La
humilitat és la capacitat d'acceptar que qualsevol altre ens pot ensenyar coses
que no sabem o que en pot saber més que nosaltres. Aquesta capacitat ha d'estar
permanentment viva en nosaltres. Quan creem coses que estan per damunt de
nosaltres, allà on ens hem quedat aturats perquè no hem pogut vèncer l'ego,
hauríem de mirar humilment al nostre voltant. Segur que la nostra ànima ens
portarà algú que sí ha pogut vèncer l'ego en aquell terreny. No cal inventar-se
éssers superiors entre nosaltres i Déu, l'Absolut, l'Univers, digueu-li com
vulgueu a la suma de totes les ànimes.
La raó
que això sigui així és molt simple. Hem de cercar la unitat amb totes les
ànimes, fins i tot aquí a la Terra, perquè recordem que som “incomplets” quan
estem sols. I, a aquest que té resolta la teva mancança, segur que tu li podràs
aportar alguna solució contra el seu ego que ell tampoc havia pogut trobar.
Vist així, és obvi que no podem mai jutjar, ni criticar als altres. Perquè,
quan ho fem, ens basem en criteris parcials. Jutgem un altre que no ha fet prou
bé una cosa, perquè aquesta cosa a nosaltres ens resulta fàcil. I a l'altre li
pot semblar impossible. I ens podria jutjar a nosaltres en una cosa fàcil per
ell i difícil per nosaltres. Aquesta és una situació estúpida. Amb
col·laboració i humilitat tot aniria millor per tothom. La humilitat és una bona
cura pels judicis i les crítiques.
Aprofito
per parlar de la humilitat, ara que parlem del treball, perquè és un dels llocs
on més es troba a faltar. Vivim el món del treball com una competició, més que
com una col·laboració. Hem creat la competència i la competitivitat que, fora
de sanes iniciatives, acostuma a implicar malbaratament de recursos,
discriminacions, desqualificacions, anul·lar l'altre per guanyar jo. I, en
aquest ambient, és molt difícil que hi neixi la comprensió, l'ajuda perquè
l'altre pugui fer-ho tant bé o millor que jo, la generositat, l'amor. I ens hi
passem moltes hores al dia treballant.
Fa molt
que ja no treballem per necessitat. Treballem per ambició, per ego. Qualsevol
em dirà que el món està fet així. És cert. Però no s'ha fet sol. I podem desfer
el que hem fet malament.
La
cultura de l'excedent provoca la sobre explotació dels recursos naturals. La
competitivitat l'agreuja. I, el tot s'hi val per enfonsar el contrari, provoca
una catàstrofe. I no només la natura està sobre explotada. També els humans. Si
ens limitéssim a treballar per obtenir el just i necessari, no estaríem com
estem. I si algú pensa que ara treballem poc perquè tenim força oci, li
recordaré que el nostre oci existeix de forma perversa. En realitat, s'ha convertit
en un negoci per molta gent. I la paraula negoci, significa negació de l'oci.
És a dir que, quan estem “descansant” seguim tenint l'impuls de consumir. I
consumir és tenir més coses. Més ego. Ni pau, ni amor veritable.
Molts
de vosaltres sabreu l'acudit que amaga la veritat de tota aquesta disbauxa.
S'explica en versions marineres, agrícoles, ramaderes. Tant és si el
protagonista és un pagès amb un petit hort o un pescador de canya o un ramader
amb una sola vaca. L'executiu que els demana que treballin més, que expandeixin
el negoci per al final poder gaudir de diners i, per tant, de pau i
tranquil·litat, sempre és l'ego. I la resposta quan diuen que això ja ho tenen
ara i no els cal tota aquesta feinada, sempre és l'ànima. Si agaféssim aquests
tres personatges i els féssim conviure, tots compartirien el peix, les
hortalisses i la llet. Si viuen a prop, no necessitarien grans desplaçaments,
ni grans infraestructures. Ni massa hores de treball. Ni viure en concentracions
humanes anònimes. No estem fets per viure tan atapeïts. Les coses s'han de fer
a mida humana i també pensant en els febles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.