Escollir,
no desitjar. Viure el present. Estimar-te a tu mateix. Amor incondicional.
Totes
aquestes coses estan lligades però, a vegades, ens costa veure el lligam.
Intentem-ho.
En el
present, no hi ha elucubracions. Si només estem pendents del que hi ha en
l'instant present, sense preveure conseqüències, sense elaborar complicades
previsions resultants dels nostres actes, no hi ha ansietat. Simplement, actuem
en funció de com som. Sense més. Escollim i prou. Sense desitjar que allò que
hem escollit, o que l'esforç que haguem fet, ens doni dret a un futur
previsible.
Xantatge
emocional és un concepte molt fort. Potser només cal fer-lo servir quan
s'arriba a extrems força complexes. Diguem-ne amor condicional.
Quan
donem a altres primer aquell amor que ens hauríem de donar primer a nosaltres
mateixos, inconscientment, esperem rebre dels altres una resposta amorosa que
ompli el forat que no hem omplert nosaltres mateixos. Reciprocitat, se'n diu.
Però el
que passa és força diferent. Els altres no t'estimen mai més del que tu
t'estimes a tu mateix. I la resposta no arriba. O, quan arriba, la percebem com
buida o desagraïda. No ens omple.
Apart,
l'amor que tu has donat, comporta condicions. T'estimes els fills perquè
esperes que siguin com tu voldries. Els dones la seguretat que tu voldries tenir
per a tu. I els dones les teves pors. I els
fas dependents. O intentes evitar-los experiències que tu no vols per a
tu. I oblides que tu no ets responsable de cap altre ànima. I que cadascú ha de
viure segons la seva consciència. Tu només pots influir en els altres amb el
teu exemple. No amb el que dius, sinó amb el que ets. Tu només pots decidir per
tu, mai pels altres. Només essent tu, podràs il·luminar el camí per altres.
Però mai el podràs caminar per ells. I només pots ésser tu, si et dones a tu primer
l'amor incondicional.
Ja sé
que cap pare ni mare creu que estigui fent les coses amb aquests objectius que
he mencionat. Prou segles de creences i ego han conformat un greu estat
d'inconsciència al respecte. I, per als qui intenten desfer-se'n, les coses no
se'ls posen fàcils. Ningú vol aixecar la llebre del que ens passa.
En el
fons, quan dones amor condicional, hi ha implícits: el desig de rebre una
resposta determinada, les pors que encara no has superat i un desig de
controlar la vida dels que estimes. I aquest últim és un punt força difícil
d'esquivar. Perquè la nostra ment és el refugi de l'ego.
Controlar
la vida dels altres i, sobretot, la nostra, és el fruit de la falta de
confiança que tenim en que les coses aniran bé si seguim el camí d'amor, el
camí de l'ànima. Volem estar segurs (racionalment) que fent certes coses es
produiran determinats resultats de forma inequívoca. No volem estar a mercè de
l'atzar. I, perquè això no passi, teixim vides imbricades amb els nostres fills
i parelles, comptant amb que els nostres esforços, l'amor que hem donat,
justificaran el control per verificar que les coses acaben com nosaltres volem.
I quan nosaltres volem. I no és mai així.
El
control implica por. I falta de fe en el teu camí. Falta de fe en tu i en la
teva consciència. I, on hi ha por, hi ha ego. I no pot haver-hi amor
incondicional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.