Acceptar és la clau

Acceptar és la clau. La clau per la porta del camí d'amor. Per estimar algú incondicionalment, l'has d'acceptar tal com és. Només ell es pot canviar a sí mateix. Tothom mereix ser estimat incondicionalment. I tu, el primer.

Per estimar-te incondicionalment, primer t'has d'acceptar tal com ets. T'has de conèixer per dins. Viatjar cap al teu interior. Admirar-te i valorar-te. Si encara no ho has fet, pot ser perquè no et van estimar incondicionalment.

Fer grans processos mentals, no t'ajudarà a trobar el remei. El dolor de no sentir-te estimat incondicionalment, s'ha convertit en barreres, en arguments mentals, excuses, mentides, que t'amaguen el fet que no t'estimes. Sobre tot, quan t'has creat la missió d'estimar als altres per amagar que no t'estimes.

Acceptar que no t'estimes no és gens fàcil. La sort que tenim és que l'ànima no es cansa mai d'intentar que t'adonis. Llàstima que els seus esforços rebin tan mala acollida de la nostra ment. A la ment, hi domina l'ego, omplint la nostra vida de soroll. Per la ment, tot és complicat... I la vida és simple.

Esforçar-se, combatre, enfadar-se, donar-hi voltes, és el joc de l'ego. És soroll i no és el camí. Acceptar, sí.

Primer has de poder acceptar les teves mancances i el predomini de l'ego. Desprès, has de desconnectar la font d'alimentació que dóna energia a l'ego. Això es fa acceptant que la ment ens enganya. Que l'única veritat de l'ànima ens arriba pels sentiments. I que, per apagar el soroll de l'ego que no ens deixa escoltar els nostres sentiments, hem de buscar la quietud. La quietud és el verí per l'ego. Per això, l'ataca amb totes les armes.

Tota mena de pors que l'ego ha anat instal·lant en el teu cervell es posen en marxa. Totes les vivències que no es van resoldre amb amor, generen arguments mentals que no et deixen aquietar-te. Et volen fer veure que no pots tenir pau en el teu interior. I aquest soroll, t'impedeix sentir a la teva ànima.

Però, molts cops has “sentit” que això no és cert. Potser, escoltant una música que et porta felicitat. Potser, escoltant unes paraules que et fan sentir lleuger i tranquil. I aquí tens la prova que sí és possible tenir pau.

Però, si segueixes intentant trobar la pau amb arguments mentals, no la trobaràs. Fins que l'ànima, en la seva increïble tenacitat, et faci veure que hi ha un altre camí lluny de l'ego. L'ego, per fort que sigui, acaba afluixant en alguna de les crisis que l'ànima genera. Pot ser un disgust, un cop, un accident, una malaltia, una mort.

És en les crisis que l'ego queda al descobert. Perquè el dolor ens deixa entreveure que el nostre complicat esquema mental no s'aguanta per enlloc. Potser la crisi té a veure amb un fill que ens dóna preocupacions. I, enmig de la crisi, veiem que l'únic que li falta és que el nostre autèntic amor li arribi. No el nostre neguit.

Els neguits, les pors, les ambicions, els desigs, són l'aliment de l'ego. L'ànima només s'alimenta d'amor. Si alimentes algú amb amor incondicional, el que tot ho accepta, mataràs al seu ego. Per fort que sigui.

El més difícil és arribar a sentir amor incondicional quan no saps què és. I no ho saps si no has experimentat que algú t'estimi acceptant-te per complet. Sense posar-te condicions. Estimar-te incondicionalment és la clau.

L'ego t'impedirà fer-ho amb totes les seves forces. En últim extrem, s'arraparà a la “prioritat” d'estimar altra gent. Fills, parella, la humanitat. Però l'ànima no es donarà per vençuda. Potser farà que els éssers estimats et responguin amb no-amor. Però, si segueixes cec, buscant algú a qui estimar que no siguis tu. Si insisteixes a posar els altres per davant de tu, et deixarà sol. Perquè ja no tinguis on amagar-te. I no puguis fer altra cosa que “treballar” per tu. Estimar-te. Valorar i apreciar la teva pròpia bellesa. Si ho fas, et sentiràs ple i s'obrirà la porta per donar als altres allò que ja tens, i coneixes i acceptes. El regal que has rebut: la Vida. El fruit de l'amor incondicional de Déu. Quan acceptes aquest regal, coneixes l'amor incondicional implícit. Per poder donar, hem d'aprendre a rebre. Primer que res, de nosaltres mateixos. Accepta. Tingues fe. La teva ànima sap qui ets.

Lluís Tordera             Valldoreix 2 d'agost de 2007