El sentit positiu de la vida

Ja saps que les paraules que dius (però, sobre tot, els fets) són creadors de la teva vida. Així que et convé molt parlar bé de tu. Mira't al mirall mentre dius coses bones de tu. Coses positives i reforçants.

Que n'és de difícil no fallar !!. No oblidis el refrany castellà: "Obras son amores, que no buenas razones". Els fets importen. No les excuses.

Però és molt important que et vagis acostumant a practicar com prendre't les coses bé. A aquest efecte, et pot anar molt bé que et rellegeixis el poema IF que et vaig passar anteriorment. Sobre tot el fragment que diu: "Si trobes el triomf i el desastre... i ambdues falses no et commouen gens". Traduït: t'has de prendre amb la mateixa acceptació una bona notícia i una mala notícia. Perquè avui una notícia sembla dolenta, però demà pot resultar haver estat bona. I una, aparentment bona, pot resultar dolenta. Tot el que et passa a la vida et serveix per aprendre.

Compte amb el que desitges, no fos que s'acabés complint. Pot ser què, de tant insistir en el desig, la nostra ànima ens ho acabi concedint, encara que no estigui clar que sigui el millor, per donar-nos una lliçó, de la qual podem acabar aprenent.

Acceptació incondicional del que passi no vol dir que no puguis encaminar la teva vida cap on vols. Sempre que ho facis amb benevolença i sense fer (ni desitjar) cap mal a ningú. No vol dir que no siguis ferm amb el que creguis injust, ni que no defensis el que creguis just. Vol dir que tu no ets el jutge de ningú. Ni dels seus actes, ni de les seves intencions. Tu t'has de comportar bé. Si algú no ho fa, és cosa entre ell i la seva ànima. Només és cosa teva el que tu fas. Teva i de la teva consciència.

De fet, el judici dels homes et pot fer mal i resultar injust. Però qui sap sempre la veritat és la teva consciència. I te la farà saber d'una manera o altra.

T'havia dit que un pensament negatiu enfonsa el teu sistema immunitari. Que els pensaments positius generen canvis neuronals i reforcen el sistema immune i acaben amb l'estrès. Que fallar a la paraula donada, a la teva consciència, provoca danys neuronals. Que l'alegria, el riure, el somriure, són motors que activen coses positives al teu cos. Què hi ha de més positiu que saber que t'estàs comportant com et diu la teva consciència ?.

Som el que pensem. Tot el que som sorgeix amb els nostres pensaments. Amb els nostres pensaments construïm el món.

Aquestes últimes paraules no són meves. Són de Gautama Buddha (Buda). Fa 2.500 anys.

I crec que va ser en Wayne Dyer qui va dir: la veritable Llei de la atracció no és que atreus el que vols. Atreus el que ets.

O sigui que creem el nostre món amb les nostres paraules i atraiem cap a ell les coses en funció de com som. Paraules i fets que surten de l'ànima. Perquè, si no és així, a l'ànima no la enganyaràs mai. Han de ser, les paraules i els fets, de veritat. Però, si no ho són, també construiran (malauradament) el teu món.

Que no t'enganyi el llenguatge. Puc utilitzar el tu o el nosaltres. Però tots podem fallar (i fallem). I si tens algun dubte, i ets cristià, pots mirar els moments en que Jesús va ser feble. Això demostra que era humà.

Així que no defalleixis perquè falles. Torna a mirar cap el positiu i torna't a aixecar. I no et culpis. I no et facis la víctima. Recorda el poema IF: "I perds i comences d'avall, sense dir ni una paraula".

El riu de la vida flueix. De nosaltres depen que ens arrossegui o ens acompanyi.

De la mateixa manera que el vent apaga les espelmes i revifa les fogueres (La Rochefoucauld), així el vent de la vida pot ser impulsor o destructor. Depèn de la flama del teu amor.

Per aprofitar la força de la vida, sense que ens faci mal, només cal que visquem la vida amb la consciència de que fem el que podem per ser fidels a com volem ser.

I també cal ser forts en la defensa d'uns principis bàsics:

- fer el bé, sense importar els resultats

- no fer mai el mal, encara que el resultat pogués ser un bé. Guanyar-se la vida sense fer mal. Fomentar tendències bones. No respondre amb mal al mal.

- no parlar malament de ningú, i encara menys de tu mateix. Allunyar-se d'odis, enveges.

- honorar la paraula donada o pronunciada. No parlar inútilment. No replicar les coses.

- no mentir, però no voler imposar la teva veritat. Si tenir raó et fa perdre l'amor, no la vulguis tenir.

- acceptar les bones i les males notícies amb el mateix esperit i no deixar-se arrossegar pels somnis, ni per la eufòria, ni pel pessimisme, ni pels desigs

- no fer suposicions d'altra gent. No sabem mai el que els passa als altres, ni com són, així que és injust suposar o jutjar.

Encara més resumides, les paraules de Sant Agustí: "Estima i fes el que vulguis ... Si tens l'amor arrelat en tu, cap cosa, sinó amor, seran els teus fruits".

Segueix el riu de la vida. No et quedis a un costat. Potser t'han donat un diagnòstic o, fins i tot, un pronòstic de vida. No en facis una creença. I no et quedis lligat a les creences, teves o d'altres. No ets vell, no ets malalt, no et falta res. Només lliga't a la teva decisió. Creure que ho pots fer. La vida no s'acaba fins que la teva ànima ho digui. No la obliguis a dir-ho. Escolta a la teva ànima/consciència. No escoltis als que creuen que estàs sentenciat, que no pots, que ja ets vell o que el teu temps s'acaba.

A la teva vida li cal un sentit positiu. Cal començar de nou cada dia. Perquè cada dia té el seu propi sentit. Només et cal escoltar l'univers. El cant d'un ocell, la remor del vent als arbres, el suau lliscar del riu, el tremolor de la tempesta o la força de les onades et fan sentir el món. Només cal escoltar-lo per saber que compta amb tu.

T'has de fer Un amb la Vida. Participar amb ella, no com a convidat, sinó com actor principal de la simfonia. Tots hi tenim un lloc. Però has d'escollir ser-hi. Ningú pot fer el teu paper. Però, si no t'hi apuntes, l'obra seguirà sense el teu personatge. O bé seràs un figurant al fons de l'escenari veient passar les escenes com un estaquirot i sense poder dir-hi la teva. Què esculls ?. D'una forma o altra, amb cada decisió que prens a la vida, estàs decidint si et mostraràs com ets, i seràs actor, o t'inhibiràs, i seràs figurant. Per mostrar-te com ets, no pots deixar que els altres decideixin per tu. No pots deixar que les creences, per majoritàries que siguin, governin la teva vida. No decidir, també és una decisió.

L'ànima no para de donar-te noves oportunitats. Fins que un dia digui prou, perquè veu que no hi ha manera que l'escoltis. Aquesta vida, aquesta disfressa, s'acabarà. No és greu. N'hi haurà d'altres.

En canvi, si escoltes la teva consciència, que et parla per medi del cos, curaràs a la vegada el cos, la ment i l'ànima. I, quan et curis, descobriràs el cel.


Lluís Tordera                                             Valldoreix, 25 de juny de 2016

Deixa't ser

És curiós. Mai m'he acabat de refiar de la gent que semblen perfectes. I, en canvi, molts cops he provat de semblar-ho.

He admirat molt més en Ghandi quan vaig saber que no havia estat un gran pare pels seus fills. I la Mare Teresa de Calcuta, quan vaig saber que va passar una crisi de fe en la que renegava de tot. I el Papa Joan XXIII, el Papa Bo, quan va escriure els Deu Manaments de la Serenitat, en els que es recordava totes les coses que havia de fer, però també que tenia que pensar que només era per avui, perquè pensar-ho com a feina per tota la vida se li feia massa feixuc. I Jesús. Com no. Me'l vaig estimar molt més quan em vaig adonar que la havia espifiat al tornar-se agressiu amb els mercaders del temple o que va ser feble quan demanava si podia passar d'aquell calvari. Vaig ser conscient que era humà.

I això em ve al cap perquè crec que ens afanem massa en mirar de ser perfectes. O, més bé, de semblar perfectes.

I això no funciona. Perquè som humans. I hem estat fets per experimentar la nostra imperfecció i, tot i així, mirar de fer un camí cap a la perfecció, que no s'acaba mai, però que només pot fer-se des de la acceptació de la nostre imperfecció.

El meu admirat Anthony de Mello, omple els seus llibres de estirades d'orella carinyoses als ascetes, eremites i monjos de clausura, recordant-los que el que té mèrit de veritat és buscar la santedat amb quatre fills i una hipoteca.

Òbviament, es pot arribar a tenir molta més pau buscant una vida retirada de les tensions. La pau també s'adquireix per acumulació. Com quasi tot, funciona més fàcilment quan, a còpia de repetir-ho, esdevé una rutina. Però, també falla.

Als que hagueu vist la pel·lícula “¿Y tú qué sabes?”, us sonaran les xarxes neuronals. Fa anys que els informàtics han provat d'imitar-ne el funcionament per crear intel·ligència artificial. La base és que el cervell no té només una funció de afirmació o negació absolutes respecte a les coses. Treballa amb una cosa que en diuen “lògica difusa”. La resposta, al contrari que en la informàtica tradicional que treballa en binari, sí o no, s'emmagatzema amb: sí, quasi segur, més bé sí, potser sí, potser no, quasi segur que no, no, ... Normalment, arribem al sí o al no per acumulació d'experiències. O, de cop, si ens en passa una de molt grossa.

Però, el fet que la nostra resposta cap a un tema genèric faci molts anys que és un sí o un no rotund, a base de temps i temps i molta rutina, no impedeix que un bon dia ens surti un estirabot que desfaci, en un instant, tot el que hem fet.

M'agrada l'exemple del santó hindú que porta 50 anys de meditació i pau sense fer mal ni a una formiga i que, un bon dia, veu al seu cosí, que de petits el va voler ofegar, i se li tira al coll per escanyar-lo. La rutina no impedeix que una xarxa neuronal concreta emmagatzemi una excepció: el cas del cosí ha escapat de la resposta i rutina generals.

Així que resulta que som una cosa, creiem que som una altra i volem semblar-ne una de diferent. Quin esforç.

I tot es deu al fet que el que ens ensenya la societat és que hem de mostrar una imatge uniforme, coherent, sense falles, perquè se'ns pugui apreciar. I com estem encegats en ser acceptats pels altres en base al que ens demanen, no en base al que som en realitat, no podem acceptar allò que no quadra amb la imatge exterior que volem bastir. I, quan passa alguna cosa d'aquestes, no la acceptem. La enterrem en l'inconscient. Deixem de ser conscients. I això ens perd.

Del camí de perfecció (si vols, digues-li il·lustració) que mai s'acaba, n' entrem i en sortim tot sovint. La única manera d'avançar-hi és mantenint-se conscient la major part del temps. Però això no és possible si el que ens preocupa és el que hem de fer perquè els altres ens acceptin i, a conseqüència, deixem d'acceptar el que som realment. Que és la única manera de poder-ho canviar.

Sembla que al nostre món tot es redueix a la autoestima. En parlem tot sovint. I no és el mateix que jo dic quan parlo d'estimar-nos a nosaltres mateixos. Guanyem autoestima esforçant-nos en que els altres ens apreciïn i ens elevin. O bé enfonsant a altres per semblar nosaltres més amunt. I aquest és un enfocament desastrós de la vida. Has de buscar l'amor per tu mateix i també recordar aquella frase tan maca que diu que un amic és aquell que sap com ets i, malgrat tot, t'estima. Això és amor. Estimar als altres, tal com són i facin el que facin. Voler-los canviar és creure't millor.

Deixa't ser. Però, també, deixa els altres que siguin. Estima'ls. Acceptant com són. Confia. Tu tampoc ets perfecte.

Lluís Tordera                 Valldoreix,  2 de Febrer de 2012

Som éssers creadors

Som éssers creadors. No ho oblidis. Tot el que veiem és obra nostra. Encara que no en som conscients que ho sigui.

Dins la simfonia de la vida, la nostra ànima és la guionista. Sap el que ens convé i intenta que ho representem. Però no la escoltem. Perquè no vivim conscientment.

I fem ús de la nostra llibertat per escollir escenaris, escollir situacions i escollir gent amb els que intentem tirar endavant amb la representació de la nostra vida. Però, ai, el guió que hi ha dins la nostra ànima grinyola contínuament amb els escenaris, les situacions i els actors que hem escollit. I els donem la culpa. Però l'error ha estat nostre.

No pots escollir escenaris, situacions i actors de repartiment, si no coneixes el guió de l'actor principal. El teu.

Llegeix dins teu el guió de la teva vida. És a dir, escolta a la teva intuïció i deixa't guiar per ella i sabràs el que fa sentir joiosa la teva ànima. Per tant, deixa de culpar a la vida i als altres i arregla't tu.

Si la pregunta que et fas és: com és possible que jo hagi creat això si jo no sóc així ?. La resposta és molt senzilla: sí ets així. Perquè tu ets el que fas, no el que penses que fas. Una altra cosa és que no vulguis ser així. Només has de canviar.

Accepta amb humilitat el que està passant a la teva vida. Escolta a la gent que t'estima. Però, alerta, no caiguis en la temptació de sentir-te víctima de res ni de ningú. No et pengis una etiqueta, com una làpida, que digui: jo sóc així i no hi puc fer res. No es poden etiquetar els éssers amb ànima. Ets lliure i creador. No busquis excuses per justificar la por.

Com deia un genial còmic argentí: si ets en un carreró sense sortida, surt per on has entrat. Pots refer-ho tot. Fins l'últim alè ets un ésser creador i responsable del que et passa a la vida. Però responsable només de tu. De ningú més.

Arregla les estructures (la casa, el cos, ...) i prepara't a representar amb energia, i com a actor principal, el guió que la teva ànima desitja. Pot ser que t'emportis una sorpresa i els escenaris i els actors que hi ha a la teva vida funcionin a la perfecció quan tu segueixis el guió apropiat. I, si no és així i els has de canviar, no culpis a ningú més pel que han estat les teves eleccions lliures. Els altres només han representat els rols que tu els has plantejat. Encara que hagi estat inconscientment.

A “Moments de saviesa” (One minute wisdom), l'Anthony de Mello diu: “Si el que cerques és la Veritat, hi ha una cosa que has de tenir per damunt de tot ... Una disposició infatigable per tal d'admetre que pots anar equivocat”.

Acceptar la veritat a tot preu ens costa molt. Perquè ens dóna la sensació de no poder suportar l'enfonsament de totes les coses que crèiem segures. Perquè, en el nostre cap, creiem que les coses que pensem o sentim són el que som. I no és cert. Som el que fem. I, rares vegades, acceptem el que els miralls que trobem a la vida ens reflecteixen quan el que hi veiem no ens agrada. I, en la inconsciència, fem coses que, conscientment, crèiem que no les faríem mai.

Mentre no ets conscient, llisques cap a la inconsciència. O, dit d'una altra manera, si no recordes haver estat conscient moment a moment, les últimes hores, dies o mesos, és que has estat inconscient. I, possiblement, incapaç d'adonar-te de qui estàs essent els últims temps. Se't passa el temps inconscientment, sense ser qui voldries ser. Accepta-ho sense por.

Perquè preferim la seguretat de la nostra inconsciència al patiment i el dolor necessari per a curar-nos. Perquè preferim callar a denunciar que estem vivint una vida fictícia, superficial, “còmoda”. Perquè, reconèixer haver estat equivocats durant molts anys, implica tornar a començar. I no volem veure que la pitjor condemna és la por a lluitar.

No hi ha culpables. No calen. Ni víctimes. No estem morts. Ni sentència. Ningú ens ha condemnat. Només cal perdre la por a aprendre des de les primeres lletres. A qualsevol edat. Sempre estem a temps, si ens hi esforcem. Per si no te n'havies adonat, sempre parlo de mi. I amb mi. No escric pensant en tu. Pot ser que creguis que el que llegeixes no t'afecta. Només tu ho saps o ho sabràs. Si les meves reflexions et són útils, perfecte. I, si no, també. És la teva vida.

Per molt que vulgui cercar la veritat, molts cops la perdo. Em perdo. I cal recomençar. Sense por a viure la veritat. Perquè acceptar que estic equivocat em permet treballar-me. I tornar-me a aixecar. Potser algun dia ja no cauré tant.

Lluís Tordera              Valldoreix,  2 de Gener de 2012

Per veure-hi clar, primer has d'estimar

Si no veus la vida com quelcom bonic, amorós, senzill, lliure, saludable, és que no vas bé o has d'aprendre alguna cosa. I, per tenir aquesta visió, no pots excusar-te en el que fan o deixen de fer els éssers que t'envolten. És la teva decisió. I ha de ser lliure, amorosa i plenament conscient. I només tindràs aquesta visió màgica de la vida si acceptes plenament i amb totes les seves conseqüències la forma de viure que la teva ànima et demana. I, molt sovint, estaràs sol.

Acceptar plenament vol dir estimar incondicionalment tot el que passi, fins i tot quan sigui dolorós. Només així podràs entendre perquè passa el que passa i quina és la prova que la teva ànima t'envia i perquè. Només si ho acceptes (estimes) incondicionalment per avançat, podràs entendre (després) perquè ha passat. I, com a resultat, avançaràs en el teu camí d'amor. El premi és la vida màgica de l'ànima.

Encara que les proves poden arribar a ser tan extremes com enfrontar-te a estimar a algú que sigui una rèplica exacta de com eres tu abans d'avançar en el camí d'amor. La paradoxa és que només estimant a aquell que vas ser i ja no vols ser, pots perdonar plenament allò que vas fer i que ja no t'agrada. Has de perdonar el teu passat, a tot i a tothom.

Perquè si no perdones, per exemple, als teus pares perquè no t'han sabut estimar, no podràs perdonar-te a tu mateix aquelles actituds que no t'agraden i que has heretat dels teus pares, encara que no ho vulguis reconèixer. 

Les proves que l'ànima t'envia serveixen perquè a cadascuna d'elles (i n'hi ha moltes cada dia, encara que no en siguis conscient) reafirmis qui ets. Si ets algú que viu sense por i amb amor incondicional cap a tothom, facin el que facin, entendràs perquè l'ànima t'ha enviat cada prova i comprovaràs que tot és bo. Que l'ànima sempre et porta el millor per a tu en cada moment, encara que tu no te n'adonis, que no en siguis conscient. Tot el que passa té algun sentit.

Si tens fe en que l'amor incondicional és l'única cosa que et cal, i ets capaç d'aplicar-lo a tot i a tothom, comprovaràs que no hi ha res ni ningú capaç de resistir-se a l'amor incondicional. Que aquest amor ho cura tot.

Però no oblidis que només tu et pots fer mal a tu mateix i només tu et pots curar. No vulguis curar a ningú. Cadascú és només responsable de la seva pròpia vida, del seu propi camí, de la seva pròpia ànima. Tu només has de ser qui ets. No has de fer res. Si els que t'envolten, com a resultat de sentir-se estimats incondicionalment per tu, se n'adonen fins a quin punt no s'estimen i comencen a fer-ho, és decisió seva, mai teva.

Recorda que l'única raó de la vida és que aconsegueixis estimar qui ets, superant totes les dificultats que la teva ànima divina troba en les circumstàncies que t'ha tocat viure en el teu cos terrenal.

Has de recordar, com quan eres molt petit, que et mereixes ser estimat facis el que facis. I has d'aplicar aquest principi a tothom. Recorda, que mai ningú t'estimarà més del que t'estimis a tu mateix, ni estimaràs més als altres del que t'estimis a tu. Si augmentes la energia del circuit de la vida per la teva connexió, tothom se'n beneficiarà.

Però, això que et dic, aplica-t'ho a tu mateix. No ho demanis als altres. Els altres ja ho faran, lliurement, quan puguin. Fes-ho tu primer. Estima't a tu en primer lloc. Recorda que ets un 1 i tota la resta són 0. Si poses els zeros per davant de tu ( de l'1) no valen res. Si els poses darrera, poden augmentar el valor del que vius tu i el que viuen els altres.

Comença tu a estimar-te i estimar, perdonar-te i perdonar, acceptar-te i acceptar. Sense excuses, condicions, ni excepcions. Afronta la vida amb somriures i abraçades. I fes-ho encara que siguis l'únic que ho fa. No esperis res.

Estimar-te a tu en primer lloc és l'única manera de afirmar qui ets. I, quan ho fas, t'apropes cada cop més a qui has de ser. T'apropes a ser l'ésser únic que sempre has estat. I t'alliberes de les càrregues del passat, de les herències dels pares que no volies heretar. Te n'adones que tot el que no és amor no són més que les excuses que l'ego ha anat construint per amagar que no has estat capaç d'enfrontar la vida amb amor. Estima i et curaràs. Estima i netejaràs la teva ment perquè enlloc de ser un refugi per l'ego t'ajudi en una vida d'amor i no de recels, pors, odis, venjances, dependències.

Estima i seràs lliure. Només ets lliure quan no et fa por veure la veritat, sigui quina sigui. El joc de l'ego és amagar la veritat que no has pogut acceptar i fer-te creure que la vida no és sempre amor. Per poder veure que tot el que hi ha en la vida és amor, primer has de tenir fe en la teva ànima i estimar, sigui quin sigui el preu, aquell qui l'ànima et diu que ets.

Lluís Tordera               Valldoreix,  17 de Setembre de 2009

Agraïment - Acceptació

L'única cosa important en aquesta vida és que arribis a ser tu. No importa si en les últimes hores, els últims dies, els últims mesos, o els últims anys, no has sigut qui volies ser. Importa que te n'adonis i canviïs a  partir d'ara. I prou.

No dediquis les teves energies a revisar comportaments, pecats, remordiments, culpes. Adona't de que aquestes coses ja no les vols, perquè no ets tu, i dedica les energies només a canviar-te a tu mateix. Perquè sinó, no ho aconseguiràs mai.

Quan els animals, que no tenen la pega de creure que poden superar la natura com nosaltres, es troben malament, descansen. Pot ser que s'adonin que allò que han estat fent o menjant no els ha anat bé. El que faran és mirar de no repetir-ho d'ara en endavant. Però no es crucifiquen a sí mateixos. Es tracten bé a sí mateixos, s'estimen, i descansen.

L'ésser humà, en canvi, necessita donar voltes i voltes a les coses. Justificar cerebralment una cosa que no admet dubtes: hi ha coses que t'adones que són tu i altres que t'adones que no ho són. No estem parlant de si aconsegueixes fer-ho bé o no. Estem parlant del que sents que ets o no ets tu. I necessitaràs les teves energies per aconseguir ser el que vols ser. Així que no les perdis donant-li voltes i buscant justificacions de perquè no ho havies fet fins ara. Descansa.

Si no tinguéssim aquesta fixació en donar voltes a les coses i justificar tot el que hem fet, no ens caldria amagar tant la veritat. Si estem malament, estem malament. Si no tinguéssim por a no ser perdonats (perquè nosaltres tampoc perdonem) no ens caldria més que reconèixer humilment els nostres errors i les nostres mancances i posar-nos a corregir-les. Quan tens la humilitat de reconèixer els teus errors i demanar perdó, ets capaç de perdonar als altres.

Del perdó, de la acceptació del que no hem fet bé, del reconeixement de la nostra feblesa, neix la nostra força. El que diu que no s'equivoca mai, el que diu que és molt savi, el que diu que és molt fort, ... S'enganya a sí mateix. És dèbil.

Reconèixer, com feia en Joan XXIII, que enfrontar-se amb la pròpia naturalesa humana és una feina que s'ha d'abordar dia a dia, és una mostra d'acceptació que no sempre ens en sortirem tant bé com voldríem. Acceptació és humilitat.

Per això, cada dia hem d'estar agraïts per tot el que ens ha passat a la vida. Sembli bo o dolent. Tota experiència, fins i tot la que no t'ho sembli, ha estat necessària per arribar fins on ets ara. No pots prescindir de res. Has d'agrair-ho tot.

I també hem d'estar disposats cada dia a acceptar tot el que hagi d'arribar. Has de tenir fe en que la teva ànima et farà passar per totes les experiències necessàries per poder arribar a ser tu. Si negues la teva acceptació, et negues a ser tu mateix. Has d'acceptar, humilment, que no saps res. Que no saps per on arribarà el que necessites saber per ser tu. Només pots preparar el teu cor per acceptar-ho tot. Així estaràs preparat per descobrir la veritat que et farà lliure.

I no parlo de ser allò que el cervell, la societat, l'èxit, et diu que ets. Et parlo de ser aquell que sents, dins teu, que ets tu.

Has de reconèixer, i acceptar, que mentre ets a la inconsciència, sense voler, fas mal als altres, i a tu mateix. El teu ego no voldrà que ho reconeguis mai. Té por. És feble. Necessita pensar que tot el que fa és bo. No accepta la veritat.

Si no acceptes la veritat, per dura que et sembli, mai seràs lliure. En canvi, quan acceptis, t'adonaràs que res no és important. Excepte viure amb amor. D'acord a qui ets tu. Però, no et confonguis, acceptar amb alegria no és comú.

En lloc d'acceptar amb alegria, volem: entendre, suportar, tolerar, resignar-nos, obviar, passar de llarg, oblidar, empassar. I no funciona. Acceptar amb alegria una cosa “dolenta” significa arribar a estimar el dolor que vam patir, perquè aquest dolor ens ha portat la alegria d'avançar al camí d'amor que volem seguir per ser com volem ser.

Acceptar i estimar les coses i persones que ens agraden és senzill. Tothom ho sap fer. Estimar i acceptar coses dolentes i persones que no ens estimen se'ns fa costa amunt. Però l'ànima no és dual: l'amor ha de ser sempre per tot i per tothom.

Així que, tot el que cal per veure on ens hem equivocat és acceptar-ho i agrair-ho tot amb la alegria de l'ànima.

Per si et serveix, la oració més curta, més maca i més clara que he llegit mai, apareix al “Cant de l'ocell” de l'Anthony de Mello. L'autor de la oració és Dag Hammarsjold: “Per tot allò que ha estat, gràcies. A tot allò que ha de ser, sí”. 

Lluís Tordera                 Valldoreix,  8 de Juny de 2009

L'autoestima

¡¡¡ Quantes confusions tenim al voltant d'aquest concepte !!!. Tot i que vol dir la capacitat d'estimar-te a tu mateix, resulta que, quasi sempre, depèn de si els altres ens estimen o no. Aleshores, i tenint en compte que cadascú de nosaltres és únic i els altres no ens poden conèixer ni apreciar si no ho fem nosaltres mateixos, com podem arribar a estimar-nos a nosaltres mateixos si depenem que els altres ho facin primer ?.

Aquesta paradoxa governa les nostres vides. “Necessitem” que ens valorin i que ens estimin però, per això, ens sotmetem a ser qui no som. “Hem” de ser com als altres els agradaria que fóssim, perquè ens puguin “apreciar”, així que ens neguem a nosaltres mateixos i en lloc de ser el que hauríem de ser, som el que als altres els pugui agradar més.

I no s'acaba aquí la bogeria. Com la major part de gent “estima” als altres depenent del que li agradaria trobar, moltes vegades la gent s'autoenganya i s'imagina en els altres característiques que no tenen. I amb mentides no som lliures.

L'única manera d'estimar-te de veritat a tu mateix és que tu, que ets l'únic que sap qui ets en el fons del teu cor, no tinguis por de mostrar-te com ets. I, per això, no pots ser tu si això depèn de la “aprovació” dels altres.

Tinc amics que em diuen que els costa molt conservar les estones de màgia i silenci. I és molt normal. Que ningú es pensi que la pau és l'estat normal en el món que vivim. Cal posar-hi molta consciència i no tenir cap por al desconegut.

Perquè el camí d'amor, de l'ànima, és el desconegut. Perquè no tens cap certesa del que passarà. Només pots confiar en que, essent tu mateix, tot anirà “bé”. I això vol dir que passarà el que hagi de passar per poder arribar a conèixer-te. Encara que algunes vegades et sembli que t'estan passant coses dolentes, recorda que són necessàries per aprendre.

Les úniques “certeses” que pots tenir són les que ja coneixes. Que, si fabriques un jo que agradi als altres, tindràs molt “èxit”, no amb tu mateix, però si amb els altres que trobaran en tu el que “volen” trobar. Però no seràs lliure. I viuràs amb por, i maniobrant cada dia, per no perdre “l'amor” dels altres. Seràs el que a la “Borsa” de “l'amor” estigui millor valorat cada dia. Però mai seràs tu. Fins que l'ànima t'ho recordi. Probablement, a patacades. Però serà bo recordar-ho.

El que tu vals, només ho pots trobar tu. I, per això, cal la autèntica autoestima. La capacitat d'estimar-te a tu mateix i valorar qui ets per damunt del que als altres sembli que els agradi o no. Així que, per arribar a estimar-te a tu mateix, et sentiràs sol en molts moments. Creuràs que ningú et comprèn ni et valora. I ho hauràs de superar sense certeses.

L'ànima utilitza tots els trucs del món per fer-te recórrer camins i vivències que t'ajudin a recordar qui ets de veritat. Però mai fa trampes. Mai et donarà certeses, perquè no series lliure. Quina llibertat hi hauria per a ser tu, si tinguessis clar, prèviament, que passaria exactament allò que tu preveus, en funció del que facis ?. L'ànima és llibertat, veritat, simplicitat, amor, fe, ... sempre. Si tens la certesa de quina cosa passarà, quan, com i amb qui, és que no és de l'ànima.

La vida és un camí (no un objectiu) ple d'incerteses i tu ets responsable de l'única certesa que hi pot haver. No pots decidir què passarà, ni quan, ni amb qui. Només pots decidir com ho viuràs tu, segons qui ets i el que vols, i confiar en que l'ànima et donarà sempre el millor per a tu. Encara que no t'ho sembli, perquè alguns aprenentatges són durs, l'ànima sempre et dóna el millor per a tu mateix, perquè arribis a ser tu. Cal molta consciència i fe per acceptar-ho.

La fe en l'ànima no és una cosa que cal de vegades. Cal sempre. Justament perquè, en l'ànima, mai pots tenir certeses.

Les úniques certeses de l'ànima són les que t'he dit. Sempre et deixarà llibertat per escollir entre ella i l'ego. Sempre et donarà allò que és millor per arribar a ser tu. Clar que, si t'ho mires des de l'ego, et semblarà que et fa males passades.

La bona notícia és que, si arribes a experimentar la màgia de l'ànima, que apareix de manera insospitada i et deixa amb la boca oberta, i arribes a entendre que tot el que has de fer és acceptar-ho tot amb alegria i agrair-ho tot, seràs lliure.

Seguiràs podent escollir lliurement entre l'ànima i l'ego. Però, aniràs acumulant cada cop més experiències màgiques de l'ànima. I les voldràs repetir una i una altra vegada. L'espectacle sempre és diferent. La inexistència de certeses i el fluir constant dels escenaris, t'obliga a ser sempre tu, a estimar-ho tot i a tothom. Perquè no saps mai per on continua el camí d'amor. Per fer cada pas, cal decidir sempre entre ànima (fe) i ego (certesa). I la màgia només la trobes amb fe. Escull. 

 Lluís Tordera               Valldoreix,  4 de Juny de 2009

Només ets lliure quan no tens por

La por ens bloqueja. Temem el dolor, la soledat, la buidor, perdre coses i éssers “estimats”. La infelicitat, en definitiva.

I aquesta por a la infelicitat, ens fa infeliços. La por a perdre el que creiem que ens fa feliços, ens fa infeliços. Absurd.

No t'adones que ja has viscut massa anys amb por i infelicitat ?. Prova una altra cosa. Al cap i a la fi, ja saps què és viure amb por. Prova a viure amb el seu contrari. L'amor.

Així com has viscut tants anys amb por (amb ego) a tota la teva vida, prova a viure amb amor a tota la teva vida. Omple-ho tot d'amor. Cada instant, cada lloc, cada persona, cada pensament.

Amor és silenci. Per poder escoltar l'altre, la vida, la natura. Per poder escoltar el teu cor. Lluny del soroll.

Amor és abraçada i perdó. Sense preguntes. Sense passar comptes. Perdona avui a l'altre, i demà et podràs perdonar. Les persones no són dolentes. Només són inconscients. I no saben el mal que fan. Tu també has fet mal, mentre eres inconscient. I només t'adonaràs del mal que has fet el dia que ho perdonis tot. I no jutgis res, ni a ningú. No hi ha coses bones o dolentes. Només coses que t'agraden o no t'agraden. No comparteixis les coses que no t'agraden. Però no condemnis a qui les fa. Perquè no és conscient que les està fent. Com tu, quan ets inconscient.

Amor és consciència. Sense addiccions que t'enterboleixin.

Amor és veritat. Sense mentides que no vols veure.

Amor és llibertat. Només existeix entre éssers lliures. Sense lligams que us impedeixin volar per trobar el vostre camí.

Amor és humilitat, senzillesa, simplicitat. Sense complexitats que la ment posa per davant de la intuïció del cor.

Amor és màgia, admiració, bellesa. Sense controlar el temps que dura l'espectacle. Si pateixes perquè un espectacle s'acaba, et perdràs el següent. La vida és màgia en sessió contínua. No pots escollir l'espectacle que veus, ni quan durarà. Només pots obrir els ulls i estar disposat a gaudir, sigui quin sigui l'espectacle. Tots t'ensenyen el camí d'amor.

La por a no tenir, o a perdre les coses que desitges tenir, només és una argúcia de l'ego per fer-te oblidar la immensa riquesa que tens.

Una petita història recopilada per l'Anthony de Mello et servirà per adonar-te que vius enmig de bellesa i abundància, però que no la veus perquè el teu ego t'omple de desitjos i anhels de coses que et falten. Per això no veus el que tens.

Diu el deixeble: “Mestre, què t'ha portat la Il·luminació ?”.

“Doncs que ara sé que potser demà jo no seré aquí”.

“Mestre, això ho sap tothom”.

“Sí, però no tothom ho sent”.

T'ho poso més fàcil. Si tots els científics del món asseguressin que demà al matí un meteorit xocarà contra la terra i s'acabarà tota forma de vida, tu que faries ?. Aniries a treballar ? O correries a abraçar als que t'estimes ?

Potser per primera vegada a la vida, t'adonaries de la bellesa i excepcionalitat de cada persona, arbre i ocell. De la immensitat de bellesa i abundància que t'envolta. De tot el temps que hauries passat sense adonar-te'n, només buscant i buscant coses que, segons el teu ego, et faltaven per ser feliç. I, encara que només fos durant les últimes hores de vida, perdries la por a la mort i gaudiries de la vida, de la bellesa i l'amor. Com la placidesa de l'últim instant dels qui moren.

Com saps que demà no s'acaba el món ?. Gaudeix i aprofita ara la vida, vivint sempre com si la mort arribés demà. OOoO

Lluís Tordera               Valldoreix,  1 de Maig de 2009

Viure conscient

Viure conscient no vol dir que siguis perfecte. Al contrari. T'ajuda a saber que no ho ets. I a no enganyar-te.

La vida és perfecta. Perquè la teva ànima divina ho és. Però la vida que esculls, envoltada de dualitat i ego, no ho és.

Perquè et treguis d'entrada la “pressió” de voler ser o semblar perfecte, només has de mirar un exemple conegut: Jesús. Tot i ésser considerat la màxima expressió de la santedat, no deixava de ser un home. I, per tant, tenia moments de debilitat. Des de cedir a usar la violència amb els mercaders del temple, fins a demanar si podia passar sense el seu calvari. Ell era el prototip de l'home conscient. Que va escollir, lliurement, el camí de l'ànima i no el de l'ego.

Així que oblida't de ser perfecte, perquè cap criatura de carn i ossos ho pot ser. Però, en canvi, la teva ànima sí que ho és. Per això, vetlla contínuament per facilitar-te les experiències que et facin veure la veritat del que “falla” a la teva vida. Perquè puguis, conscientment, lliurement, escollir, o no, viure al camí d'amor. Al camí de l'ànima.

La teva vida no és més que una experiència més. De la Unitat perfecta, sorgeixen contínuament experiències que les ànimes van vivint. L'ànima és perfecta, però cal que siguis lliure per optar entre ella i l'ego. Això és la vida.

Cada vida no és més que una oportunitat. Un intent de provar, en unes situacions variades, si ets capaç d'optar lliurement per apropar-te a la vida de l'ànima o optar per la vida de l'ego. La història humana no és més que un conjunt de situacions, d'escenaris, en els que es desenvolupa la experiència de les ànimes.

L'escenari el configuren les creences de la majoria de la gent, la cultura, la història, les pors, els desitjos. L'ego humà, per resumir. A cada època juguem amb dosis diferents de cada ingredient: més pors, antigament, lligades al desconeixement científic o més supèrbia, actualment, lligada al coneixement científic.

Abans, l'home tenia por de la natura i de Déu. Ara, creu que pot obviar Déu i manar sobre la natura.

Hi ha una cosa que t'ajudarà a veure fins a quin punt la història es va repetint contínuament: agafa qualsevol llibre sagrat de qualsevol religió i canvia allà on aparegui Déu, fill de l'Home, Profeta, Camí a seguir, Paradís, ... i posa-hi ànima. La teva ànima. I allà on et parli del mal, el dimoni, els desitjos, la carn, el pecat, ... posa-hi ego. El teu ego.

Així, quan llegeixis que cal estar disposat a abandonar-ho tot per seguir a la teva ànima o que el dimoni t'ofereix el món si l'adores, sabràs que vol dir que tot el que hi ha a la teva vida fora del que et senyala l'ànima és ego.

Per tant, treu-te ja la pressió de voler ser perfecte. Perquè això t'obliga a enganyar-te a tu mateix, sigui perquè ho vols semblar cara al altres o perquè tu mateix t'ho creus.

La consciència no et dóna la perfecció. Només t'ajuda a viure més a prop de la teva ànima.

La vida és molt simple. A cada instant de la vida sempre tens dues opcions: o l'ànima o l'ego.

Si no te n'adones que hi ha una opció de l'ànima és que vius inconscientment. I, per tant, tota opció és ego. Bé, moltes vegades, et semblarà que no tens cap més opció. O que totes són dolentes. Tranquil. És normal en el món de l'ego.

Un cop comencis a escollir, més i més vegades, el camí de l'ànima, començaràs a perdre la por.

La por és un sentiment que t'afecta en relació a allò que creus que és important i que no vols perdre.

Quan t'adonis que no tens res que valgui la pena retenir. Quan t'adonis que no pots tenir cap lligam, perquè no ets lliure o perquè no estimes a l'altre lliure. Quan deixis de creure en cap cosa que no sigui la teva ànima ... Seràs lliure.

I perdràs la por a la mort. Perquè no afecta a l'única cosa important: la teva ànima.

I, si ja no tens por a la mort, podràs començar a gaudir d'una vida plena de Màgia, Simplicitat, Llibertat, Veritat i Amor.

Lluís Tordera              Valldoreix 24 d'abril de 2009 

La vida és perfecta

La vida és perfecta. Perquè la teva ànima, a cada instant, està creant la resposta perfecta pel que necessites aprendre. L'ànima sempre et dóna allò que és millor per a tu. Encara que la major part de les vegades no te n'adonis.

Si actues conscientment, el que passi a la teva vida et semblarà màgia. I acceptaràs que el que passa és el que ha de passar. Sense demanar res en concret. Si només la teva ànima sap el que és bo per a tu, perquè fas peticions, que en el fons només són soroll de l'ego ?. A l'ànima no cal que li demanis res. Ja et dóna sempre el que et cal. I al ritme que cal.

Si vius inconscientment, no entendràs el que et passa. I et dedicaràs a demanar les coses que voldries que passessin a la teva vida. I, si no passen, serà bo. Perquè vol dir que, les teves peticions inconscients, són substituïdes per senyals que l'ànima t'envia perquè t'adonis que no vas bé o que et falta aprendre alguna cosa.

Mentre segueixis en la inconsciència, i no arribi allò que demanes, t'enfadaràs o bé pensaràs que la vida és injusta o que no pots ser feliç. Perquè només tens en ment allò que demanes, allò que “vols” (ho vol el teu ego) i que penses que et faria feliç.

L'ànima no pararà d'enviar-te senyals que et facin veure que la veritable felicitat no està en demanar i demanar coses. Perquè les coses i els desitjos et fan presoner. Et fan viure “felicitats” passatgeres. Perquè quan assoleixis un objectiu, te'n posaràs un altre. I correràs sempre.

Però, l'ànima també et pot “concedir” algun dels teus desitjos. I això, encara que a la llarga també serà bo, no és més que un parèntesi de l'ànima que et vol mostrar fins a quin punt allò que tant demanaves, tampoc ha omplert la teva vida.

Però, l'ego tampoc descansa. I no et deixarà veure aquesta immensa contradicció. Que, aquella cosa que tant demanaves, un cop la tens, es converteix en una joguina oblidada. I tornes a la incansable recerca de noves il·lusions, objectius i desitjos Això és el que justifica que no et puguis aturar.

I, mentre no t'aturis, no descobriràs que el misteri de la vida no és més que abandonar la lluita per qualsevol cosa que no sigui ser tu.

No has de fer res. Només ser. Ja sé que xoca amb tot el que el món proclama a cada moment: moviment, acció.

Però, algun dia, descobriràs per tu mateix que tot el que has de fer és aprendre a estar-te quiet. Però no es tracta d'estar assegut, passivament, veient passar la vida, avorrit i deprimit. Es tracta de ser el que la teva ànima vol ser. Sense deixar que t'arrosseguin impulsos, desitjos, ni objectius. Es tracta de viure, sense fugir del present, el silenci de l'ànima.

I és en aquest silenci que et canvies a tu mateix. I, per tant, canvies el món. Sense moure un sol dit.

En silenci, vivint el present, sense fer res. Fer, és el llenguatge de l'ego humà. Ser, és el llenguatge de l'ànima divina.

L'ego no et deixa ser. Com a molt, et fa semblar. I no et deixa mirar, cara a cara, l'autèntica màgia que vius quan ets tu.

Has de tenir fe en la teva ànima. És l'única que sap qui ets i a on has d'anar.

Si  et comportes com aquell explorador que no escolta el guia indígena que és l'únic que coneix el camí que ha de fer, pot ser que arribis a alguna banda, però no on havies d'anar originalment.

Escolta a l'ànima. Ella és l'única que coneix el camí. Tu només has de ser. I seguir el camí d'amor que et marca: ple de màgia, amor, llibertat, veritat ... I totes les coses que faràs seran tan senzilles i màgiques que no et donarà la sensació d'estar fent res. I, en canvi, les accions seran enormement transformadores per la teva vida.

És l'energia de l'ànima: l'amor incondicional. L'única força transformadora que mou el món amb amor per tothom.

La plenitud i presència d'aquest amor, activa la consciència transformadora que et porta a ser qui has de ser.

Lluís Tordera              Valldoreix 19 d'abril de 2009 

El silenci et porta a l'amor

Quina enorme contradicció !!. Necessito paraules per parlar del valor del silenci.

Qui, com jo, ha parlat massa, necessita silenciar la veu. Qui, com jo, ha tapat la veu de l'ànima amb el soroll que fa el món, necessita recordar que només en el silenci escoltem la veu de la intuïció. El missatger de l'ànima.

El soroll el fa l'ego. Per poder fugir cap a la inconsciència. I la inconsciència no és només un estat esbojarrat i sense raciocini. També és un estat en el que, la ment (que en diem racional), ens omple de soroll. De raons innecessàries.

Soroll són: presses , raons i justificacions, ciència i  futur, cel i pecat, àngels i dimonis, patrons d'energia, canalitzacions,  creences, altres vides, ... Tot són excuses i soroll generats per l'ego. Tot el que no és amor, viscut aquí i ara.

Perquè, l'amor, viscut al present, et porta al silenci. Perquè, el silenci, et parla de la teva bellesa i de la del món.

I t'obliga a callar per poder escoltar i mirar, bocabadat, les meravelles que t'envolten. Perquè et porta a la humilitat de reconèixer, en tu, una petita part de la grandesa de l'Univers. Però, una part divina, necessària i imprescindible.

Parlem per no escoltar.

Perquè l'ànima et parla sempre. Amb el cos, per exemple. Què importa si és un cos material, si és un patró d'energia, si és un conjunt d'experiències neuronals, fruit de les nostres vivències o si és un holograma ?. Al final, tot és soroll per no escoltar l'amor. L'amor que t'il·lumina però que, per la seva mateixa llum, deixa al descobert les teves mancances.

També la teva por (la de l'ego) a veure-les. Perquè amagar-les ?. Perquè, si l'únic pecat real que podem cometre és no gaudir del paradís de l'amor a la terra ?. Perquè fugir de la veritat, si les culpes són només un acte de l'ego per infondre't la por a no ser perdonat ?. Si la llum il·lumina les teves mancances és només perquè puguis superar-les. No ho fa per fer-te sentir malament, indigne d'amor o petit. Ho fa perquè recordis la grandesa de la teva ànima divina.

A l'únic que fas mal, mirant cap al soroll, és a tu mateix. Perquè el soroll no et deixa veure que l'amor omple el món per tot arreu. Perquè, la força del soroll que inunda les teves oïdes, i es fa omnipresent a la teva vida, només és al teu cap. Quan entris en la pau del silenci, escoltaràs la veritable simfonia de l'Univers que et parla i et recorda qui ets.

No escoltis als que et diuen que calen canalitzadors, mitjancers o interpretadors de la voluntat divina. Déu és a dins teu. Escolta'l directament. No et calen paraules, ni arguments, ni profundes meditacions. Només admirar la vida que t'envolta i que t'omple. Simplement.

Per bona voluntat que tinguin els que et volen ajudar donant-te creences on subjectar-te, només t'estan donant noves cares de l'ego sorollós. T'estan tapant l'amor. Com ells mateixos se l'han tapat. Et diuen que calen altres coses apart del teu cor per conèixer Déu. Et diuen que els necessites a ells (o a altres) per arribar-te a conèixer.

Per l'únic que necessites als altres és per adonar-te que tots som Un. Que no podem prescindir de ningú. Però que ningú se t'ha d'imposar, fent-te creure que el necessites. Si algú et vol fer creure això, per bona voluntat que tingui, no t'estima lliure. I, si tu fas el mateix amb algú, en el fons tampoc has après a estimar-lo. Sense llibertat, no hi ha amor.

Per estimar, com la teva ànima divina sap fer-ho, només cal innocència. I, per transmetre l'amor, no calen paraules. Només un somriure, una abraçada i un silenci. Les paraules, quan no porten pau, només són un altre soroll.

Així que, si parlo massa, si no somric, si em costa abraçar-te, si no et dono pau, és que a mi també me'n falta.

No m'ha de fer por la veritat. L'ego s'amaga darrera la mentida i l'autoengany. Darrera la por. I, amb por, no ets lliure.

Vull viure en la màgia permanent de la vida que ens envolta. Vull sentir la plenitud de l'amor que hi ha per tot arreu.

M'agradaria que tothom el pugui veure. Perquè és l'únic que dóna sentit a la vida. Saber que tot el que hi ha és amor.

Quan ho vegis, ni que sigui un sol cop, t'adonaràs que no hi ha força més gran que voler viure sempre al camí d'amor.

Lluís Tordera                  Valldoreix 11 d'abril de 2009 

Retorn a la innocència

Per retornar a la innocència, cal tornar a la mirada d'infant.

Quan somreies a tota persona que t'agafava, fos negra o blanca, rica o pobre, bonica o lletja. Fins que et van ensenyar el que era la por.

Quan per aprendre només et calia mirar la cara dels pares i el lleuger gest d'aprovació o desaprovació. Fins que el gest es va tornar retret i et van ensenyar a sentir-te culpable.

Quan et senties lliure i feies el que et semblava, sense fer mal a ningú, i al davant de tothom. Fins que et van ensenyar a amagar sentiments, a amagar el teu cos, a amagar la veritat. I et van ensenyar la mentida i la hipocresia.

Quan per viure només et calia una mica de menjar i uns braços que t'abraçaven. Fins que un dia et van dir que ja n'hi havia prou i que els pares havien d'anar a treballar. I et van ensenyar que no et mereixies ser estimat.

Quan la vida era un joc i no calia preocupar-se per res, només gaudir de les coses senzilles i boniques de la vida. Fins que et van ensenyar que s'havia de ser “algú” a la vida. El millor. I vas aprendre l'orgull i la supèrbia.

Quan senties que qualsevol cosa et semblava bé i la vida era fàcil. Fins que et van ensenyar que la vida era dura i havies d'aconseguir objectius i superar als altres. I vas aprendre la enveja.

Quan ho comparties tot i no comparaves res. Fins que et van ensenyar a dir “meu”. I vas aprendre l'egoisme.

Així vas anar perdent la innocència.

I, al cap dels anys, un bon dia, et van dir que ja eres adult. Et van dir que ja eres una persona responsable. I això volia dir educar als infants per aprendre el mateix que tu. Aprendre a perdre la innocència.

I, ara, per tornar a la teva mirada d'infant, hauràs de perdonar a tots els que te la van fer perdre. A tots els que et van prendre la innocència. Perquè, sinó, no et podràs perdonar a tu mateix haver-la fet perdre a altres infants.

Tornar a la innocència vol dir perdonar-ho tot i a tothom. Perquè la innocència no pot existir si jutges als altres o a tu mateix. La consciència d'infant, neta de prejudicis, només viu sentiments d'amor.

Un infant ho estima tot, perquè tot li sembla màgic i ple de sorpreses. Viu admirat per la vida.

Els adults creuen que els infants actuen així perquè tot els resulta desconegut. Que els adults ja ho veuen tot com una cosa rutinària, perquè ja ho coneixen tot. I estan equivocats.

La mirada d'innocència d'un infant és l'única capaç de captar tots i cadascun dels canvis subtils que el fluir de la vida provoca a cada instant. Cap arbre és el mateix arbre, cap ocell és el mateix ocell. On un adult veu el mateix ocell, està veient la definició d'ocell que té a la seva ment. Vist un, vistos tots. Però, un infant veu aquell ocell que no té res a veure amb l'altre ocell. La seva mirada desperta i conscient veu la vida autèntica on un adult només veu rutina.

Per això un infant és feliç amb qualsevol cosa, somriu a tothom, no jutja a ningú i estima a qualsevol ésser. Està agraint al món que li porti tanta felicitat. I li porti una papallona, un raig de sol i un ocell que canta.

I, excepte les persones adultes, la resta del món conscient ho sap. El gos se n'adona que el cor d'un infant és pur. I no li tindrà en compte el cop que surt de les manetes que aprenen, poc a poc, a controlar el moviment.

Retorna a la innocència d'infant i veuràs la vida amb uns altres ulls.

Veuràs que, sota cada adult, hi ha un infant que ha oblidat com es pot estimar a sí mateix i per això no pot estimar incondicionalment als altres. Tu només recorda això. No et cal fer res. Només et cal ser. La resta és fàcil. Tot és amor.

Lluís Tordera                Valldoreix 2 d'abril de 2009 

Desperta !!!

Desperta !!!. Mira cap a on vas. Cada pas de la teva vida és fruit de les teves decisions. Conscients o inconscients.

Para de mirar cap a fora. Buscant culpables. Excuses... Mira cap a dins.

Tu ets l'únic responsable del que passa a la teva vida. L'única resposta a les teves preguntes. L'únic que et pot fer mal. L'únic que et pot curar. L'únic que et pot salvar. L'únic que et pot canviar.

Atura't. Mira't. Ets perfecte. La teva ànima ho és. I també ets diferent a tota altre criatura. Meravellosament diferent. Ningú no et pot jutjar. Només la teva ànima/consciència. Escolta-la. Ella veu cap a on vas. I, si veu que no vas bé, no para de posar-te proves, una i una altra vegada perquè te n'adonis.

L'ànima no es cansa mai de donar-te oportunitats. Però el teu ego fa que et desesperis, que t'enfadis, que culpis, que et culpis, que acusis, que t'enganyis. I et crea un infern a la terra. Tot és lleig, dolent, crisi. I no és cert.

Segueix al teu cor, al teu impuls, al que et fa sentir feliç. I lleuger, i en pau. Busca la simplicitat. Si cal, fes marxa enrere. Res no és tan important. Només la teva ànima i el seu objectiu: ser tu mateix. Sense por.

Has d'aprendre a estimar qui ets. Però, per això, primer t'has de conèixer. Perquè si no et coneixes, i no t'estimes, estaràs donant importància a tantes i tantes coses que algun dia descobriràs que no en tenen gens. Potser algun dia descobriràs que, quan ho has perdut tot, només has perdut una joguina. No pots perdre res essencial. Perquè el que és essencial és dins teu. I ningú t'ho pot robar.

De fet, dins teu, ets lliure. Només cal que recordis qui ets. I seràs lliure quan descobreixis fins a quin punt t'has passat la vida preocupat per coses que no tenen cap importància. I les coses deixaran de posseir-te.

El que és important són les persones lliures, no les possessions. Les persones només són lliures quan són elles mateixes, sense lligams ni dependències, ni imposades, ni sofertes. Només l'amor d'una persona lliure, que també et voldrà lliure, t'ensenyarà què és l'amor incondicional. Però, només tu et podràs canviar. Ningú més, per més que vulgui.

Si tot això que et dic et sembla molt llunyà, no tinguis pressa. Tot arribarà. Quan tu vulguis. És la teva decisió.

Si creus que és impossible, que aquesta vida no és pot canviar, t'equivoques. Només has de canviar la teva vida. La resta, vindrà tota sola.

El simple acte d'aturar-te a escoltar a la teva ànima. Aturant el soroll, la pressa, els neguits del món (de l'ego), ja és un triomf. Primer t'escoltaràs uns segons. Després un minut. Més endavant unes hores.

I, un dia, escoltaràs els silencis. I els missatges que la teva ànima et dóna en el cos, a la vida, pertot arreu.

Et semblarà, perquè és així, que tot el que veus a la vida no és més que un seguit de missatges que la teva ànima t'envia perquè recordis qui ets. Perquè trobis el camí. El teu. I ningú, més que tu mateix, et pot guiar.

Ningú et pot dir quan, ni per on, ni amb qui, ni com. Només trobaràs la teva resposta en el teu interior.

Et dic aquestes paraules perquè paris de buscar a fora les solucions que només són dins teu. A fora veuràs gent que ha trobat el seu camí. Això t'ha d'animar a buscar el teu. No a seguir-los. Ni a obeir-los. Més que escoltar-los, escolta't.

Com has arribat fins aquest estat ?. Saps el que els passa a les granotes ? Són tan adaptables en temperatura que, si les fiques en un pot amb aigua tèbia i vas pujant poc a poc la temperatura, dècima a dècima, no s'adonen del perill fins que, als 42º, queden bullides per dins. Així estan els homes i el seu món. Hem destruït la natura, hem convertit la nostra vida en una cosa molt llunyana d'un camí d'amor. Només tenim “obligacions”. Hem de guanyar diners, hem de triomfar, hem de ser algú per algú altre. I ens hem oblidat de ser l'única cosa que hem de ser i per qui ho hem de ser: hem de ser nosaltres mateixos i ho hem de fer per nosaltres, per amor a nosaltres. Perquè aquest amor és la clau per estimar el món. 

Lluís Tordera                 Valldoreix, 27 de Febrer de 2009 

El silenci és un amic

El silenci és un amic. El trobes si, en lloc de dir, optes per no parlar. Que, callant per no ferir, estimes l'altre. I ets feliç.

Quan més coses veus, més ocasions per parlar-ne. Però més amor quan ho calles. Perquè quan més coses veus, i més en calles, més profunda pot arribar l'energia positiva de l'amor incondicional a tot arreu. I, callar per amor, és amor.

L'ego, si el deixes, demostra tot el que pot. Si assumeixes que no cal donar gaire explicacions, dónes més amor.

Cada paraula és una opció per l'ego. Per elevar-me a mi. O per rebaixar l'altre. Per engegar fora de mi les tensions acumulades, enlloc de transformar-les en amor. Amb el silenci, no parlo del meu ego, ni el dels altres. Sóc.

Amb l'acceptació que no parlaré per aclarir, acceptaré que els altres es confonguin. I acceptaré el que vulguin pensar. Perquè, el que els altres pensin, no sóc jo.

Acceptar amorosament i amb alegria, exigeix silenci. Perquè si acceptes i perdones, si estimes i calles, és perquè no et cal passar comptes. Ni amb els altres, ni amb tu. Perquè no et cal demanar perdó amb paraules. Perquè no et cal senyalar culpables. Perquè, si ja has acceptat amb amor ? Perquè, si ja has perdonat ?.

Els temps de crisi, treuen el millor i el pitjor de les persones. I és quan l'ego et posa més difícil callar. I ara és quan més cal fer-ho. Quan més coses ataquen al teu ego. Quan més motius té cada dia el teu ego per fer-te sentir ferit, és quan més motius tens per ser amic del silenci. Per ser qui ets, en l'essència, només cal que ho sàpigues tu. La teva consciència.

Si el teu ego salta amb dolor, retorna alegria. És la prova que el dolor no és, per a tu, res més que la senyal que hi ha una lliçó que cal aprendre. Una senyal d'allò que encara et fa deixar de ser tu. Una senyal d'alguna cosa que li roba importància a l'única cosa que sí t'importa: ser qui ets. Per això, el dolor ha de ser motiu d'alegria. Perquè és la oportunitat d'adonar-te d'una altra cosa que t'impedeix ser qui vols ser.

El dolor és matèria de l'ego, perquè té a veure amb el que sembla. I no amb el que és. El que sembla, no té valor.

Si et tracten malament, al teu ego li sembla que no t'estimen. I es defensa. Si, enlloc d'això, tornes amor, mostres qui ets i qui vols ser. I no depens dels altres. I els ajudes a trobar el seu propi camí. I et lliures de tenir, dins teu, sentiments que no són tu. Que és l'únic que t'ha d'ocupar. Recorda que et fan mal perquè no s'adonen del que fan.

Això és l'ego. El que els altres, els “sentiments” no lligats a l'amor diví, provoquen. “Demostrar” als altres com et “sents”. En lloc de mostrar qui ets. La diferència entre demostrar i mostrar no és subtil. Quan busques aquelles accions que facin veure als altres el que tu vols mostrar, encara que sigui “bo”, hi ha ego. Quan tu no penses més que en ser tu, allò que veuen els altres, encara que no moguis un sol múscul, encara que no siguis físicament allà, allò és el que mostra qui ets. Encara que tu no busques, ni penses, ni planifiques, cap acció, ni cap intenció, envers al món que hi ha fora de tu.

Estimar silenciosament el bo que hi ha en les persones. Enlloc de senyalar els clamorosos errors del seu ego. Estimar les persones en lloc de retreure el dolor que provoquen. Parlar del positiu no és una fugida de la realitat. És voler canviar la realitat posant-hi amor. Si no pots parlar del positiu, i deixes passar en silenci l'onada de dolor de la gent davant del negatiu, també canvies el món. Recorda que l'autèntic amor diví viu a les nostres ànimes. Tota la resta, és ego.

Hi ha una frase molt coneguda: “Si el mal triomfa al món, és perquè els homes bons callen”. Això implica que cal esbombar els comportaments negatius. I acabem parlant, i atraient, mal. I dolor. Però és que aquesta frase no parla del mateix silenci del que jo parlo. Parla de callar per por. O per comoditat. O per no enfrontar-te. No parlem del mateix.

Jo parlo d'un silenci per amor. Per amor a tu mateix. Perquè saps qui ets i no necessites convèncer a ningú. Només et cal la teva consciència. Per amor a l'altre. Perquè mires cap a la seva ànima divina. I ets capaç de veure la seva immensa capacitat d'amor, que encara no ha sortit, obstruïda pel dolor, la rancúnia, la ira, o qualsevol altre “sentiment”.

El teu silenci, però el silenci del que jo parlo, parla a crits del teu amor. Si et dic que t'estimo, sense paraules, i no aconsegueixo que escoltis el meu silenci, és que encara hi ha massa soroll al meu món. M'hi he d'esforçar.

Lluís Tordera              Valldoreix, 13 de Febrer de 2009  

Aquests temps

En aquests temps de crisi (no només econòmica), apareix el millor i el pitjor de la gent.

És difícil no veure el mal. És difícil no veure el dolor.

El veiem en els altres. Però no és més que el reflex del que ens queda per superar a nosaltres mateixos. I això, com tot el que ens porta a la veritat, és bo.

Cal mirar, per damunt del dolor, de la por. Cal mirar les coses boniques. El millor de la gent. Així trobaràs el millor de tu mateix.

Cal adonar-se de l'immens regal que representa conservar, malgrat tot, la capacitat d'admirar-se al davant de la bellesa del món.

Cal respondre a aquesta onada de dolor, d'un món ferit per la inconsciència, amb una dosi, cada cop més gran, de consciència.

Només la consciència constant en el present, allò que alguns anomenen presència, ens recorda, a cada moment qui som.

Només la presència constant, ens ajuda a buscar el silenci i fugir d'un món que, cada cop, és més ple de soroll. Amb l'amor, apagaràs la teva ment (que és el món) i el soroll desapareixerà.

Només l'amor de l'ànima, ens ajuda a estimar a aquells que no ens estimen.

No és que no ens estimin perquè no volen. No ens estimen perquè no poden.

No és que facin mal perquè és el que volen. Fan mal perquè no saben el mal què fan.

Sigues conscient avui. Mira el millor del món avui. Estima a tothom avui.

I, com deia Joan XXIII, no pensis més que en fer-ho avui. Perquè pensar en fer-ho tota la vida és massa feixuc.

Al present, al conscient, al silenci, hi trobaràs qui ets.

I ho faràs, com deia l'Anthony de Mello, quan siguis capaç de veure, allà on no hi ha res a veure i escoltar allà on només hi ha silenci.

Lluís Tordera             Valldoreix 28 de Gener de 2009

Per si te n'oblides

A vegades oblidem que som únics.

Arrossegats per un món que cerca la uniformitat (la globalització), perquè la diferència fa por, oblidem que la més immensa riquesa que tenim és que cada persona, animal o planta és única. I això les fa admirables i plenes d'una bellesa única.

No vulguis ser com tothom. La consciència que ets diferent, però digne de ser estimat. Que ets únic i, per tant, digne de ser recordat. Que els altres no poden prescindir de la teva experiència, de la teva consciència. Tot això és un signe inequívoc de la presència de la teva ànima. D'allò que ets tu.

Hi ha una escena mítica a la història del cinema. A la pel·lícula Blade Runner. Un replicant, espècie de robot amb aparença perfectament humana, creat per treballar en condicions dures a l'espai exterior, veu com tots els seus congèneres van morint. Cerca al seu inventor. Li fa veure que té consciència de la seva existència. De la por que té a morir.

El seu inventor se n'adona que el grau de consciència que va introduir en els últims models, fa que els replicants no es conformin amb la predestinació que se'ls ha donat.

Tota la pel·lícula, gira al voltant de la manera en què, el caçador que persegueix als replicants revoltats, pot distingir als replicants dels humans. No sempre, malgrat la seva experiència, ho aconsegueix.

A la mítica escena de la que us parlava, quan l'últim replicant, després de veure morir els seus companys a mans del caçador, està a punt de morir, en lloc de venjar els seus companys i matar al caçador, escull dedicar-li unes frases que són un exemple magnífic de la consciència humana de ser únic i del que ens perdem la resta quan tu no hi ets (o no t'estimes).

“És tota una experiència viure amb por ... no et sembla?.

Això és el que significa ser un esclau.

Jo ... he vist coses que vosaltres no creuríeu ... atacar naus en flames més enllà d'Orió.

He vist raigs C brillar a l'obscuritat, prop de la porta de Tannhäuser.

Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja.

És hora de morir”.

Lluís Tordera              Valldoreix 9 de Gener de 2009   

La màgia de l'amor

L'ego és complex. És per això que resideix a la ment, que guarda infinitat de combinacions i situacions de les quals ens volem prevenir. Situacions que ens fan por. Bé perquè no les podem controlar. Bé perquè poden posar en perill coses o persones que tenim, necessitem o no volem perdre. L'ego té un món lògic per defensar.

L'ànima és simple. Només guarda records bonics. Lligats a l'amor, la innocència, la màgia. La màgia s'accepta sense més. No s'ha d'intentar comprendre. No s'ha d'estudiar com s'ha fet el truc. S'ha de gaudir i prou.

Vivim en un món lògic, científic, racional, en el que l'ego posa constants condicions perquè l'acceptem com a “bo”. Tenir coses o persones que ens fan sentir “bé” o “estimem”. Tot molt concret. Molt controlat. Cap màgia.

Posem condicions per a considerar si la vida és “bona” o “dolenta” amb nosaltres. Posem condicions a la vida perquè tenim por a perdre certes coses i persones. I rebutgem la màgia perquè és desconeguda. Incontrolable. Imprevisible. Perquè no sabem què ens portarà. I ens fa por. Perquè només estimem coses molt concretes.

L'ànima és molt simple. Només vol que siguis lliure. Que acceptis que el que poses a la vida és el que obtens. Si hi poses por, tens por. Si hi poses amor, tens amor. Si hi poses lògica, tens lògica. Si hi poses màgia, màgia.

Si vols controlar-ho tot. Si dius a la vida, encara que sigui inconscientment, que sense certes coses o persones no ets feliç, la lògica indica que, si ho perds, no sabràs com ser feliç. No en el teu món controlat i previsible.

En el món de l'ànima no intentes saber com es fa la màgia. La gaudeixes i prou. Quan un mag ens fa un truc, no hi ha res pitjor que passar-te l'estona pensant com ho ha fet. Perquè et perds la màgia, donant-li voltes al cap.

El món de l'ego és com el dimoni bíblic: ens ofereix plaers, diners, fama, orgull, poder, ..., i també la por a perdre-ho tot. De tal manera que no hi veritable felicitat. Perquè, per no perdre el que tenim, el que necessitem, ens amaguem la veritat, compliquem les coses, posem condicions a la vida. Hi posem por.

Tota una vida d'ego, posa tal volum de condicions en els nostres cervells, que la feina de l'ànima és feixuga. Sort que l'ànima és incansable. A poc a poc, l'ànima et va enviant senyals que, en el món de l'ego, no hi ha autèntica felicitat. Que no és autèntica perquè es basa en coses que no depenen de tu. I, per tant, si aquestes coses es perden, tu estàs perdut. I, per tant, no ets lliure. I tens por a perdre el que tens. I no t'estimes.

L'ànima, per tant, t'anirà posant proves perquè, una i una altra vegada, puguis escollir lliurement. Sense condicions prèvies. En el món de l'ànima, si dius que no pots ser feliç sense alguna cosa o persona, és tant com dir que ets presoner, que no ets lliure. Que tens por i que ets incapaç de sentir amor per la màgia de l'ànima.

Estimar-ho tot i a tothom vol dir que acceptaràs amb amor i alegria tot el que vingui. Si és “dolent”, vol dir que has perdut, o no ha anat bé, una cosa que necessitaves. I, per tant, que no et deixava ser lliure. Si és “bo”, perquè et senyalarà que vas millorant. Que has deixat que la màgia de l'ànima et guiï. Que ho has estimat tot.

Per tant, accepta tot el que passi. Perquè és bo. Perquè el dolor indica que alguna cosa que has perdut et fa mal. Una cosa que no et deixava ser lliure d'acceptar la màgia imprevisible de la vida. Que no et deixava estimar-te.

Perquè estimar-te a tu mateix vol dir estimar el que la teva ànima et porti. La teva ànima és la única que sap qui ets tu. La única que sap que és el que et fa feliç de veritat. La única que pot mostrar al món qui ets de veritat.

L'ànima, si la deixes que estimi lliurement, sense permetre que l'ego hi posi por, et donarà vivències màgiques. Però, per arribar a això, hauràs de fer, cada dia, un acte de fe en ella. Hauràs d'estimar el seu camí d'amor, malgrat tot el que l'ego posarà a la balança. Malgrat tot el que l'ego et dirà que pots tenir si l'adores. Malgrat tota la “felicitat” que l'ego et prometrà si el segueixes. L'ànima no t'oferirà proves. A l'ànima només s'hi arriba per la fe. Per l'amor incondicional. Per l'acceptació, humil, de que no sabem res. Per la decisió de només sentir amor per tot i per tothom. I que l'amor sigui l'única cosa valuosa de la teva vida. L'única que no pots perdre.

Lluís Tordera              Valldoreix 25 de desembre de 2008  

La màgia del perdó

L'ànima és la veu de Déu dins nostre. I segueix les seves mateixes regles.

Ho perdona tot. A tothom. Sempre. Encara que al nostre ego això li sembli impossible de fer i acceptar.

En l'ànima, tots som Un. És per això que només perdonant-ho tot i a tothom ens ho podem perdonar tot a nosaltres mateixos. Perquè l'ànima és perdó i amor per tot i per tothom. Sense excepcions. Si tots som Un, només si exercim el perdó total arribarem a sentir la energia de la Unitat. No hi ha més opció. Ni tan sols hi ha opció a fer-ho tot pels altres i oblidar-te de tu. No pots, no podem, prescindir de tu.

Si deixem que sigui l'ego qui dicti les regles, hi ha coses i persones que no es poden perdonar. I això, no només afecta als altres. També provoca que no ens podem perdonar a nosaltres mateixos. Perquè l'ànima és amor, perdó i justícia infinita. I, si no perdonem, afegim noves pors al nostre ego. La por a fallar i no ser perdonats.

Ens enfrontem a la vida com quan anem a fer aquell examen o entrevista de feina tan important. Tenim por. Estem nerviosos. Perquè creiem que si fallem no tindrem cap més oportunitat. I així és l'ego.

En canvi, quan ens guia l'ànima, tot és suau. No és indiferència. És fe que tot anirà bé. I que, si no és així, és que encara ens queden coses per aprendre. I aprendrem quan acceptem que res és tan important. Perquè l'ànima ens ho perdona tot. I ens torna a donar noves oportunitats. Eternament. Però, les noves oportunitats, només les veurem si tenim el cor obert al perdó, per a nosaltres i per a tothom. Sense jutjar a ningú. Si reconeixem que, sense ser-ne conscients, fem mal a altres. I és així que, perdonant-nos, perdonem. Estimant-nos, estimem.

En el món de l'ànima, només cal mirar, amb veritat, honestedat i humilitat, cap als propis errors. Són els únics que importen. Si et canvies, tot canvia. Si t'acceptes, tot ho acceptes. I pots començar a canviar. I sentiràs, amb la simple intuïció, on és el teu camí. No donant voltes al cervell, refugi de l'ego. Ho veuràs en un sospir.

Quan ho perdones tot, crees un món, el teu món, on tot i tothom es mereix ser perdonat. I aquest món és el que vius. I, a la vegada, crees un món ple de màgia i amor que no vols perdre. I, a poc a poc, encara que hi hagi errors, te'ls tornes a perdonar i tornes al camí d'amor. Fins que agafis el costum de ser-hi. I cada cop li costi més a l'ego fer-te'n marxar. Poc a poc. Sense pressa.

No et desanimis. L'ego sempre hi és. Sinó, no tindria mèrit. Sinó, no hi hauria el teu lliure albir per decidir prendre un camí o l'altre. Però, si vius al camí d'amor, vius al camí del perdó.

Però, aquest perdó, tot i que al principi sembla una cosa feixuga (sobre tot, amb els errors “grossos”), acaba essent una cosa suau i dolça. Si al principi, l'ego ataca despietadament el perdó cap als que t'han fet més mal, després té molta feina a fer-ho, si no pares de perdonar, una i una altra vegada. A tu. A tot. A tothom.

I, la primera conseqüència d'aquesta actitud, és que res és important, ni definitiu. Només ho és la fe en la teva ànima. Perquè, per difícil que sembli, sempre hi torna a haver màgia.

T'enfrontes a la vida amb la confiança que tot anirà bé. Que, si alguna cosa falla, només cal tornar a la pau i al silenci de l'ànima per veure noves oportunitats. Per això, no et posa nerviós aquella tendència de l'ego a fer-nos veure, per tot arreu, “últimes oportunitats”. Això no existeix al món de l'ànima.

Ni tan sols la mort és una última oportunitat. La nostra ànima és eterna. I és per això que no té cap pressa. Ni cap por. Ni nervis.

Quan connectis amb ella al camí d'amor, sentiràs la increïble sensació de pau que dóna saber-te estimat facis el que facis. I estimaràs als altres de la mateixa manera. Perquè tots som Un. I, l'amor que dónes, retorna.

Estima i fes el que vulguis. Recorda que el Què vius no és important. Ho és el Com. Amb Amor. Sempre.

Lluís Tordera                 Valldoreix 24 de desembre de 2008  

Viure cada dia al camí d'amor

Cada pas de la teva vida, és un acte de creació, fruit de com vius cada instant. Cada present. El món que tu veus, és el món que estàs creant, en siguis conscient o no, a cada petita decisió que prens. La major part del temps, mires el món com si no entenguessis el que està passant. I sempre és obra teva. El que passa és que l'estàs creant amb l'ego/por, inconscientment. Perquè no ets capaç de viure al present. En la consciència/amor.

La vida és un viatge sense final. Sense objectiu. Només és un camí que es va creant a cada instant. En el camí d'amor, no importa el “què” vius, sinó “com” ho vius. Només de tu, de les teves decisions, conscients o inconscients, depèn que sigui un camí d'amor. Si no hi ha consciència, no hi ha amor incondicional.

Per això, haig de ser conscient de cada moment. Perquè la inconsciència és el refugi de l'ego, de la por. 

Vull viure cada dia al camí d'amor. I, si no hi sóc, hi vull tornar quan abans millor. No m'importa el preu. Vull ser al camí d'amor. I, qualsevol peatge que l'ego m'imposi, el pagaré de gust. No vull tenir por. Només amor.

La veritat és el domini de l'ànima. Sense veritat, no hi ha autèntica llibertat. Sense llibertat, no hi ha amor incondicional. Només por. Per això, l'ànima t'envia missatges contínuament. Perquè miris la veritat cara a cara.

Per revisar si estic vivint al camí d'amor, he resumit tots els fruits que s'han de donar, sempre i simultàniament, quan hi sóc. Així que, aquest escrit, m'ha de servir, cada dia, per enfrontar-me a la veritat. I recordar qui sóc. I què és el que em falla i m'impedeix ser al camí d'amor.

Cada fruit positiu, té el seu oposat i el seu fals positiu. Al fals positiu, l'anomeno amb el nom del positiu. Però en plural. Perquè quan parlo d'amor, parlo d'amor incondicional. Si parlo d'amors, és perquè n'hi ha de “diferents”. L'ànima és simple i no admet excepcions. Estima a tothom. No nega l'amor a ningú. Ni té por.

Com l'ego juga sempre a amagar-nos la veritat, si se sent descobert, perquè algun dels fruits no es compleix, s'amaga darrera un altre. Per això he fet la llista. Per revisar-la cada cop que l'ego m'amaga la veritat. I vull veure la veritat en tot moment. I millor si descobrir-la em fa mal. Perquè el dolor senyala mancances que vull veure. Sé que l'ego me les amaga per evitar-me el dolor. Però no tinc por del dolor. És el meu amic. Quan el sento, sé que la veritat és a prop. I, a la veritat, hi ha el camí de l'ànima. El camí d'amor. Allà on vull ser.

Quan revisis la llista, veuràs, en primer lloc, com identificar el sentiment de l'ànima. En segon lloc, allò que és el seu contrari. I, en tercer lloc, allò que confonem amb el sentiment de l'ànima. Ja t'anticipo que les confusions són sempre múltiples. Vull dir que, qualsevol sentiment que no és de l'ànima, és dual i comporta que no el sentim per tot i per tothom. Els sentiments de l'ànima no tenen excepcions. En canvi, quan més ego (més por) hi ha, més excepcions (o més intenses) ens trobarem i més complexitat per amagar la veritat. A tall d'exemple de les complexitats de l'ego, ens pot semblar que som lliures, perquè fugim de les persones o coses que ens  recorden que no ho som o perquè estimem a una persona “lliurement”, quan el que passa és que en som dependents o que l'estimem per fugir de la veritat de l'ànima o per amagar que no ens estimem a nosaltres mateixos o estimem a uns i rebutgem a altres o tenim “energia” només quan estem amb qui ens fa dependents.

L'ànima és: Veritat, Llibertat, Amor, Alegria, Energia, Salut, Pau, Simplicitat. Sense Veritat, no hi ha autèntica Llibertat, Amor, Alegria, Energia, Salut, Pau, Simplicitat. Els pots posar en l'ordre o la prioritat que vulguis. Si un falla, els altres no hi són o són falsos. Quan dic falsos, vull dir duals. No són per tothom. Ni de l'ànima.

Veritat: L'ànima és veritat absoluta. Sempre. Amb tothom. Sense excepcions. Mai una sola mentida.

Mentida: La mentida és la por a la veritat. Fins i tot si creus que ho fas pel “bé” d'un altre, menteixes per por.

Veritats: “El que diu veritats, perd les amistats”. És una frase que reflexa com vivim. Justificant que no sempre es pot dir la veritat. Per no fer mal als altres o no perdre “amics”. El fi mai justifica els mitjans. Sempre veritat.

Llibertat: La llibertat de l'ànima, la notes perquè no necessites mirar cap a res (cap cosa et condiciona, a cap preu), ni cap a ningú, per prendre decisions. Només cal mirar cap a dins, cap a la consciència. Les decisions són suaus, simples, instantànies. No necessites pensar per decidir. La decisió surt sola. És una intuïció. Un sentiment que surt de dins. No és una resposta a una pregunta de fora. És una mostra de qui ets tu.

Dependència: Quan davant de qualsevol circumstància, donem voltes al cap, és perquè no som lliures. La nostra ment busca i busca arguments a favor o en contra, calibrant totes les dependències. Siguin de coses (educació, tradició, el que s'espera de nosaltres, el que diran, ...) o de persones. Quan altres persones determinen el nostre comportament, sigui perquè ens fan por o perquè volem que aprovin el que fem, és que no som lliures.

Llibertats: Les reclamem sempre. Com si no fossin nostres. Com si ens les haguessin de donar els altres. Ningú pot impedir que jo sigui lliure per ser jo. La autèntica llibertat, se sent al cor, a l'ànima, on ningú pot entrar.

Amor: Sentir-lo és tenir els sentiments bonics a flor de pell. Tant és si rius o plores o t'emociones. Perquè no és un sentiment que pesi. És un sentiment lleuger, bonic, amorós. Per tot i per tothom. Però, en el instant present.

Por/Rebuig: Quan no volem veure la veritat, provem d'aïllar-nos o d'allunyar-nos d'allò o aquells que ens la recorden. Tant és si ens recorden coses “bones” o “dolentes”. Si són “bones”, és allò que no tenim. Si són “dolentes”, és allò que sí tenim, encara que no ho volem reconèixer. Volem, en definitiva, no veure els missatges de la nostra ànima. Per això, el nostre ego rebutja certes persones o experiències i fa que no sentim amor per elles. Perquè no vol que veiem allò que ens vol amagar. Allò que ens provoca dolor. Allò que és por.

Amors: Estimem a gent que ens dóna alguna cosa a canvi i nosaltres els corresponem. Intercanviem amor. Els distingim com un univers finit de persones a qui estimar i que ens estimen. I excloem als altres.

Alegria: Cada instant present, porta coses meravelloses que t'omplen d'alegria. Només cal mirar-les, esperant descobrir la bellesa en cada cosa i cada criatura. L'alegria només existeix al present. Encara que a vegades et vinguin llambregades de records, l'alegria és un sentiment lligat al present. L'alegria et surt de dins.

Tristesa: El que estàs vivint en aquest moment no t'agrada o et fa por. Per això no el mires. I el teu cap se'n va cap al passat o al futur. Enlloc de a la calidesa i la dolçor de l'ànima, mires cap a la lletjor del món.

Alegries: Són emocions passatgeres, lligades a coses de les que ens fem dependents. Vénen de fora. No de tu.

Energia: Obtens l'energia de l'ànima, quan t'estimes a tu mateix. És una energia neta, tranquil·la, inacabable. Una energia que no et fa córrer. Que et dóna pau i serenitat. I la tens per tu mateix. Encara que estiguis sol.

Apatia/Depressió: No tens energia perquè esperes que algú te la doni. I això és perquè no t'estimes. I, si no t'estimes, no pots treure energia de tu mateix, ni per a tu mateix. Perquè creus que no te la mereixes.

Energies: Només pots treure energies (nervis, ansietat o acceleració) si algú que tu “estimes” la necessita.

Salut: És el nostre estat natural. Si falla, ni que sigui molt poc, escolta al teu cos. És el missatger de l'ànima.

Dolor: Et senyala el que no va bé. Mira'l cara a cara. No li tinguis por. És el teu amic. Dóna-li temps perquè s'expressi. Poc a poc. I et dirà el que necessites saber per veure la veritat.

Saluts: Confonem la salut amb saluts específiques del cos que ens amaguen la manca de salut de la totalitat. Ens diem que tenim salut perquè tenim energies en una part del cos. I evitem veure el mal en altres parts.

Pau: ens permet estimar i admirar la bellesa, a poc a poc. Ens porta al silenci que ens permet escoltar l'ànima.

Lluita/Presses: l'ego vol lluita i soroll. No responguis a les seves preguntes. Apaga la ment, no t'hi enfrontis. En la pau, les respostes vénen soles. Accepta amb amor totes les coses que visquis, siguin “bones” o “dolentes”. Mira a tothom de nou cada dia. Perdona-ho tot. Així, t'ho podràs perdonar tot a tu mateix. L'ego vol pressa per fugir del present, on mana la consciència, cap al futur o el passat, on regna l'ego, la por a la veritat.

Paus: fer-les amb l'ego, implica “negociar” amb ell. No el miris. No hi parlis. Perquè li donaràs vida.

Simplicitat: tot és suau, màgicament fàcil. Pura intuïció. La ment no pensa. Serveix a la consciència, no l'ego.

Complexitat: són els trucs de l'ego. Fer-te pensar que la vida comporta combinacions de “sentiments” complexes que cal “analitzar” amb la ment. Recorda. Si no és fàcil o no és senzill, no és de l'ànima.

Simplicitats: l'ego vol fer-te creure que, en la vida, has d'anar pel camí “fàcil” (el de l'ego). Que, per viure així, no has de mirar cap a la consciència. Com si la consciència fos una “càrrega” que t'impedeix gaudir de la vida.

Escull viure en consciència el present, a cada instant, perquè no saps en quin moment, ni com, ni quan, ni per on, arribarà aquella màgia que la teva ànima busca. Només pots tenir fe. Mai certesa. Estima el present.

El meu present, és l'olor intensa de la rosa que acabo d'agafar del meu roser. Mai no havia fet roses quan fa tant de fred. I és molt bonic aquest regal que m'ha fet. Mira al present en pau i silenci i hi veuràs màgia i bellesa.

Lluís Tordera                Valldoreix 20 de novembre de 2008