap “error” justifica que no ho siguin. I, si una relació no va bé, ja hi podem pujar de peus que no és el que la nostra ànima vol.

Perquè, les coses que són producte de pensaments profunds (i que sempre venen de sentiments profunds) són suaus. Com tot el que té a veure amb l'ànima, són fàcils, alegres, harmonioses, màgiques, amoroses, creatives.

Els forats negres, diuen els científics, absorbeixen tota energia al seu voltant. Això és l'obsessió. No sóc psicòleg. Però m'atreviria a dir que, si la depressió representa veure-ho tot negre, l'obsessió només et deixa “veure clar” el que t'obsessiona. Només tens energia per allò. És per això que és tan perillosa. Tens força. Però només per alimentar el forat negre de l'obsessió. La resta de la vida, és com una carretera costa amunt. Es fa difícil viure. Però sembla que podem suportar-ho perquè, justament per l'obsessió, tenim energies. Que sempre són estèrils. L'obsessió s'alimenta a sí mateixa. Quan podem albirar una escletxa de dubte i ens plantegem abandonar-la, l'obsessió troba un nou “al·licient”, una nova “esperança” per mantenir-nos al seu voltant i xuclar-nos tota l'energia. Les obsessions, encara que semblen basades en sentiments “profunds” són un autoengany. L'ego fa molt soroll i et fa arrapar a un fals sentiment, obsessivament, perquè té por. Por a enfrontar-se amb un sentiment autènticament profund que et vol ocultar a base de fer-te creure que la obsessió és l'autèntic sentiment. I mai ho és. Les obsessions i els desigs són un motor que fabrica falsos sentiments per justificar-se. Quan més profunda és l'obsessió, més dura és la veritat que amaga. Si “curem” una obsessió, se'n genera una altra. Només s'atura quan curem la causa que volem amagar. I la causa sempre ha estat una experiència de no-amor. Quan més dura ha estat, més difícil és aturar les obsessions que fabriquem per no veure-la. Però l'ànima és tossuda i, si cal, ens porta les crisis.