En aquests temps de crisi (no només
econòmica), apareix el millor i el pitjor de la gent.
És difícil no veure el mal. És
difícil no veure el dolor.
El veiem en els altres. Però no és
més que el reflex del que ens queda per superar a nosaltres mateixos. I això,
com tot el que ens porta a la veritat, és bo.
Cal mirar, per damunt del dolor, de
la por. Cal mirar les coses boniques. El millor de la gent. Així trobaràs el
millor de tu mateix.
Cal adonar-se de l'immens regal que
representa conservar, malgrat tot, la capacitat d'admirar-se al davant de la
bellesa del món.
Cal respondre a aquesta onada de
dolor, d'un món ferit per la inconsciència, amb una dosi, cada cop més gran, de
consciència.
Només la consciència constant en el
present, allò que alguns anomenen presència, ens recorda, a cada moment qui
som.
Només la presència constant, ens
ajuda a buscar el silenci i fugir d'un món que, cada cop, és més ple de soroll.
Amb l'amor, apagaràs la teva ment (que és el món) i el soroll desapareixerà.
Només l'amor de l'ànima, ens ajuda a
estimar a aquells que no ens estimen.
No és que no ens estimin perquè no
volen. No ens estimen perquè no poden.
No és que facin mal perquè és el que
volen. Fan mal perquè no saben el mal què fan.
Sigues conscient avui. Mira el millor
del món avui. Estima a tothom avui.
I, com deia Joan XXIII, no pensis més
que en fer-ho avui. Perquè pensar en fer-ho tota la vida és massa feixuc.
Al present, al conscient, al silenci,
hi trobaràs qui ets.
I ho faràs, com deia l'Anthony de
Mello, quan siguis capaç de veure, allà on no hi ha res a veure i escoltar allà
on només hi ha silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.