Som éssers creadors

Som éssers creadors. No ho oblidis. Tot el que veiem és obra nostra. Encara que no en som conscients que ho sigui.

Dins la simfonia de la vida, la nostra ànima és la guionista. Sap el que ens convé i intenta que ho representem. Però no la escoltem. Perquè no vivim conscientment.

I fem ús de la nostra llibertat per escollir escenaris, escollir situacions i escollir gent amb els que intentem tirar endavant amb la representació de la nostra vida. Però, ai, el guió que hi ha dins la nostra ànima grinyola contínuament amb els escenaris, les situacions i els actors que hem escollit. I els donem la culpa. Però l'error ha estat nostre.

No pots escollir escenaris, situacions i actors de repartiment, si no coneixes el guió de l'actor principal. El teu.

Llegeix dins teu el guió de la teva vida. És a dir, escolta a la teva intuïció i deixa't guiar per ella i sabràs el que fa sentir joiosa la teva ànima. Per tant, deixa de culpar a la vida i als altres i arregla't tu.

Si la pregunta que et fas és: com és possible que jo hagi creat això si jo no sóc així ?. La resposta és molt senzilla: sí ets així. Perquè tu ets el que fas, no el que penses que fas. Una altra cosa és que no vulguis ser així. Només has de canviar.

Accepta amb humilitat el que està passant a la teva vida. Escolta a la gent que t'estima. Però, alerta, no caiguis en la temptació de sentir-te víctima de res ni de ningú. No et pengis una etiqueta, com una làpida, que digui: jo sóc així i no hi puc fer res. No es poden etiquetar els éssers amb ànima. Ets lliure i creador. No busquis excuses per justificar la por.

Com deia un genial còmic argentí: si ets en un carreró sense sortida, surt per on has entrat. Pots refer-ho tot. Fins l'últim alè ets un ésser creador i responsable del que et passa a la vida. Però responsable només de tu. De ningú més.

Arregla les estructures (la casa, el cos, ...) i prepara't a representar amb energia, i com a actor principal, el guió que la teva ànima desitja. Pot ser que t'emportis una sorpresa i els escenaris i els actors que hi ha a la teva vida funcionin a la perfecció quan tu segueixis el guió apropiat. I, si no és així i els has de canviar, no culpis a ningú més pel que han estat les teves eleccions lliures. Els altres només han representat els rols que tu els has plantejat. Encara que hagi estat inconscientment.

A “Moments de saviesa” (One minute wisdom), l'Anthony de Mello diu: “Si el que cerques és la Veritat, hi ha una cosa que has de tenir per damunt de tot ... Una disposició infatigable per tal d'admetre que pots anar equivocat”.

Acceptar la veritat a tot preu ens costa molt. Perquè ens dóna la sensació de no poder suportar l'enfonsament de totes les coses que crèiem segures. Perquè, en el nostre cap, creiem que les coses que pensem o sentim són el que som. I no és cert. Som el que fem. I, rares vegades, acceptem el que els miralls que trobem a la vida ens reflecteixen quan el que hi veiem no ens agrada. I, en la inconsciència, fem coses que, conscientment, crèiem que no les faríem mai.

Mentre no ets conscient, llisques cap a la inconsciència. O, dit d'una altra manera, si no recordes haver estat conscient moment a moment, les últimes hores, dies o mesos, és que has estat inconscient. I, possiblement, incapaç d'adonar-te de qui estàs essent els últims temps. Se't passa el temps inconscientment, sense ser qui voldries ser. Accepta-ho sense por.

Perquè preferim la seguretat de la nostra inconsciència al patiment i el dolor necessari per a curar-nos. Perquè preferim callar a denunciar que estem vivint una vida fictícia, superficial, “còmoda”. Perquè, reconèixer haver estat equivocats durant molts anys, implica tornar a començar. I no volem veure que la pitjor condemna és la por a lluitar.

No hi ha culpables. No calen. Ni víctimes. No estem morts. Ni sentència. Ningú ens ha condemnat. Només cal perdre la por a aprendre des de les primeres lletres. A qualsevol edat. Sempre estem a temps, si ens hi esforcem. Per si no te n'havies adonat, sempre parlo de mi. I amb mi. No escric pensant en tu. Pot ser que creguis que el que llegeixes no t'afecta. Només tu ho saps o ho sabràs. Si les meves reflexions et són útils, perfecte. I, si no, també. És la teva vida.

Per molt que vulgui cercar la veritat, molts cops la perdo. Em perdo. I cal recomençar. Sense por a viure la veritat. Perquè acceptar que estic equivocat em permet treballar-me. I tornar-me a aixecar. Potser algun dia ja no cauré tant.

Lluís Tordera              Valldoreix,  2 de Gener de 2012