CAMÍ D'AMOR. Ego

Els pobles que en diem “primitius” moltes vegades ho són perquè estan més a prop que nosaltres d'un origen en el que l'acumulació de EGO no era tan gran. Quant més savis ens creiem, més vegades intentem buscar explicacions “racionals” a coses que no l'admeten. Perquè l'amor és tan simple que no admet explicació. Només es pot viure. El sentim, però no l'abastem. És tan petit, però tan immens, tan intens, que no el podem definir. I a cada pas del camí d'amor ens sorprenem, ens emocionem, ens sentim millors quan som més de nosaltres fent el camí.

Potser, la intel·ligència o la saviesa ens porta a buscar la vida en les seves facetes més complexes i ens allunya de l'amor. El savi és el que, aprengui el que aprengui, es meravella de descobrir, quan més coses sap, que som immensament petits i poca cosa. Per això, potser és una sort haver vingut a aquest món a viure una experiència senzilla.

Els nens tenen l'ànima pura. És la acumulació d'experiències de no-amor la que va creant un EGO que els farà infeliços.

Els éssers “simples” no poden creure's savis. Per això, en la seva senzillesa, només poden acumular “saviesa” en amor. El més difícil és arribar a aquest camí per la via del cultiu de la erudició o el reconeixement de la pròpia intel·ligència. Perquè el nostre EGO es fa cada cop més i més gran. La vanitat, és un sentiment separador i no d'unió perquè ens fa sentir “millors” que els altres. Ens fa sentir-nos “escollits”, ja sigui perquè algú ens ho diu o perquè ens ho creiem nosaltres.

Estimeu-vos molt als que es creuen escollits, perquè són els que estan més lluny del camí de l'amor i són els que més ho necessiten. Segurament, un pobre de solemnitat ens donarà continues lliçons d'amor en la seva senzillesa i “ignorància” i veurem que és digne d'admiració. En canvi, un “savi” reconegut, pot ser digne de llàstima perquè no sap res del que veritablement importa i s'allunya del camí de l'amor.

Jo admiro especialment els grans homes que saben, malgrat el que els costa, tornar una i una altra vegada al camí de l'amor, malgrat que tot els condiciona a seguir per un camí de vanitat i autocomplaença. Perquè s'ha d'estimar molt per poder renunciar als reconeixements. Al camí de la “glòria”. S'ha parlat molt de la “glòria” dels que més “saben” o posseeixen, però no se'n diu res de la autèntica glòria. La dels que més estimen.