Això que ara
escric, conté fragments de molts dels articles de Camí d'amor. Per aclarir
conceptes en posar-los junts. I fer precisions que calen.
La por ens
bloqueja. Temem el dolor, la soledat, la buidor, perdre coses i éssers
“estimats”. La infelicitat, en definitiva. I aquesta por a la infelicitat, ens
fa infeliços. La por a perdre el que creiem que ens fa feliços, ens fa
infeliços. Absurd.
Així com has
viscut tants anys amb por (amb ego) a tota la teva vida, prova a viure amb amor
a tota la teva vida. Omple-ho tot d'amor. Cada instant, cada lloc, cada
persona, cada pensament.
Estimar-te a tu
mateix vol dir no tenir altre prioritat que ser el que vols ser. El que et
dicta la teva consciència.
Viure en el
present és la millor forma d'estimar-te a tu mateix. La ment (ego) necessita
del temps per poder influir-te i controlar-te. Sense temps, l'ego no existeix.
No oblidis que
l'ego “ho té tot”. Té la teva ment i, per tant, la “clau” del teu comportament
“racional”. Per això, el primer que has de fer és posar la ment al servei de la
consciència i no al servei de l'ego. I això s'aconsegueix apagant-la amb
sentiments profunds, de l'ànima, amb els que només la consciència està
connectada i als que l'ego no hi té cap accés.
La nostra ànima
és una realitat apart. Res del que “vivim” en el món que “veiem”, o “creiem”
veure, és important per l'ànima. És un joc. Per descobrir el que no sabem
enfrontar amb amor. La “pega” és que l'ego no ens vol deixar veure que es
tracta d'un joc. Fa de cada partida una qüestió de vida o mort.
Però, per
acceptar aquest joc, necessites una única cosa imprescindible: la fe en la teva
ànima. Perquè l'ego juga amb els sentits i amb la ment. L'ànima, només amb la
intuïció i els sentiments.
Hem d'acceptar
que, el que passa, és el que ha de passar. Encara que no ho entenguem.
Accepta-ho tot. Pensa que el que faci trontollar els principis de l'ànima és
ego. Fins i tot aquelles coses que semblen arrencar des de la profunditat del
cor. Si fan que algun dels principis de l'ànima falli, trontolli o surti
perjudicat, és que hi ha ego.
Els principis de
l'ànima són tots els que puguis imaginar com els més desitjables i meravellosos
per sentir:
Alegria, Salut,
Llibertat, Vitalitat, Simplicitat, Amor, Màgia, Confiança, Força, Emoció,
Tendresa, Veritat, Bellesa, Creativitat, Admiració, Generositat, Humilitat,
Paciència, Quietud, Silenci. Afegeix el que vulguis.
Tot arriba quan
ha d'arribar. Tot passa quan ha de passar. L'ànima ho sap. Tingues fe.
Si no ho veus, és
que encara ho ha arribat el moment. Si no ho sents, és que encara no estàs
preparat.
Si alguna cosa
“no va bé”, la que sigui, és que has d'aprendre alguna cosa. Si alguna cosa no
arriba, la que sigui, és que la teva ànima no la vol o és que encara no estàs
preparat per rebre-la. Això és meravellós. Però molt dur d'acceptar.
No aconseguireu
mai el veritable amor de la persona que estimeu si prèviament no us estimeu a
vosaltres mateixos. La vostra ànima, perquè n'aprengueu, no permetrà que
aquesta persona arribi a la vostra vida (i si arriba serà una experiència poc
positiva), si abans no us estimeu. La raó és òbvia: si no us estimeu a
vosaltres mateixos, és impossible que sigueu qui voleu ser, perquè sempre
depeneu, finalment, del que faci, digui o senti una altra persona. És a dir,
sou el que aquella persona vulgui fer de vosaltres (sigui per acció u omissió).
La nostra ànima
ens vol ensenyar que no hem de tenir por de si serem o no estimats, que no hem
de tenir por a ser abandonats, que no hem de tenir la por de creure que no
aconseguirem el que volem. Hem d'estar segurs que aconseguirem el que volem tan
sols essent qui volem ser, sense preocupar-nos d'una altra cosa. Nosaltres només
ens hem de preocupar de ser, sense que cap cosa, persona o desig ens ho
impedeixin. Si som el que volem ser, el fer i el tenir aniran “arreglant-se”
tot sols (dels detalls se n'encarrega l'Univers).
Perquè, mentre
estem essent com volem ser, la nostra consciència ens indica que anem bé, ens
dóna felicitat i pau interior. La alegria, la veritat, la salut, l'amor, són el
nostre mapa i el nostre camí.
Quan anem a poc a
poc, ens dóna temps a veure en els altres la bellesa. Allò que ens admira.
Sempre hi ha alguna cosa a admirar en les persones, els animals, les plantes.
Admirar la bellesa de l'altre és estimar. I això és energia. La que mou el
temps. La que et fa avançar en el teu camí.
El camí de la
vida, quan anem bé i fluïm al seu ritme, és alegria, amor, salut, veritat,
simplicitat. És la forma en que la nostra ànima (consciència) ens diu que anem
bé. La nostra consciència és l'únic jutge que ens ha d'importar. És l'única que
sap que hi fem aquí i quin és el nostre camí. Però per escoltar-la hem d'estar
en pau i silenciar la inquietud de la nostra ment.
La paciència i amor incondicionals, només són possibles en una ment en silenci i calma. Si tinguéssim
paciència infinita, obtindríem resultats instantanis. La paciència infinita és
l'amor incondicional.
Som éssers
d'energia i l'energia és l'amor. La energia que mou l'Univers és l'amor. Només
quan estimem, el temps avança. El temps que hem estimat és el temps que hem
viscut.
La nostra ànima
només vol viure el present. No sabem el que ens portarà l'instant següent. Però
podeu estar segurs d'una cosa: la nostra vida no és un encadenament de minuts,
sinó d'events viscuts. Si teniu “pressa” per tenir alguna cosa o a algú, no ho
tindreu mai. Perquè, desitjant o patint, no estareu vivint cada moment del
present com vol la vostra ànima. No estareu essent el que ella vol ser. I per
tant no tindreu res del que voleu. Si esteu essent a cada moment el que la
vostra ànima vol ser, us arribarà de la manera més insospitada tot allò
necessari per que la vostra ànima segueixi essent el que vol ser.
Heu d'acceptar i
estimar tot el que us porti el present. Sigui “bo” o “dolent”. Perquè no sabeu
mai per quin camí, ni en quin moment, us arribaran les coses.
Si desitgeu alguna
cosa o a algú que no acaba d'arribar, us convertiu en “masoquistes emocionals”
i deixeu d'estar pendents només de l'instant present. Només penseu quan
arribarà allò que voleu. Només penseu en quin moment del “futur” arribarà. I no
arriba mai. Perquè no hi ha futur. Tan sols presents encadenats que només tenen
sentit quan “hi sou” vivint-los plenament amb tota la vostra consciència i
intensitat.
Per això, es
tracta d'escollir i no de desitjar. Escollir, afecta a l'instant, que és el que
has de viure. Desitjar, implica un futur que no arribarà mai perquè, mentre
desitges, no vius el present.
Si una cosa
t'afecta és perquè encara no has superat el que representa. Tant és si no ho
suportes perquè et falta paciència, o et fa ràbia o et fa enveja o et dol.
Precisament el que vol la teva ànima és que t'adonis que et falta paciència,
pau, humilitat, alegria, veritat, simplicitat ...
En el camí
d'amor, és l'ànima qui decideix ser qui vol ser, sense que res més li importi.
I és la teva ànima l'única responsable de les proves que et trobes a la vida.
És la teva ànima qui et fa trobar totes les circumstàncies de la vida que
necessites per aprendre a ser qui vols ser. Per tant, no preguntis més com
veure els missatges de l'ànima. ¡¡ Tot ho és !!. Tot el que veus, tot el que
sents, tot el que vius, són símbols, proves, missatges. Totes les persones que
trobes, totes les coses que et diuen, totes les coses que et passen. Tot
serveix per aprendre a ser el que la teva ànima vol ser.
L'únic que has de
fer és tenir fe en la teva ànima i en que et portarà pel veritable camí de
vida. El poder de l'ànima, el poder del Jo Sóc, si li dones la oportunitat,
quietud, silenci, és immens. És diví. Sempre que actuïs des de l'ànima, sense
cap altre intenció que demostrar qui ets, sense cap altre objectiu que ser el
que la teva ànima vol ser. No vulguis creure que el poder de l'ànima servirà al
teu ego. Mai enganyaràs a la teva ànima. La porta és estreta i el camí és dur.
Però molt simple. Si intentes fer trampes, malgastaràs la teva vida. No hi ha
més opcions. Al cap i a la fi, la nostra ànima immortal usa l'ego per provar
si, lliurement, decidim, una i una altra vegada que l'estimem
incondicionalment. En tota circumstància. Aquest és l'únic sentit de la nostra
vida.
Crec que era Víctor
Hugo qui deia: “L'ànima és la voluntat de Déu dins nostre”. És així com
nosaltres ens comuniquem amb l'Univers, Déu, la font de l'energia, l'Amor,
digueu-ne com vulgueu. I tot el que hi fem aquí, en aquesta vida, és escollir
lliurement, cada vegada, si fem cas al que l'ànima ens diu o fem cas al que ens
diuen totes les altres coses. Si som el que l'ànima vol que siguem o ens deixem
arrossegar per les circumstàncies, l'enlluernament de les coses materials,
l'immediat, les pors. Si mantenim la fe en el que som i deixem que aquesta
esperança sigui el nostre motor o renunciem i ens donem per vençuts.
L'ànima és el
contacte i el missatger de la font universal de l'energia i de la creació, a
qui diem Déu.
Perquè l'amor que
tu sents no depèn de com sigui o qui sigui l'altre persona. Depèn de com ets
tu. I l'amor que sents és el que defineix qui ets tu. El “jo sóc” no és més que
una afirmació de l'amor que sents.
I, mentre aquesta
afirmació de qui ets, et vagi provocant dolor, voldrà dir que encara et queden
lliçons per aprendre. Però això és un bon senyal. Sentir dolor, però no voler
tancar la ferida sense amor, vol dir que avances. Aquest dolor en el que
esperes descobrir la veritat, descobrir al teu ego, és un dolor per amor. I,
moltes vegades, el precedeix. No tinguis por del dolor.
Digues qui ets.
Ni els que es
creuen escollits, per molt que ho intentin, poden entendre l'Univers. Déu
escriu recte amb els renglons torts. Els camins de Déu són inescrutables. Vol
dir que ningú de nosaltres sap per on arribarà allò que ens agradaria viure.
Potser, el camí per arribar a rebre aquell amor o experiència especial, passa
per estimar a l'ésser més insignificant del món que en aquell moment tenim al
davant i que mai podríem ni imaginar que tingui cap relació amb allò que ens
agradaria. Això ens “condemna” a estimar-ho tot i a tothom, sigui “bo” o
“dolent” perquè no sabem quin és el camí per arribar a allò que ens agradaria
viure.
Quan dic
estimar-ho tot i a tothom, ho dic literalment. Si no comenceu per estimar-vos immensament a
vosaltres mateixos no podreu estimar a ningú.
Perquè tot es
resumeix en fer servir l'amor incondicional amb tothom, començant sempre per
tu. La resta només consisteix en seguir el camí d'amor que et marca la teva
ànima.
Quan ens estimem
a nosaltres mateixos, estimem l'altre. Quan estimem l'altre, ens estimem a
nosaltres mateixos.
Encara que et
costi d'entendre, una persona que no s'estima, en primer lloc i
incondicionalment, a si mateixa, no pot sentir amor incondicional per cap altra
persona.
La inexistència
de certeses i el fluir constant dels escenaris, t'obliga a ser sempre tu, a
estimar-ho tot i a tothom. Perquè no saps mai per on continua el camí d'amor.
Per fer cada pas, cal decidir sempre entre ànima (fe) i ego (certesa). I la
màgia només la trobes amb fe. Escull.
Les persones
tenim dins nostre una llavor. La de l'amor incondicional. És una llavor fràgil,
que costa poc de malmetre. Però, si som capaços de mantenir-la viva, podem fer-la
créixer dins nostre i donar-la a altres. Però, compte, els podem donar la
llavor, l'amor incondicional, i no la fruita. Perquè, amb tota la bona
intenció, la fruita que és bona per nosaltres pot fer mal a l'altre.
La fruita serien
les coses que es poden fer amb l'amor incondicional. Les “solucions”, els
camins que s'han de prendre a la vida, les decisions, els sentiments concrets.
I, això, només ho pot fer cadascú. A partir d'una llavor que creixerà de forma
diferent dins cada ànima. Cada ànima és diferent. Ho són les seves vivències,
els dolors o les pors que han de superar.
Per això, estima
incondicionalment. Que això vol dir donar a l'altre una llavor que no saps si
creixerà, ni quan ho farà, ni quina fruita acabarà essent. Donar la llavor, és
donar amor sense cap condició. Donar-lo perquè l'altre en faci el que vulgui,
fins i tot perdre'l, sense posar condicions, ni esperar resultats, ni jutjar.
L'amor, així donat, és una “medecina” sense cap contraindicació. Les llavors
d'amor mai no poden fer mal. La fruita, sí.
Quan donem amor o
ajuda sempre li donem una direcció. Una intenció.
I, en aquesta
direcció o intenció, hi ha implícit un desig, un judici, un supòsit. I ja no és
incondicional. Tant se val que el que volem aconseguir al donar amor sigui
“bo”. Perquè volem obtenir un resultat determinat.
L'amor
incondicional més pur només s'aconsegueix quan te'l dones a tu mateix, i tu en
quedes ple. És aleshores que el podràs donar a un altre. Però només si el dones
absolutament despullat d'intenció. O sigui que el dones perquè tu ets amorós.
Al marge del que en faci l'altre amb aquesta energia. No pots esperar un
resultat.
No pots dir:
t'estimo perquè et curis, t'estimo perquè siguis millor persona, t'estimo si
... Només pots dir: t'estimo. Sense res més.
Sempre que donem
amor a algú, sense haver-nos omplert d'amor per nosaltres mateixos prèviament,
la cosa no funciona gaire bé. Perquè, com és amor que ens “prenem” a nosaltres
mateixos, en volem obtenir un rendiment que compensi el nostre “sacrifici”.
Aquest mecanisme d'obtenció de rendiments pel nostre esforç, el desencadena
“automàticament” el nostre ego.
En canvi, quan
ens omplim primer d'amor nosaltres mateixos, el podem donar tot. No res ens
falta.
Us pot semblar
una diferència insignificant i, en canvi, és abismal. No té res a veure l'amor
que donem als altres i que surt de l'amor incondicional per nosaltres mateixos
que vessa cap a fora, amb l'amor que donem als altres “sacrificant” les
energies que ens permetin ser qui volem ser.
Hem de donar tot
l'amor que li calgui a cadascú. Sense límit, ni condicions. Incondicionalment.
Tota l'energia de
l'amor flueix sense entrebancs. El tenim tot i el donem tot. Sense limitació.
Ningú et pot
estimar més del que tu t'estimis. Ni pots estimar ningú més del que tu
t'estimis. Té a veure amb l'energia. La quantitat d'energia que poses en l'amor
per tu mateix, és la que es pot "intercanviar". Pots rebre tan amor
com el que et tinguis. Mai més. [******* Excepte en el cas de l'amor
incondicional que et donin].
L'amor que no
s'acaba és l'amor incondicional. Perquè no li prens a ningú altre. Perquè ve de
la font divina, inesgotable i universal que no és contraproduent per ningú.
Perquè sempre és el millor per a tothom.
Només les
persones que estimen amb amor incondicional aporten més amor al món. Perquè,
sinó, les “existències” d'amor que hi ha, van passant de mà en mà. Però, les
“existències” que algú guanya, algú les perd.
Si tu vols ajudar
a la resta del món i ho fas amb amor “normal”, el temps que dediquis a aquesta
tasca li estaràs “robant” al teu fill o a tu mateix. I us en ressentireu. En canvi,
si estimes amb amor incondicional, no et caldrà fer cap plantejament, ni opció,
entre estimar al teu fill o ajudar al món. Perquè no et plantejaràs cap
d'aquestes coses com si fossin opcions. Simplement actuaràs tal com ets tu. I
això comportarà el millor per a tothom. Tant pel teu fill com per la resta del
món.
Repeteixo. No has
d'esperar que vingui res ni ningú que arregli el món. Estima amb amor incondicional. No com a
obligació, perquè no seria incondicional, sinó perquè tu ets així. Sense
esperar a veure si hi ha algú més que faci el mateix. Sense esperar amb el
rellotge a la mà que algú et correspongui. Sense posar-te fites. Sense fer-ho
perquè vols arreglar el món. Només perquè tu ets així.
L'amor
incondicional no l'has de sentir perquè has “analitzat” les possibilitats de
que surti bé i “valgui la pena”. Si analitzes, si hi penses, només li estàs
preguntant al teu ego si li va bé de desaparèixer. Ja us podeu imaginar la
resposta. No t'ho preguntis. Fes el que et surt del cor. I confia en que tot
anirà bé.
Estima i fes el
que vulguis. Perquè, a més de ser sempre el millor per a tothom, l'amor
incondicional, és d'una tal intensitat que ningú, ni el que estigui més
enfonsat en l'ego, pot evitar que li entri al cor. Perquè, la persona que el
sent no té plantejaments, ni objectius, ni espera resultat. Ho sent encara que
fos l'únic ésser al món que ho està sentint. Perquè no hi pensa, ni li importa.
Estima així perquè ell es així.
La veritat és el
domini de l'ànima. Sense veritat, no hi ha autèntica llibertat. Sense
llibertat, no hi ha amor incondicional. Només por. Per això, l'ànima t'envia
missatges contínuament. Perquè miris la veritat cara a cara.
Has de tenir fe
en que la teva ànima et farà passar per totes les experiències necessàries per
poder arribar a ser tu. Si negues la teva acceptació, et negues a ser tu
mateix. Has d'acceptar, humilment, que no saps res. Que no saps per on arribarà
el que necessites saber per ser tu. Només pots preparar el teu cor per
acceptar-ho tot. Així estaràs preparat per descobrir la veritat que et farà
lliure.
Acceptar
plenament vol dir estimar incondicionalment tot el que passi, fins i tot quan
sigui dolorós. Només així podràs entendre perquè passa el que passa i quina és
la prova que la teva ànima t'envia i perquè. Només si ho acceptes (estimes)
incondicionalment per avançat, podràs entendre (després) perquè ha passat. I,
com a resultat, avançaràs en el teu camí d'amor. El premi és la vida màgica de
l'ànima.
Les proves que
l'ànima t'envia serveixen perquè a cadascuna d'elles (i n'hi ha moltes cada
dia, encara que no en siguis conscient) reafirmis qui ets. Si ets algú que viu
sense por i amb amor incondicional cap a tothom, facin el que facin, entendràs
perquè l'ànima t'ha enviat cada prova i comprovaràs que tot és bo. Que l'ànima
sempre et porta el millor per a tu en cada moment, encara que tu no te
n'adonis, que no en siguis conscient. Tot el que passa té algun sentit.
Si tens fe en que
l'amor incondicional és l'única cosa que et cal, i ets capaç d'aplicar-lo a tot
i a tothom, comprovaràs que no hi ha res ni ningú capaç de resistir-se a l'amor
incondicional. Que aquest amor ho cura tot.
Però no oblidis
que només tu et pots fer mal a tu mateix i només tu et pots curar. No vulguis
curar a ningú. Cadascú és només responsable de la seva pròpia vida, del seu
propi camí, de la seva pròpia ànima. Tu només has de ser qui ets. No has de fer
res. Si els que t'envolten, com a resultat de sentir-se estimats incondicionalment
per tu, se n'adonen fins a quin punt no s'estimen i comencen a fer-ho, és
decisió seva, mai teva.
Recorda que
l'única raó de la vida és que aconsegueixis estimar qui ets, superant totes les
dificultats que la teva ànima divina troba en les circumstàncies que t'ha tocat
viure en el teu cos terrenal.
Estima i seràs
lliure. Només ets lliure quan no et fa por veure la veritat, sigui quina sigui.
El joc de l'ego és amagar la veritat que no has pogut acceptar i fer-te creure
que la vida no és sempre amor. Per poder veure que tot el que hi ha en la vida
és amor, primer has de tenir fe en la teva ànima i estimar, sigui quin sigui el
preu, aquell qui l'ànima et diu que ets.
Fins l'últim alè
ets un ésser creador i responsable del que et passa a la vida. Però responsable
només de tu. De ningú més.
Arregla les
estructures (la casa, el cos, ...) i prepara't a representar amb energia, i com
a actor principal, el guió que la teva ànima desitja. Pot ser que t'emportis
una sorpresa i els escenaris i els actors que hi ha a la teva vida funcionin a
la perfecció quan tu segueixis el guió apropiat. I, si no és així i els has de
canviar, no culpis a ningú més pel que han estat les teves eleccions lliures.
Els altres només han representat els rols que tu els has plantejat. Encara que
hagi estat inconscientment.
“Si el que
cerques és la Veritat, hi ha una cosa que has de tenir per damunt de tot ...
Una disposició infatigable per tal d'admetre que pots anar equivocat”.
I, finalment, respecte a l'enamorament de l'ànima,
t'havia dit que l'amor normal viu de les hormones i s'acaba quan aquestes
s'acaben. I l'enamorament de l'ànima, de què viu ?. Doncs viu de l'energia
sense fi de l'univers. De l'amor incondicional que mai s'acaba.
Valldoreix, a 4 de gener de 2022
