La
veritat no admet matisos. Ni tan sols quan la volem disfressar de “mentida
piadosa”. Qualsevol mentida o autoengany ens bloquejarà la porta del camí.
Perquè sempre és ego. Sense excuses. Sense alternatives. Quan amagues la
veritat a un altre, te l'estàs amagant a tu mateix. Que és la autèntica raó de
l'engany. Si ho amaguem als altres, el nostre ego pot acabar-nos fent creure
que mai no ha passat. O que no ha estat important. O que és millor oblidar. I
ens allunyarà del nostre camí d'amor.
I,
freqüentment, és en aquestes situacions, diguem-ne, “finals” on ens desviem del
camí sense possibilitat de tornar-hi. És en aquestes situacions quan acabem
creant tot un seguit de imponderables per fer-nos creure que no podem seguir el
camí. O millor dit: per fer-nos creure que no hi ha més camí. Que no s'hi pot
fer res. I ens inventem (o deixem que altres inventin i ens hi apuntem) excuses
o creences en forces superiors que són les “úniques” que poden arribar a llocs
del camí on nosaltres no podrem arribar sols. I ens enganyem. Només nosaltres
podem seguir el nostre propi camí. Ningú el pot fer per nosaltres, ni tampoc
impedir-nos seguir-lo. Només nosaltres.
Cada
cop que et tornes a enfrontar a les teves pors, tens una nova oportunitat. De
respondre altre cop amb l'ego i seguir aturat en el teu camí d'amor. O de dir
la veritat, amb totes les seves conseqüències, i matar l'ego i la “seguretat”
que un dia et va donar, però a canvi de fer-te perdre el camí d'amor. No hi ha
més alternatives. Ni respostes intermèdies. O és veritat o és ego. O avances o
t'atures. Pensa totes les excuses que vulguis. Totes no són més que això:
excuses. I les excuses mai justifiquen la veritat. I la teva ànima la sap. No
l'hi pots amagar, ni dissimular, ni justificar. És molt dur, però sense veritat
absoluta no hi ha camí. És a tu a qui fa mal que se sàpiga la veritat.
Per
molt que diguis que ho fas perquè l'altre no rebi cap mal. Mai és així. Recorda
que quan l'ego apareix és per por. L'ego amaga la veritat per por a les
conseqüències de dir-la. I quan hi ha ego, no hi ha amor incondicional per tu
mateix. Fins i tot si menteixes a causa d'alguna promesa feta a algú altre
(feta per l'ego per justificar-se), vas malament. No hi ha pitjor traïció que
la que fas a la teva ànima. Digues la veritat sempre. Sense excepcions. Perquè,
sinó, mai venceràs les últimes pors.
Per
tant, si estàs en el camí d'amor i toleres la mentida, no vas bé. Perquè si no
dius la veritat, ningú et podrà ajudar. Ni podràs ajudar a ningú. Perquè no hi
ha amor incondicional. Sigues valent i defensa la veritat en qualsevol
circumstància. T'hi jugues el poder ser qui vols ser. Viure. Tot.
Si
arribes a aquest punt, et queda poc. Però és el punt més dur. Perquè aquelles
mentides que hem creat amb la “voluntat sincera” de no fer mal a un altre són
les pitjors. Al menys en quant a que amaguen les coses que et fan més por. I
que, en realitat, són les que et provoquen el bloqueig definitiu. Perquè no
trobem mai, ni el moment ni les energies, d'enfrontar-nos-hi de nou. I, si ho
fem, tornem a dir-nos que havíem fet el millor amagant la veritat perquè algú
no pateixi. I seràs una nova persona que, havent iniciat el camí d'amor, s'ha
quedat bloquejada. I tornaràs una i una altra vegada a repetir-te que fas bé
amagant aquella veritat. Sense adonar-te del que representa.
Quantes
coses ens perdem per por. En aquest cas, la meravella del camí d'amor.
Però no
ens posem dramàtics. L'ànima et dona sempre, una i una altra vegada, amb
paciència infinita, amb tolerància inabastable, noves oportunitats. Encara que
pot arribar un moment que digui prou. Quan sap que ja no hi ha res a fer i és
millor tornar a començar de nou un altre joc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.