Les
creences, siguin col·lectives o personals, són ego. En realitat, no necessitem
tenir un conjunt de creences si estem en contacte amb la nostra
ànima/consciència. Ella ens diu a cada moment el que correspon fer, d'acord a
com som i volem ser. El problema és que la por (l'ego) ens impedeix
escoltar-la. En realitat, l'ego és l'absència de llibertat per ser nosaltres.
La llibertat només és possible sense por. Algú de vosaltres pensarà que, en nom
de la llibertat, es poden fer coses “dolentes” i no adequades a l'ànima. I
convé aclarir conceptes.
La
nostra ànima no és que ens doni missatges alguna vegada. És que no deixa de
fer-ho en cap moment. Tot el que ens rodeja conté missatges per nosaltres. El
que passa és que ens neguem a veure'ls. I això, sobre tot tenint en compte que
els missatges estan fets “a mida” per que els entenguem nosaltres, resulta una
mica increïble. De seguida hi tornem.
Cada cop
que els humans hem necessitat “limitar” amb normes alguna cosa, és perquè no es
podia confiar en la “consciència” de la gent que, per sí sola, podia actuar
d'una manera “perillosa” per a la resta. Aquí, podeu pensar en infinitat
d'exemples. Per citar-ne només els d'una tipologia molt coneguda, certs dogmes
imposats per les religions tenen a veure amb precaucions higièniques en certs
llocs i situacions que es reforçaven amb el segell de “norma de Déu” per fer
més por a qui no les complís. Sempre la por. La por a no “salvar-se”, la por a
ser rebutjat per la meva comunitat propera, la por a ser jutjat o criticat. La
por a ser nosaltres. L'ego.
I és
que la llibertat de la que parlo no és aquell “llibertinatge”, aquell “passar
de tot”. Parlo de la llibertat d'actuar segons la teva pròpia consciència i
poder relacionar-te amb altres que fan el mateix que tu. En igualtat de
condicions. És quan hi ha llibertat que hi ha amor. La por només genera
“necessitat”, mai amor de veritat. Perquè tu no “necessites” res. Perquè, si no
tinguessis por de ser tu, descobriries que pots crear el que vulguis en cada
instant. Les “necessitats” són creences que ens lliguen i ens impedeixen actuar
lliurement. Ens han fet creure que les coses, les persones, es poden (i s'han
de) “posseir” i això ens genera unes “necessitats” que ens “obliguen” a seguir
unes normes per no perdre-les. I aquest és el preu que paguem. No perdem el que
“necessitem” i oblidem que les creences ens impedeixen veure el que necessita
la nostra ànima per ser qui vol ser. I ho perdem tot.
I la
pega és que les creences són una cosa tan profundament arrelada en nosaltres
que esdevé molt difícil desmuntar-les per poder veure els missatges de la
nostra ànima. Perquè, fins i tot coses tan bàsiques com el que és un home o una
dona, són ego. Ens guiem per un seguit de creences en condicionaments físics,
mentals o de qualsevol tipus que ens impedeixen ser com volem ser.
L'ànima
no té límits en el seu poder creador. Només els que posa l'ego, la por. Si
renunciem a alguna cosa que la nostra ànima ens demana, perquè entra en
contradicció amb les creences arrelades en nosaltres, ens estem impedint ser
qui volem ser. I, no us penseu que això passa poques vegades. Passa un munt de
cops cada dia.
Ens fa
por, perquè així ens han “educat”, deixar-nos anar sota l'únic “control” de la
nostra consciència. Les definicions d'educació quasi sempre dissimulen una cosa
òbvia: educar és limitar. Enlloc, per exemple, d'assumir que una consciència
ben formada, sense por, és l'estat natural de l'individu que s'estima i és
estimat, assumim que l'estat natural és el de la por. ¿Potser perquè no ens
estimem i, per tant, no estimem ?. Òbviament. Quan t'estimes incondicionalment,
i fas el mateix amb els altres, perquè en el fons tots som un, estàs creant a
cada pas, a cada opció que esculls lliurement, el que vols ser. La llibertat
real només existeix quan l'ego no hi és.
La
relació entre éssers lliures de veritat, en un món en que no hi hagi judicis,
ni crítiques, ni creences. Aquest és l'únic medi en que pots ser qui vols ser.
Com pensareu a continuació que això impossibilita poder-hi arribar mai, us diré
que aneu errats. Ser qui vols ser amb totes les seves conseqüències és una
decisió imprescindible per aconseguir la desaparició de l'ego. Les excuses de
les creences que hi ha, o que tens, són por. Les creences són com definicions
del que has de fer per ser acceptat pels altres. I si optes per això enlloc
d'optar pel que la teva ànima vol ser, estàs traint a la teva ànima per la por
a no ser acceptat. Ens passem la vida negant a la nostra ànima a canvi de ser
“beneits” pels altres. I creem capes profundes d'incomprensió cap a la nostra
ànima. Li fem el buit.
És per
això que la nostra ànima, que no deixa ni un sol moment d'enviar-nos missatges
per tots els medis, ho té tan difícil per ser escoltada. Tot el que ens rodeja
està ple de missatges. Però no els volem veure. I, a mida que avancem pel camí
d'amor, cada cop ens enfrontem a creences més bàsiques i arrelades. I, per
tant, més difícils de vèncer. Perquè les pors són cada cop més profundes. I ens
perdem la meravellosa experiència de ser qui volem ser per por a perdre alguna
cosa dels “altres”. Quina gran veritat la d'aquella frase tan bonica: “Quantes
coses ens perdem per la por a perdre”. I la més important és la experiència de
ser qui volem ser. Perquè és la única raó real per la qual existim. La de
manifestar qui som. I si qualsevol cosa, persona, norma o creença ens ho
impedeix és perquè no ens estimem prou incondicionalment. Perquè prefereixes
tenir “als altres” abans que “tenir-te” a tu mateix. I això t'impedirà ser qui
vols ser.
La
nostra “potència” creadora és absolutament increïble. El fet que estigui
limitada per tantes i tantes creences (pors) és el que ens fa creure que no
podem obtenir el que volem. Sempre que el que volem fer sigui necessari per
poder ser qui volem ser, ho tindrem. Si sou capaços d'escollir en total
llibertat cada una de les opcions que es presenten a la vostra vida,
preguntant-vos lliurement el que heu de fer, sense limitacions de creences del
passat, sinó seguint només la intuïció de l'ànima, estareu al camí d'amor
durant molt de temps. Sempre que es tracti d'escollir en el present.
El més
increïble és que totes les experiències que hem viscut, absolutament totes, fins
i tot les que creiem que han estat una “derrota” de la consciència, puguin ser,
en un sol instant, coses que ens ajudin a ser nosaltres. Només les hem de mirar
sense por, despullats de tota creença, només escoltant a l'ànima/consciència
sense condicions. Disposats a acceptar qualsevol cosa. Perquè si, quan ens
plantegem el que hem d'escollir a cada moment de la nostra vida, ens posem
condicions que ens impedeixen adoptar certes opcions, no som lliures de fer el
que la nostra ànima vol ser.
Fins i
tot aquelles coses que semblen més allunyades de qui “creiem” ser. Si “creus”
que ser dona i mare et posa una sèrie de limitacions respecte a la parella i
els fills, estaràs posant les creences associades al que s'entén per dona i
mare en el teu entorn per davant del que la teva ànima vol ser.
Però
l'ànima no se'n cansa mai d'intentar fer-te veure que l'has d'escoltar. Per
això s'adapta fins i tot a les teves “manies”. És molt divertit quan veus que
l'ànima t'envia els missatges perfectament adaptats a com ets en un moment
determinat. Si, per exemple, tinguessis com jo la mania de memoritzar
matrícules de cotxe, veuries com la teva ànima “aprofita” aquesta mania per
enviar-te missatges. Quan haig de pensar en algú per alguna raó, pot ser que no
pari de trobar-me'l, però també puc veure el seu cotxe o una matrícula que em
recorda a la del seu cotxe.
I és
que el món que veus l'estàs creant tu a cada moment. El que passa és que la
creació que veus està plena de creences, de pors, i no d'opcions lliures perquè
la teva ànima es manifesti tal com vol ser. Cada cop que “creiem” que no podem
fer alguna cosa que necessitem per ser qui volem ser, aturem el camí d'amor. I
posem per davant de la nostra ànima als “altres”. I no ens estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.