Confiar
en la teva ànima/consciència. Confiar en que, el que passa, és el que convé que
passi. Sense saber què et portarà la vida a cada instant. Confiar en la
providència. Tenir fe en tu mateix.
Però,
confiar en el que la teva ànima sap. Si confies en el que et dic, és perquè la
teva ànima també ho sap. I el que et dic et sona, perquè et recorda un antic
saber que tots tenim a dins. En el fons, no has de confiar en mi. Sinó en la
teva ànima. Però això, en aquest món que hem creat entre tots, no és
precisament fàcil. I és perquè no en tenim proves “materials”. Per tant, no hi
ha proves que ens facilitin l'elecció cap al camí de l'ànima. I sí, moltes que
ens senyalen cap al camí de l'ego.
Les
temptacions de l'ego, són plenament visibles. Les estem veient cada dia. Ens
les venen i adornen de mil i una maneres. I, a sobre, el món n'està ple d'egos
“triomfants”. I, els exemples d'ànimes triomfants, costen molt de veure. Ningú
els defensa. La bona gent no és noticia.
Però,
també, el que passa és que no busquem als llocs adequats. Ni en els moments
adequats.
Quan et
planteges començar el camí d'amor, apart d'un impuls interior, indefinible, no
tens gairebé elements externs que t'ajudin. Vivim rodejats d'ego. I, fins que
no ens posem a treballar en el camí d'amor, no emprenem la lluita conscient per
trobar llocs i moments en que l'ànima se senti més còmoda. I, per acabar-ho
d'adobar, la nostra història personal d'ego pesa molt més que la fe.
Perquè
el camí de l'ànima, el camí d'amor, exigeix molta fe. Fe en tu mateix. I, si
alguna cosa provoca l'ego, és falta de fe en tu mateix. L'ego reforça les
creences de que necessites ser acceptat pels altres (per l'ego dels altres).
Que no pots aïllar-te de la “massa” que està governada per l'ego. Que no pots
ser el que la teva ànima vol ser. Perquè l'ego “comunitari” no et deixa.
Encara
que sembli un contrasentit, perquè et dic que t'has d'unir als altres i no
separar-te'n, t'has d'apartar de l'ego del món, encara que has de buscar la
unió espiritual (al nivell de l'ànima) amb tota persona o criatura. Però, mai,
des del teu ego. Encara que sembli el mateix, la unió no té res a veure quan el
que et manté unit als altres és el camí d'amor, enlloc del camí de l'ego.
L'ego
està tan imbricat a les nostres vides que s'adapta, una i una altra vegada, als
avenços que fas en el teu camí d'amor. L'ego aprofita, entre altres coses, que
ens hem creat una imatge d'éssers racionals, científics. Que tot ho hem d'entendre.
Que tot es pot demostrar. I, en aquest món fabricat per l'ego, la fe i el món
de l'ànima no hi tenen cabuda.
Fins i
tot, en els moments que et dic que has de veure com actua l'ego, quan no pots
evitar que guanyi una batalla, l'ego intentarà que “observis” amb els seus
instruments. “Racionalitat” (ment analítica), “demostració” (ment científica).
I ho has d'evitar. Només pots “veure” amb els ulls de l'ànima. Només pots
“entendre” des de la simplicitat, la alegria, la veritat, l'amor, la salut.
Sobre tot
quan l'ego ha guanyat una batalla, no li donis una victòria més amplia. No et
retorcis analitzant on has fallat. Perquè impliques la ment en anàlisis
complexos que només et porten a l'ego. Mira com actua l'ego. Què has sentit
mentre et guanyava. Quina part del teu cos et molestava o et feia mal. Quines
sensacions tenies. I prou. Aquí s'acaba l'anàlisi. Recorda que l'ànima no para
de donar-te, una i una altra vegada, els missatges que necessites per adonar-te
d'on has fallat.
Recorda
que estàs en el món, però que la teva ànima no és d'aquest món ple d'ego. No la
submergeixis més en el món de l'ego, permetent que el propi ego sigui qui
“observi” que ha fet l'ego. Perquè, òbviament, no veuràs mai res. Qualsevol
intent de barrejar la ment en l'anàlisi del que passa, acaba inexorablement en
una nova victòria de l'ego. Observa. Simplement. No dramatitzis perquè has
fallat. El perquè ja t'arribarà. Tingues fe. Perquè és l'únic que tens.
Sempre
has d'actuar des de l'ànima. Encara que les “proves” en contra que t'aporta
l'ego siguin aclaparadores. Això és el camí d'amor. Jugar-t'ho tot, amb
alegria, per ser qui vols ser. “Lluitar” incondicionalment, sense descans,
sense violència, sense lluita, només amb amor. I, tot, per donar-li a la teva
ànima la oportunitat de que la escoltis. Un cop ho facis, la vida ja no serà el
mateix per a tu. Potser l'ego et seguirà atrapant un dia rere l'altra. Però, el
record d'aquells instants en que vas donar una oportunitat a l'ànima, no
s'esborrarà. Encara que hagi estat només una petita victòria, t'ajudarà a
pensar que fer el camí val la pena. Per molt dur que sigui. Perquè en el camí
d'amor és on pots trobar la autèntica llibertat. La de ser tu mateix. Sense
estar atrapat per les pors, les condicions, els xantatges, els dolors, ... i on
la única guia és la teva consciència.
Però no
oblidis que si d'això en fas una “guerra” estaràs fent servir l'ego com a
instrument. Que si actues amb ràbia, amb venjança, no obtindràs res de bo. Que
si, enlloc d'enfrontar-te amb les teves mancances, personalitzes els teus
errors en un altre i t'hi enfrontes, faràs un mal servei a la teva ànima i al
teu camí. Ets tu qui ha d'assumir els seus errors, les teves rendicions davant
l'ego. Assumir, no vol dir lamentar, culpar-se, anguniejar-se. Vol dir adonar-se
i rectificar. Positivament.
No
necessites llargs processos de penediment. Ni públics, ni privats. La teva
ànima sap perfectament el que sents. No has de fer cap “cerimònia”. No
necessites escenificar res davant de ningú. Si, en algun cas, penses que el teu
error ha estat la falta d'humilitat, la supèrbia, la vanitat, i creus que has
de demanar perdó, fes-ho sense que això representi cap demostració de res per
ningú. Pot ser que et sigui útil demostrar-li al teu ego que no li tens por.
Però no n'has de fer cap demostració pública. Voler semblar bo, també és ego.
No perdis energies i treballa per fer el camí.
El
treball consisteix en vèncer totes les temptacions, obligacions, aparences,
creences, ... qualsevol mena d'ego particular o col·lectiu, recent o antic. Tot
això amb l'únic objectiu de viure el moment present amb extrema lentitud. Amb
extrema suavitat. Amb extrema pau. Amb extrema dedicació al detall
insignificant. Amb extrema atenció al que la teva ànima et vulgui dir. I la
escoltaràs.
Però l'ànima
no et donarà mai el que (se suposa) et dóna l'ego. No et donarà mai garanties,
seguretat, futur, premis, reconeixements, situacions previsibles. No podràs
veure-li la “lògica”. No n'hi ha. Només hi ha la màgia de l'ànima. Però,
creu-me, no hi ha res que s'hi assembli.
La
“pega” és que, acostumats a viure amb l'ego, pots trobar a faltar les
“conseqüències” que esperes dels teus actes. Treballar desmesuradament no té
premi. Esforçar-se molt, per obtenir millors resultats, no interessa. Només
interessa que siguis tu. Sense estridències. Amb molta pau. Com si fos
impossible avançar més lentament. I, creu-me, per a l'ànima, mai vas prou a poc
a poc.
L'extrema
lentitud, l'extrem aquietament, és l'entorn on l'ànima parla. O, millor dit, on
la pots escoltar. L'ànima et parla sempre. El que passa és que el present
intens és verí per l'ego. Perquè si t'atures és perquè res no importa. Perquè
no vas enlloc. Perquè tot el que busques és dintre teu. I, per anar cap a dins,
només cal deixar anar tots els “flotadors” que l'ego et posa per evitar que et
submergeixis en les profunditats de la teva ànima. Deixar-se anar, renunciant
als flotadors, provoca que “t'enfonsis” lentament en un entorn que, al
principi, et semblarà imprevisible, aterridor. Però, tranquil, això només és
una nova argúcia de l'ego. La màgia és imprevisible. El no saber només és
aterridor per la “seguretat” que t'exigeix l'ego. Però, ¿perquè vols seguretat
si el que fa meravellós el món de l'ànima és que no et cal res, sinó gaudir de
ser-hi?. Res que sigui ego tindrà valor per tu. Però, alerta, l'ego no mor mai.
T'espera a cada racó, en cada acte d'escollir. Però, ara, ja saps com és. I el
pots reconèixer en tu. I li plantes cara aturant el temps. L'ego és el temps.
El camí de l'ànima no és temporal. Només és. I no es pot explicar. Perquè, les
paraules també son ego.
Però,
un dia, ja no et caldran paraules. Quan siguis qui vols ser, només el silenci
ho podrà definir.
Perquè
el silenci actiu i conscient és la única definició que ho abraça tot. El silenci
és la indefinició. És no poder definir el que sents. És la absència
d'arguments. És la absoluta rendició a la impressionant magnificència del món
de la teva ànima. No callaràs perquè vols. Callaràs perquè no se t'acut res que
faci justícia al que sents, al que veus, al que ets. Perquè la teva ànima és el
més gran que existeix. Res és comparable. Perquè la teva ànima ho és tot.
Per
això et demano que no defalleixis. Per això et previnc contra els últims
“soldats” de l'ego. Et pot semblar que han de ser molt retorçats i durs. I, en
canvi, semblen envoltats d'amor. Semblen autèntiques situacions o problemes de
“consciència”. I segueixen essent ego.
Em deia
aquest matí una amiga: “Quan ets mare, et pots trobar que no et pots aquietar
perquè et toca fer els macarrons pels teus fills”. I, deixant al marge que el
propi fet de fer el dinar pot ser un acte aquietat, aquest exemple és molt útil
per il·lustrar el que et vull explicar. En últim extrem, l'ego juga amb la por
a la supervivència, teva o dels teus fills. Ningú deixaria de fer el menjar
pels seus fills. Perquè, si no el fa ningú altre, els teus fills podrien morir
de gana. L'ego et farà sentir profundament egoista, si et dediques a
aquietar-te enlloc de pensar en donar de menjar als teus fills.
¿Com
lluitar contra aquests arguments de l'ego?. No es pot. Ja t'he dit que els
arguments són ego. I, a l'ànima, en última instància, només s'hi pot arribar si
hi confies cegament. Si li tens una fe absoluta. Si confies en que el problema
dels macarrons es resoldrà, suaument, alegrement, aquietadament, quan deixis de
lluitar-hi. Quan deixis de defensar-te de l'argument del teu ego.
Quan,
simplement, com amb qualsevol argúcia de l'ego, et tornis a aquietar contra tot
“pronòstic”, contra tota “lògica”, contra tota “conducta natural”. Només perquè
és el que la teva ànima vol. Perquè li tens una fe cega. Fe de que en el camí
d'amor tot es resol amb amor. Per a tu i pels altres.
El
problema dels macarrons es pot resoldre perquè cuinar es convertirà en una
activitat profundament relaxant. O perquè algú arribarà, inesperadament, amb un
menjar que farà innecessari cuinar els macarrons. O perquè els teus fills,
veient la teva pau, no pensaran en menjar.
En
canvi, si renuncies a l'aquietament, ni que sigui perquè et fa por que els teus
fills es quedin sense menjar, perdràs davant de l'ego perquè t'ha atrapat amb
una por que no pots superar. I això vol dir que l'ego sempre et tindrà dominat.
Perquè la fe en la teva ànima no serà suficient per vèncer-lo.
Si et
falla la fe en la teva ànima, potser aquestes paraules et podran ajudar:
25 »Per això us dic: No us preocupeu per la vostra
vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us
vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? 26 Mireu els ocells del cel: no sembren, ni
seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No
valeu més vosaltres que no pas ells? 27 ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi
esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? 28 I del vestit, per què us en preocupeu?
Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, 29 però us asseguro que ni Salomó, amb tota
la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. 30 I si l'herba del camp, que avui és i demà
la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca
fe? 31 Per tant,
no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu. 32 Tot això, els pagans ho busquen amb
neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat. 33 Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu
i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més. 34 No us preocupeu, doncs, pel demà, que el
demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.