CAMÍ D'AMOR. El camí d'amor

Tots tenim el nostre propi camí d'amor. La paradoxa és que anem per camins diferents, però en la mateixa direcció i al mateix lloc. Cap camí és millor que un altre. Cadascú té el seu. Però podem caminar junts. I tenim que fer-ho.

Perquè el que sempre és igual és la forma d'amor. Sempre incondicional. Sinó, no és amor.

Quan no donem amor, o el donem condicionat, fem que creixi el nostre EGO i el dels altres.

Quan donem amor condicionat a un nen, o no li'n donem, li fem creure que no es mereix ser estimat passi el que passi. Creurà que només l'estimarem quan sigui bo, llest, el millor. I es frustrarà. I el seu petit EGO decidirà compensar l'amor que no rep creant capes i capes de proteccions i comportaments compensatoris. El seu EGO es farà més i més gran. I serà un adult que tindrà moltes dificultats en reprendre el camí.

No ens hem d'entretenir en jutjar, ni criticar, ni a ell ni als que no en van saber més. Estimar-los és el que cal fer. Qui critica o jutja, sempre és injust. Es creu millor. Es creu escollit. Creu que ell no pot caure. Creu que els altres són dèbils i ell és fort. I si creu això, no trigarà gaire en caure.

L'Univers, Déu, la seva ànima, la seva consciència, digueu-li com vulgueu, el farà caure perquè aprengui la lliçó i torni al camí. I l'haurem d'ajudar. Encara que sigui ell qui ens ha jutjat. Encara que sigui ell qui ens ha fet mal amb la seva crítica o la seva empenta. Si no ho fem, serem nosaltres qui caurem. I ens sentirem malament, perquè haurem tingut dins nostre, ni que sigui per uns instants, sentiments de no-amor que ens faran mal.

L'ànima de l'Univers (que som tots) és meravellosa i ens avisa del que fem malament. Retornem-li amor avui que som forts i ens sentim bé. Demà seran altres qui ens ajudaran a aixecar-nos quan siguem dèbils.

La meravellosa paradoxa: sols no som res i junts ho som tot.