Encara que ens pugui semblar que en certs
casos no és així, les proves de que estem al camí d'amor sempre són vàlides. No
te les repetiré, ja hi són als llibres anteriors. Però, si no es compleixen
totes, alguna cosa no va bé.
I sempre és cert que l'ànima no para
d'enviar-nos missatges. Sigui quin sigui el vehicle o la intensitat del
missatge, que sempre va lligat a l'estat crònic o la gravetat de l'error, mai
falla. No hi ha excepcions. És fàcil de dir i comprovar, però molt dur
d'acceptar.
Imagina't que estàs “profundament” enamorat
d'algú. Però les coses no acaben d'anar bé. Et fa mal la panxa, el teu cos no
para d'entrebancar-se, no aconseguiu tenir fills, ... Això vol dir que els
sentiments que tu creus “profunds” estan tapant coses que el teu ego no vol que
enfrontis.
Però l'ànima no deixa mai de lluitar per ser
qui vols ser. I encara que el teu ego governi el teu cap i les teves decisions,
fins i tot la de fabricar sentiments “profunds” que no tenen res a veure amb el
que l'ànima vol ser, l'ànima mai es cansa d'enviar-te missatges perquè
t'adonis. Només ets tu (el teu ego) el que no els vols veure i t'estranyes de
que les coses no vagin bé.
I per fèrria que sigui l'estructura que l'ego
ha bastit. Per sord que estiguis als missatges de l'ànima. Sempre hi ha
escletxes en les que l'ego, ni que sigui per una estona, es queda desarmat. Les
crisis.
Una crisi, moltes vegades la mort d'algú
proper, sobre tot si és una persona molt lligada a l'origen de les nostres
pors, mancances, desamors, amors, és la ocasió en que l'ànima s'imposa a l'ego
i tenim la sensació que no sabem què estem fent de la nostra vida. I que viure
així no val la pena.
Una crisi pot ser sentir la mort molt propera
a nosaltres, per una malaltia o un accident. La nostra ànima ho ha provocat
perquè les coses van molt malament i no hi ha manera que t'adonis del que l'ego
està fent amb tu. Una crisi pot ser quan es desmunten suports importants de la
nostra vida.
Per això, quan rebutgem una crisi, quan
reneguem del que ens ha portat la vida, fem moltes coses malament. Tenim por al
desconegut. I què passarà ara ?. Maleïm la nostra sort i no estem disposats a
acceptar el que ha passat, mirant quina és la lliçó que hem d'aprendre.
Ja ens costa acceptar que, en tota situació,
només nosaltres som responsables de la nostra reacció i que els altres s'han de
preocupar de la seva. Quant més difícil se'ns fa acceptar que les crisis són
missatges molt extrems de coses que no van bé a la nostra vida. En lloc
d'aprofitar la lliçó per aprendre, reneguem de la nostra sort i ens enfadem amb
el Cel. No volem acceptar la responsabilitat que tenim, que és a l'origen del
missatge. I és que, encara que responsabilitat no vol dir culpabilitat,
preferim mirar cap a una altra banda. Sempre per por.
Però, fins i tot si només ha durat uns
instants l'enfonsament de l'ego, alguna cosa haurà vibrat dins nostre.
L'estructura “perfecta” que l'ego ha donat a la nostra vida, haurà estat
profundament qüestionada, ni que sigui per uns moments. I això, algun dia ens
ajudarà a vèncer l'ego. Perquè ens ha deixat veure que les coses poden ser
diferents. I que no passa res. Que l'obsessió de l'ego per mantenir-nos
“controlats”, ens impedeix veure que hi ha vida més enllà de l'ego. L'única
vida real.
I és en aquests moments que veurem que la vida
és molt més simple. Que, les complexitats que ha creat l'ego, no tenen res a
veure amb la veritat. Que l'única cosa que importa a la vida és l'amor. Que,
cap cosa que intenti fer-nos veure el contrari, no té cap valor. Que, si
aconseguim desmuntar totes les estratègies de l'ego, només queda l'amor. Que
viure segons l'ego és que valorem i donem importància a les coses materials: poder, seguretat, amor material, ..., o
sigui a tot el que es pot “veure” i “demostrar”. I, al camí de l'ànima, l'única
“matèria” és l'amor. I, l'única “certesa”, la fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.