Només nosaltres mateixos (el nostre ego) podem
fer mal a la nostra ànima. L'odi, la rancúnia, la enveja, ... res dels altres
ens fa mal. Només les nostres reaccions, quan deixem que el no-amor entri dins
nostre. Els altres són les proves. La responsabilitat de la resposta només és
nostra. Ser els únics responsables de la nostra vida, és una cosa a la vegada
meravellosa i a la vegada aclaparadora. Ens hem acostumat tant a culpabilitzar
als altres dels nostres nervis, .... que ens fa por ser els únics responsables
de les nostres accions o reaccions. Tot el que ens passa a la vida no és més
que un immens joc, amb regles creades a propòsit per fer-nos adonar del que no
sabem enfrontar amb amor. Això ens obliga a tenir fe en el que ens diu la
nostra ànima/consciència. A ser el que hem de ser. Sempre. I això, arribar a
aquesta certesa, és el regal més meravellós que ens puguem imaginar.
Hem d'agrair el que hem estat gaudint, en lloc
de lamentar que ja no ho tenim. Si hem tingut ocasió de tenir una cosa o
experiència bonica, no ho espatllem lamentant que s'hagi acabat. I si el que ha
passat és una experiència “dolenta”, enlloc d'enfrontar-vos-hi de mala gana,
mireu-la com una oportunitat d'aprendre coses: paciència, amor pels que ens fan
mal perquè no tenen la sort d'haver descobert encara el seu camí d'amor, amor
pel que et porti la vida, ... Si ho viviu amb amor, avançareu en el camí
d'amor. El que heu vingut a fer en la vida. Només la vostra ànima/consciència
coneix el camí en detall. No necessiteu que ningú us guï. De fet, ningú més
que vosaltres ho podeu fer. Però heu d'aprendre de tot i de tothom. Al cap i a
la fi, els altres només són proves que us ajudaran a trobar el vostre camí.
Però ningú us en donarà el mapa. És a dins vostre.
L'aquietament no s'ha de confondre amb la
inactivitat. La inactivitat acaba provocant ansietat, donar-li voltes al cap,
... i noves oportunitats per l'ego. Hem de ser actius, però profundament
conscients del que estem fent. Centrats en el present però actius. I essent com
hem de ser.
Sense aquietament o sense viure al present, no
hi ha manera d'estimar-se a si mateix. El soroll de la ment propicia el domini
de l'ego. La consciència només pot sentir-se si controleu la ment. La ansietat
és una estratègia de l'ego per fugir de la quietud on es pot escoltar la pròpia
consciència.
Estimar incondicionalment, també vol dir no
criticar als que creiem que no ho fan. No sabem ni el que volen ser, ni el que
els passa a les altres ànimes. Si ningú pot saber que hi ha dins la nostra
ànima, com podem saber nosaltres el que hi ha a dins les altres ?. Aleshores,
no podem ni criticar, ni jutjar ningú. Només estimar-lo, per donar-li energies
per seguir fent bé o per deixar de fer el mal. Però això només ho sabrà la seva
ànima, no nosaltres.
Durant molt de temps, no entenia (ni
compartia) els comportaments similars al que es cita en la paràbola del fill
pròdig de la Bíblia. Un fill es queda treballant al costat del pare, mentre que
el fill pròdig demana la herència, se'n va de casa, la dilapida i després torna
sense un duro. El pare el tracta de meravella i el rep amb una gran festa,
sense fer gaire cas al fill que sempre ha estat al seu costat i donant tota la
atenció al fill desagraït que va marxar. Ara l'entenc.
Encara que costi, és als que ens han causat
dolor als que hem de donar més amor. Perquè potser tenen por a la nostra
resposta. Perquè no s'atreviran a demanar-nos amor. Perquè saben que han fet
mal i no es creuen dignes de rebre amor. El fill que es va quedar, rebia l'amor
del pare cada dia. El que va marxar, no. No s'ha de mesurar l'amor que es dona
en funció dels mèrits que “calculem”. Hem de donar tot l'amor que li calgui a
cadascú. Sense límit, ni condicions. Incondicionalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.