Agraïment - Acceptació

L'única cosa important en aquesta vida és que arribis a ser tu. No importa si en les últimes hores, els últims dies, els últims mesos, o els últims anys, no has sigut qui volies ser. Importa que te n'adonis i canviïs a  partir d'ara. I prou.

No dediquis les teves energies a revisar comportaments, pecats, remordiments, culpes. Adona't de que aquestes coses ja no les vols, perquè no ets tu, i dedica les energies només a canviar-te a tu mateix. Perquè sinó, no ho aconseguiràs mai.

Quan els animals, que no tenen la pega de creure que poden superar la natura com nosaltres, es troben malament, descansen. Pot ser que s'adonin que allò que han estat fent o menjant no els ha anat bé. El que faran és mirar de no repetir-ho d'ara en endavant. Però no es crucifiquen a sí mateixos. Es tracten bé a sí mateixos, s'estimen, i descansen.

L'ésser humà, en canvi, necessita donar voltes i voltes a les coses. Justificar cerebralment una cosa que no admet dubtes: hi ha coses que t'adones que són tu i altres que t'adones que no ho són. No estem parlant de si aconsegueixes fer-ho bé o no. Estem parlant del que sents que ets o no ets tu. I necessitaràs les teves energies per aconseguir ser el que vols ser. Així que no les perdis donant-li voltes i buscant justificacions de perquè no ho havies fet fins ara. Descansa.

Si no tinguéssim aquesta fixació en donar voltes a les coses i justificar tot el que hem fet, no ens caldria amagar tant la veritat. Si estem malament, estem malament. Si no tinguéssim por a no ser perdonats (perquè nosaltres tampoc perdonem) no ens caldria més que reconèixer humilment els nostres errors i les nostres mancances i posar-nos a corregir-les. Quan tens la humilitat de reconèixer els teus errors i demanar perdó, ets capaç de perdonar als altres.

Del perdó, de la acceptació del que no hem fet bé, del reconeixement de la nostra feblesa, neix la nostra força. El que diu que no s'equivoca mai, el que diu que és molt savi, el que diu que és molt fort, ... S'enganya a sí mateix. És dèbil.

Reconèixer, com feia en Joan XXIII, que enfrontar-se amb la pròpia naturalesa humana és una feina que s'ha d'abordar dia a dia, és una mostra d'acceptació que no sempre ens en sortirem tant bé com voldríem. Acceptació és humilitat.

Per això, cada dia hem d'estar agraïts per tot el que ens ha passat a la vida. Sembli bo o dolent. Tota experiència, fins i tot la que no t'ho sembli, ha estat necessària per arribar fins on ets ara. No pots prescindir de res. Has d'agrair-ho tot.

I també hem d'estar disposats cada dia a acceptar tot el que hagi d'arribar. Has de tenir fe en que la teva ànima et farà passar per totes les experiències necessàries per poder arribar a ser tu. Si negues la teva acceptació, et negues a ser tu mateix. Has d'acceptar, humilment, que no saps res. Que no saps per on arribarà el que necessites saber per ser tu. Només pots preparar el teu cor per acceptar-ho tot. Així estaràs preparat per descobrir la veritat que et farà lliure.

I no parlo de ser allò que el cervell, la societat, l'èxit, et diu que ets. Et parlo de ser aquell que sents, dins teu, que ets tu.

Has de reconèixer, i acceptar, que mentre ets a la inconsciència, sense voler, fas mal als altres, i a tu mateix. El teu ego no voldrà que ho reconeguis mai. Té por. És feble. Necessita pensar que tot el que fa és bo. No accepta la veritat.

Si no acceptes la veritat, per dura que et sembli, mai seràs lliure. En canvi, quan acceptis, t'adonaràs que res no és important. Excepte viure amb amor. D'acord a qui ets tu. Però, no et confonguis, acceptar amb alegria no és comú.

En lloc d'acceptar amb alegria, volem: entendre, suportar, tolerar, resignar-nos, obviar, passar de llarg, oblidar, empassar. I no funciona. Acceptar amb alegria una cosa “dolenta” significa arribar a estimar el dolor que vam patir, perquè aquest dolor ens ha portat la alegria d'avançar al camí d'amor que volem seguir per ser com volem ser.

Acceptar i estimar les coses i persones que ens agraden és senzill. Tothom ho sap fer. Estimar i acceptar coses dolentes i persones que no ens estimen se'ns fa costa amunt. Però l'ànima no és dual: l'amor ha de ser sempre per tot i per tothom.

Així que, tot el que cal per veure on ens hem equivocat és acceptar-ho i agrair-ho tot amb la alegria de l'ànima.

Per si et serveix, la oració més curta, més maca i més clara que he llegit mai, apareix al “Cant de l'ocell” de l'Anthony de Mello. L'autor de la oració és Dag Hammarsjold: “Per tot allò que ha estat, gràcies. A tot allò que ha de ser, sí”. 

Lluís Tordera                 Valldoreix,  8 de Juny de 2009