CAMINANT PEL CAMÍ D'AMOR. 8. Gent

Es necessari aclarir algunes coses abans de seguir amb el treball pràctic.

Vagi per davant que som humans. Que, fins i tot les persones més santes que hi ha hagut sobre la Terra, han ensopegat més d'una vegada. Raó de més perquè sapiguem ser comprensius amb tothom. I, abans que amb ningú, amb nosaltres mateixos. I després, no donem als altres menys que el que ens donem a nosaltres mateixos. El que no hem de fer mai, és enganyar-nos per fer veure que no hem ensopegat. Així anirem tot el bé que puguem anar. Dit això, enfoquem-ho de més a prop.

Tot el que hem vist, cal tenir-ho present, però també pensar que és molt difícil prescindir de totes les coses. Les coses (al menys la por a perdre-les) són ego. Per això l'ideal seria viure en un entorn en que no ens fessin falta gaire coses, que tots fóssim iguals, que no hi hagués enveges, ... però això ja no és fàcil de trobar. Però, tampoc n'hem de fer una excusa per no treballar-hi intensament.

Tampoc es tracta de tirar-s'ho tot a l'esquena. Has d'intentar treure-li importància al màxim de coses que puguis. Així en podràs prescindir i allunyaràs al màxim l'ego de tu.

Provaré d'explicar, resumidament, com pot funcionar un dia ideal quan ets al camí d'amor. Per a això, els exemples que posaré seran reals. Però no el nom de les persones, ni les situacions exactes.

Surto de casa i em trobo amb en Pere. És un veí mal considerat per la seva forma de ser. No sé d'on va venir això. Però el cas és que tothom explica, i no acaba, coses censurables en ell. I cada dia va a pitjor ... Normal que sigui així. Si un dia (o una temporada, per llarga que sigui) t'has equivocat i tothom se t'ha girat en contra i ja sempre et miren així ... Acaba essent igual el que facis, perquè la gent ja no et veu com una persona que pot canviar i millorar. No et donen oportunitat de fer-ho.

Jo procuro, cada dia, veure'l de nou. Confiar que avui trobaré una bona persona, sense tenir-li en compte tots els mals que hagi fet (o que m'hagi fet a mi). Si avui segueix donant una resposta “dolenta”, em sabrà greu que no sigui feliç i em sentiré afortunat de tenir alegria malgrat tot. I, en qualsevol cas, em fixaré de no haver posat el meu ego entremig. Si he fet alguna cosa que hagi pogut induir en Pere a sentir-se jutjat, criticat o no estimat, m'ho haig de mirar i rectificar. I, si fos el cas, demanar-li perdó. Sense sentir-me culpable. Perquè, adonar-me de l'error, vol dir que ja no em sento la mateixa persona que es va equivocar. I no és cosa de mirar cap al mal, perquè se li dona vida parlant-ne i arrebossant-s'hi. Miro cap endavant. Positivament. Però, arreglant el meu error.

I, de cap manera, haig de posar-me a mirar on s'ha equivocat en Pere. Haig de mirar els meus errors i corregir-los. Els que hagi comès ell, són el seu problema. El meu, resoldre els meus errors. I no haig de mesurar qui s'equivoca més. Si jo tinc la sort d'haver avançat més en el camí d'amor, puc ajudar als altres essent, per exemple, més comprensiu. I no oblidant que jo puc ser, o he estat, pitjor.

Per altra banda, en Pere em coneix. Hem parlat més d'una vegada. Sense pressions, ni perdre la paciència. Al seu ritme. Però, poc a poc, ja sap com sóc. I sap que, si vol, potser el podria ajudar. La meva única feina és ser jo. I, mentre no deixi de ser-ho, potser ell s'anirà impregnant del que sóc. I això, suaument, l'ajudi a canviar. No és la meva feina arreglar la seva vida. Ni empènyer perquè ho faci. Ho farà al seu moment, quan ell vulgui. Sense grans discursos, ni violència, ni presses. Amb pau i sense condicions. Si sóc capaç d'estimar-lo incondicionalment. Mai per la força. Només amb exemple. Si s'obté sense amor no val la pena. L'amor és la única “energia neta” que podem emprar.

I l'amor per les persones, aplicar-lo als animals, les plantes, el medi ambient. Aplicant amor a tot el que et rodeja. Tot això que faig, no ho faig pels altres. Ho faig per mi. Perquè sóc així. No hi ha cosa més agradable que sortir al carrer i veure un munt de rostres que et somriuen. Això és vida.