A
l'ànima no l'afecten ni el dolor, ni la por, ni els desenganys, ni el desànim.
Només hi ha amor.
En
canvi, a l'ego hi trobes tots els “sentiments” lligats al temps, les
possessions. Tot el que és temporal, efímer, és la “matèria” de l'ego. Cap
pèrdua, “humana”, “material”, “sentimental” afecta a l'ànima. Ni tan sols les
pèrdues “amoroses”. Recorda que l'ànima té un únic motor, energia i llenguatge:
l'amor incondicional, el diví. El que no demana res. El que estima sempre,
passi el que passi, et facin el que et facin, incansablement, eternament.
Encara que t'imaginis pèrdues “irreparables”, mai afectaran l'ànima. ¿I
perquè?. Perquè l'amor incondicional no està lligat ni a persones, ni a coses,
ni a circumstàncies. Perquè, aquest amor, és el que manega l'ànima.
Vist
això, i tenint present que tots els drames que us pugueu imaginar que arribin a
afectar l'ego mai afectaran l'ànima, la cosa està clara: posem-nos al costat de
l'ànima i descartem l'ego. ¿Però com es fa?. La resposta és simple però dura:
apartant-nos tant com puguem de l'ego i buscant només amor incondicional a la
nostra vida. Sentint-lo per nosaltres mateixos i per tothom que ens envolta.
Si tots
treballéssim a l'hora en la mateixa direcció, el treball seria menys feixuc. La
pega és que quasi ningú ho fa. Malgrat que hi hagi molta gent que ho veu clar,
tothom prefereix quedar-se arrambat a la vora del seu ego creient, erròniament,
que altres més intrèpids ja li adobaran el camí. Malauradament, cadascú ha de
fer el seu propi camí i bellugar a la seva pròpia ànima. L'únic que pot fer
altra gent és mostrar-te que el camí és possible i animar-te a seguir-lo.
Però
ningú vol encapçalar la marxa. Tothom espera que sigui un altre qui ho faci.
Les pors de l'ego, les crítiques, els prejudicis, la inseguretat, el dolor, la
soledat, la pèrdua. Tot ens manté arrapats a la cadira. Esperant. I el fet
terrible és que aquells de nosaltres que es “manifestin” descaradament
partidaris de l'ànima, seran senyalats amb el dit per tots els altres (la
immensa majoria) que creuen que la massa els dóna la raó per seguir en l'ego.
Si eliminen o desautoritzen als qui defensem el camí d'amor, podran dir
“justificadament” que no van poder triar. Podran dir que no van veure cap
alternativa als seus egos. És obvi que seria una gran mentida. ¿Però què és
l'ego sinó una gran i immensa mentida ?. Però, en el camí de l'ànima, no
existeix ni la por a tot això. Cap por.
I els
que es plantegin, malgrat tot, caminar pel camí d'amor s'hauran d'enfrontar a
tots els dolors imaginables. Recordeu el dolor de Jesús quan va ser negat, tres
cops, per Pere. Igualment, haureu d'estar preparats per ser negats pels que us
estimeu i, teòricament, us estimen. I no els ho heu de tenir en compte. És
només que no han pogut vèncer la seva por, el seu ego. Animeu-vos, també,
pensant que l'exemple del vostre camí ajudarà a seguir-lo als que estimeu. I
que també arribaran a estimar-vos, algun dia, incondicionalment, quan siguin
capaços d'estimar-se així ells mateixos.
Per
això, us heu d'entrenar en l'acceptació. Acceptar que qualsevol cosa, sembli
“bona” o “dolenta”, és necessària i coherent amb el camí de l'ànima. Si una
pèrdua et fa mal, és perquè havies posat el teu amor en coses materials o
estimaves de forma no-incondicional. I cal que aprenguis a prescindir-ne. I,
l'aprenentatge en prescindir de l'ego, és dolorós. Per això, la nostra ànima
ens el “refrega” un cop i un altre, fins que aprenem a prescindir-ne.
La
repetició dels “dolors” (situacions d'ego que encara no hem superat) per part
de l'ànima, ens pot desanimar. A vegades, veiem venir una allau de sentiments de
dolor que ens aclaparen i ens sembla que, aquest cop, acabarà amb la nostra
“resistència”. Que ja no podrem més. I no és cert.
Ens hem
de mantenir humils, serens. Acceptant la derrota. Deixar que el dolor ens
envaeixi durant uns moments. Però sense perdre el ferm propòsit de seguir
lluitant pel nostre camí d'amor. Al cap i a la fi, l'alegria, la salut, la
simplicitat, la veritat, l'amor, ... que ens dóna la nostra ànima mentre som al
camí, no la podem oblidar perquè haguem perdut una batalla contra l'ego. Això
ens ajuda a entendre perquè és necessari que es repeteixin les proves. Perquè
encara perdem de tant en tant. I l'acceptació consisteix a reconèixer que
encara ens fa mal l'ego. Però que hi ha remei. En l'ànima.
I
aquesta certesa que tens un cop ets al camí d'amor, és el millor al·licient per
seguir lluitant.
L'únic
que cal, per no perdre el camí d'amor, és reconèixer les derrotes contra l'ego.
Si no ho fas. Si li treus importància o fas veure que no te n'has adonat, li
dones a l'ego una victòria imponent. Dones lloc a la mentida. Amagues la
veritat. I, a més de seguir tenint pendent una cosa que no has aconseguit
superar, a sobre has estat víctima d'una abassegadora derrota. Has permès que
la mentida enterboleixi el teu camí. I li dones noves forces a l'ego que
reconquereix terreny que ja havia perdut. Però, fins i tot en aquest cas, pots
refer el camí perdut. Tingues fe en la teva ànima.
Tornaràs
a guanyar. Només cal que hi confiïs. Fins i tot quan la derrota ha estat
causada perquè l'ego t'ha atacat pel teu flanc dèbil. T'ha vençut perquè no has
volgut reconèixer que la teva parella, els teus fills, encara no senten amor
incondicional per sí mateixos. I, per tant, tampoc per tu. I, negar aquesta
realitat, acostuma a ser una font de derrotes importants contra l'ego.
Accepta-ho.
Encara
que tu estiguis al camí d'amor i la teva parella o els teus fills encara no hi
siguin, no has de pensar en deixar-ho córrer fins que ells no hi siguin. Per
aquest mètode no hi seràs mai. Ben al contrari, has de tenir més clar que mai
que només el teu exemple, la teva llum, pot il·luminar el camí per a aquells
que estimes. Si no segueixes el camí d'amor perquè ells no hi són, vas
malament. Si el segueixes i et lamentes de que ells no hi siguin, també. Només
hi ha una via. Algú ha de començar el camí i il·luminar als altres. Sigues tu.
No esperis que ningú ho faci per tu.
En lloc
de veure les teves debilitats, les teves derrotes, pensa en el que has guanyat
i fins on has arribat. En lloc de recordar el dolor, el negatiu, pensa en el
positiu.
Si et
parlo de tot el dolor, les derrotes, és perquè hem de reconèixer les nostres
mancances, les nostres petites, o grans, derrotes. Però mai caure en la pitjor
derrota. La que més busca l'ego. Que t'amaguis la veritat. Perquè és aleshores
que et tornes profundament dèbil davant l'ego. Et sents tan incapaç de lluitar
contra ell que t'enganyes a tu mateix. Per por. I l'ego es reforça amb la teva
por.
Pensa
que l'ànima és veritat pura. Impossible enganyar-la. La il·lusió de fer veure
que ens creiem el que diu l'ego és plenament absurda. I, quan ets al camí
d'amor, és una cosa que es veu amb absoluta claredat. Que a l'ànima no se la
pot enganyar. Per això, quan l'ànima et repeteix una prova i t'enfades, és la
millor prova de que calia repetir-la. L'ego ha saltat (fent-se “l'ofès”, dient
que a tu ja no et cal “demostrar” res), com a prova que encara falles. I, això,
ens hauria d'alegrar.
No et
parlo d'una acceptació “resignada”. Et parlo d'una acceptació alegre de
qualsevol cosa que et passi a la vida. L'ego no pot lluitar contra
l'acceptació. Necessita la mentida. No li donis forces.
Si
t'enfrontes, per enèsima vegada, a una prova, alegra't. Pensa que tornes a
tenir una altra oportunitat de superar-la. I això significarà avançar en el camí
d'amor. Sobre tot quan pots veure com superes, en molt poc temps, coses que
semblaven “enquistades” i que no aconseguies alliberar. Per això et dic que cal
recordar les derrotes i no amagar-les. Perquè, mentre “estàs perdent”. Mentre
estàs veient “conscientment” com et derrota l'ego, com s'aprofita de les teves
debilitats. És aleshores que identifiques, molt clarament, quines són les
debilitats que el teu ego ha aprofitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.