Crec que era Víctor
Hugo qui deia: “L'ànima és la voluntat de Déu dins nostre”. És així com
nosaltres ens comuniquem amb l'Univers, Déu, la font de l'energia, l'Amor,
digueu-ne com vulgueu. I tot el que hi fem aquí, en aquesta vida, és escollir
lliurement, cada vegada, si fem cas al que l'ànima ens diu o fem cas al que ens
diuen totes les altres coses. Si som el que l'ànima vol que siguem o ens deixem
arrossegar per les circumstàncies, l'enlluernament de les coses materials, l'immediat,
les pors. Si mantenim la fe en el que som i deixem que aquesta esperança sigui
el nostre motor o renunciem i ens donem per vençuts ...
L'ànima és el contacte i el missatger de la font universal de l'energia
i de la creació, a qui diem Déu. Et porto unes paraules de fe en el que ens
arriba a través de la nostra ànima, extretes d'un llibre molt bonic, que potser
us recordin fins a quin punt som uns éssers privilegiats, que han estat creats
a canvi de res, que respiren a canvi de res. Se'ns ha donat la vida gratuïtament.
I això ens hauria de fer pensar que cal aprendre a rebre aquest do tan preciós,
i l'Amor infinit que representa, per aprendre a donar-nos-el i donar-lo
desprès.
Aquesta font d'amor inesgotable, que no ens jutja, que sempre ens
arriba, que mai no s'acaba, encara que no la sabem reconèixer. La vida és
aprendre a deixar fluir aquest amor en tot el que som i fem. A canvi de res.
-
Qui pot dir què passa al moment darrer,
quan l'home no té res on aferrar-se i veu amb una lucidesa terrible la realitat
crua i nua de la seva vida i, deixa-m'ho dir, la realitat enlluernadora d'un
Déu que és Amor? Recordo unes paraules de Bernanos que fan més o menys així:
«Ens creiem que diem no a Déu; allò que passa és que vivim gairebé sempre a la
superfície de nosaltres mateixos; quan arriba el moment en què l'home no pot
aferrar-se a res, aleshores davalla al fons del seu cor, del seu propi cor, i
diu sí a Déu. És allí que Déu l'espera».
-
És una visió molt optimista, potser
excessivament optimista, aquesta que tu ara insinues.
-
Segons el que entenguis per optimista. Si
optimista vol dir la millor sortida, la que està per sobre fins i tot de la
nostra capacitat d'imaginació, d'acord. El Déu d'amor procura una visió
optimista de la vida. Però si dónes al mot un sentit, per lleu que sigui,
d'irreal, de somni, de fantasia, aleshores no. El Déu que estima no és cap somni.
Més que optimista, jo diria realista. Déu creà l'home; el creà a la seva imatge
i semblança. Dit amb paraules gràfiques: Déu deixà la seva marca al fons de
tot cor d'home, i aquesta marca, perquè és la marca de Déu, ningú no l'esborra.
Encara unes altres paraules de Bernanos: «L'experiència m'ha ensenyat, massa
tard, que no podem judicar els homes per allò que tenen de defectuós, sinó per
aquell racó d'innocència, de bonesa, que han conservat des de llur infantesa,
per molt endins que hàgim d'anar a cercar-lo». Jo n'estic convençut: tot home,
per desgraciat que sigui, per dolent que sembli, porta al fons del cor la marca
inesborrable de la mà de Déu. És una marca, un racó diu Bernanos, de bonesa, de
tendresa, d'innocència, de bona voluntat, de ganes de dir sí, d'anhel de
respondre a l'amor deixant-se estimar i estimant després. És una marca que els
homes no podríem posar, que Déu no pot deixar de posar, perquè, recordem-ho,
Déu és Amor, i no és res més que Amor, i l'Amor sempre deixa la mateixa marca.
Jo m'imagino l'home com una d'aquelles esglesioles romàniques que trobem
rondant pels Pirineus o, en general, per la Catalunya vella; va ser bonica, ben
deixada, i després algú la va encalar, la va desfigurar, la va refer al gust de
l'època, o d'acord amb les necessitats del moment, i ara ens apareix com una
construcció sense forma, estranya, no gens atraient. Fins que hi passa un
entès i hi discerneix la forma primitiva. Es tracta de restaurar-la. Amagat,
molt amagat, darrera de guixots i de calç i de pintures i d'imatges i d'envans,
darrera de tot això, amagat, hi ha el geni del romànic. No el vèiem, ningú no
ho hauria dit; però un cop restaurada, ben restaurada s'entén, torna a
aparèixer aquella preciositat que havia estat abans. L'esglesiola, en la seva
humiliació, ha estat esperant segles l'ull de l'entès, les mans del restaurador;
ha esperat molt i, a la fi, quan aquest arriba, tota ella és un cant
d'agraïment.
“Diàleg sobre l'amor”. Miquel Estradé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.