CAMÍ D'AMOR. La ansietat

La ansietat és el que no ens deixa fluir. La que ens fa pensar en el després i ens fa desatendre l'ara. La ansietat és por. Por a no tenir prou, por a perdre el que tenim, por a no obtenir el que desitgem.

Quan ens amaguem darrera els nostres fills. Quan diem: treballo molt per donar-los un futur. Quan ho fem tot per ells, però sense ells. Anem malament. Els nostres fills no volen una consola més nova, ens volen a nosaltres. I ens hi volen incondicionalment, no com a estaquirots que pensen en altres coses mentre no s'adonen que estan acariciant una nina i no al seu fill. Fa estona que no hi és.

Cap fi justifica els mitjans. Mai és correcte deixar d'aplicar l'amor en cada moment. Mai s'hi val disculpar-se en les suposades circumstàncies de la vida que “ens fan” oblidar-nos d'estimar per obtenir un objectiu “amorós”. Aquest objectiu no arribarà mai. O arribarà espatllat i fet malbé. I anirem generant cada vegada, conscient o inconscientment, noves “responsabilitats” que ens donaran més arguments per no aturar-nos. I correrem, inútilment, dins la mateixa porta giratòria.

La veritable responsabilitat, neix de la consciència. Si no deixeu descansar la ment, hi entra la ansietat, la por. La vostra única responsabilitat és ser qui voleu ser. I estimar. Sempre.

Mai es justifica córrer i trepitjar als altres, o com a mínim fer-los perdre el pas. Mai es justifica no aturar-se al costat del nen que té por i ens necessita. Mai pot ser bo fer un mal per obtenir un bé.

Cal anar a poc a poc. Al ritme dels fills. Al ritme dels dèbils. I saber que la única cosa que importa a la vostra consciència és ser qui vol ser. I per això, la única pregunta vàlida a cada moment és: què faria l'Amor ?. Com deia en Ghandi, “tenim que ser l'expressió de la nostra proposició”. Perquè, mentre estem essent com volem ser, la nostra consciència ens indica que anem bé, ens dóna felicitat i pau interior. La alegria, la veritat, la salut, l'amor, són el nostre mapa i el nostre camí.

Quan anem a poc a poc, ens dóna temps a veure en els altres la bellesa. Allò que ens admira. Sempre hi ha alguna cosa a admirar en les persones, els animals, les plantes. Admirar la bellesa de l'altre és estimar. I això és energia. La que mou el temps. La que et fa avançar en el teu camí.

Quan anem a poc a poc, ens dóna temps a escoltar. Sempre podem aprendre. De qualsevol persona o cosa. A menys que et creguis un escollit que tot ho sap. Aleshores, et sentiràs millor. Et sentiràs superior. Creuràs que no pots aprendre. I aquella lliçó que no has après, et mantindrà girant, per sempre més, en la mateixa porta giratòria.

Quan correm, quan la ansietat els nervis i la pressa ens tenen atrapats, no hi pot haver amor incondicional. Ens ho pot semblar. Però mai ho és. Anem despistats i atordits. No sabem on anem. Com Alicia, el personatge de Lewis Carroll, quan pregunta al gat:

-         “¿ Vaig bé ?”.

-         “¿On vas ?”.

-         “No ho sé”

-         “Aleshores, sí”.

No tingueu por. Us adonareu que cal desterrar el “no puc”. Podeu. Teniu al·licients meravellosos. Presteu atenció, sense pensar en res més, als vostres fills. Veureu els resultats.

No oblideu que l'antítesi de l'amor no és l'odi, sinó la indiferència. Que la atenció, l' interès sincer i la admiració és amor. Cal respectar el temps i els recursos de l'altre. Els altres funcionen segons les seves capacitats, no segons les teves necessitats. No els jutgis, comprèn-los.