L'única cosa important en aquesta vida és que
arribis a ser tu. No importa si en les últimes hores, els últims dies, els
últims mesos, o els últims anys, no has sigut qui volies ser. Importa que te n'adonis
i canviïs a partir d'ara. I prou.
No dediquis les teves energies a revisar
comportaments, pecats, remordiments, culpes. Adona't de que aquestes coses ja
no les vols, perquè no ets tu, i dedica les energies només a canviar-te a tu
mateix. Perquè sinó, no ho aconseguiràs mai.
Quan els animals, que no tenen la pega de
creure que poden superar la natura com nosaltres, es troben malament,
descansen. Pot ser que s'adonin que allò que han estat fent o menjant no els ha
anat bé. El que faran és mirar de no repetir-ho d'ara en endavant. Però no es
crucifiquen a sí mateixos. Es tracten bé a sí mateixos, s'estimen, i descansen.
L'ésser humà, en canvi, necessita donar voltes
i voltes a les coses. Justificar cerebralment una cosa que no admet dubtes: hi
ha coses que t'adones que són tu i altres que t'adones que no ho són. No estem
parlant de si aconsegueixes fer-ho bé o no. Estem parlant del que sents que ets
o no ets tu. I necessitaràs les teves energies per aconseguir ser el que vols
ser. Així que no les perdis donant-li voltes i buscant justificacions de perquè
no ho havies fet fins ara. Descansa.
Si no tinguéssim aquesta fixació en donar
voltes a les coses i justificar tot el que hem fet, no ens caldria amagar tant
la veritat. Si estem malament, estem malament. Si no tinguéssim por a no ser
perdonats (perquè nosaltres tampoc perdonem) no ens caldria més que reconèixer
humilment els nostres errors i les nostres mancances i posar-nos a
corregir-les. Quan tens la humilitat de reconèixer els teus errors i demanar
perdó, ets capaç de perdonar als altres.
Del perdó, de la acceptació del que no hem fet
bé, del reconeixement de la nostra feblesa, neix la nostra força. El que diu
que no s'equivoca mai, el que diu que és molt savi, el que diu que és molt
fort, ... S'enganya a sí mateix. És dèbil.
Reconèixer, com feia en Joan XXIII, que
enfrontar-se amb la pròpia naturalesa humana és una feina que s'ha d'abordar
dia a dia, és una mostra d'acceptació que no sempre ens en sortirem tant bé com
voldríem. Acceptació és humilitat.
Per això, cada dia hem d'estar agraïts per tot
el que ens ha passat a la vida. Sembli bo o dolent. Tota experiència, fins i
tot la que no t'ho sembli, ha estat necessària per arribar fins on ets ara. No
pots prescindir de res. Has d'agrair-ho tot.
I també hem d'estar disposats cada dia a
acceptar tot el que hagi d'arribar. Has de tenir fe en que la teva ànima et
farà passar per totes les experiències necessàries per poder arribar a ser tu.
Si negues la teva acceptació, et negues a ser tu mateix. Has d'acceptar,
humilment, que no saps res. Que no saps per on arribarà el que necessites saber
per ser tu. Només pots preparar el teu cor per acceptar-ho tot. Així estaràs
preparat per descobrir la veritat que et farà lliure.
I no parlo de ser allò que el cervell, la
societat, l'èxit, et diu que ets. Et parlo de ser aquell que sents, dins teu,
que ets tu.
Has de reconèixer, i acceptar, que mentre ets
a la inconsciència, sense voler, fas mal als altres, i a tu mateix. El teu ego
no voldrà que ho reconeguis mai. Té por. És feble. Necessita pensar que tot el
que fa és bo. No accepta la veritat.
Si no acceptes la veritat, per dura que et
sembli, mai seràs lliure. En canvi, quan acceptis, t'adonaràs que res no és
important. Excepte viure amb amor. D'acord a qui ets tu. Però, no et confonguis,
acceptar amb alegria no és comú.
En lloc d'acceptar amb alegria, volem:
entendre, suportar, tolerar, resignar-nos, obviar, passar de llarg, oblidar,
empassar. I no funciona. Acceptar amb alegria una cosa “dolenta” significa
arribar a estimar el dolor que vam patir, perquè aquest dolor ens ha portat la
alegria d'avançar al camí d'amor que volem seguir per ser com volem ser.
Acceptar i estimar les coses i persones que
ens agraden és senzill. Tothom ho sap fer. Estimar i acceptar coses dolentes i
persones que no ens estimen se'ns fa costa amunt. Però l'ànima no és dual: l'amor
ha de ser sempre per tot i per tothom.
Així que, tot el que cal per veure on ens hem
equivocat és acceptar-ho i agrair-ho tot amb la alegria de l'ànima.
Per si et serveix, la oració més curta, més
maca i més clara que he llegit mai, apareix al “Cant de l'ocell” de l'Anthony
de Mello. L'autor de la oració és Dag Hammarsjold: “Per tot allò que ha estat, gràcies.
A tot allò que ha de ser, sí”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.