El silenci és un amic. El trobes si, en lloc
de dir, optes per no parlar. Que, callant per no ferir, estimes l'altre. I ets
feliç.
Quan més coses veus, més ocasions per
parlar-ne. Però més amor quan ho calles. Perquè quan més coses veus, i més en
calles, més profunda pot arribar l'energia positiva de l'amor incondicional a
tot arreu. I, callar per amor, és amor.
L'ego, si el deixes, demostra tot el que pot.
Si assumeixes que no cal donar gaire explicacions, dónes més amor.
Cada paraula és una opció per l'ego. Per
elevar-me a mi. O per rebaixar l'altre. Per engegar fora de mi les tensions
acumulades, enlloc de transformar-les en amor. Amb el silenci, no parlo del meu
ego, ni el dels altres. Sóc.
Amb l'acceptació que no parlaré per aclarir,
acceptaré que els altres es confonguin. I acceptaré el que vulguin pensar.
Perquè, el que els altres pensin, no sóc jo.
Acceptar amorosament i amb alegria, exigeix
silenci. Perquè si acceptes i perdones, si estimes i calles, és perquè no et
cal passar comptes. Ni amb els altres, ni amb tu. Perquè no et cal demanar
perdó amb paraules. Perquè no et cal senyalar culpables. Perquè, si ja has
acceptat amb amor ? Perquè, si ja has perdonat ?.
Els temps de crisi, treuen el millor i el
pitjor de les persones. I és quan l'ego et posa més difícil callar. I ara és
quan més cal fer-ho. Quan més coses ataquen al teu ego. Quan més motius té cada
dia el teu ego per fer-te sentir ferit, és quan més motius tens per ser amic
del silenci. Per ser qui ets, en l'essència, només cal que ho sàpigues tu. La
teva consciència.
Si el teu ego salta amb dolor, retorna
alegria. És la prova que el dolor no és, per a tu, res més que la senyal que hi
ha una lliçó que cal aprendre. Una senyal d'allò que encara et fa deixar de ser
tu. Una senyal d'alguna cosa que li roba importància a l'única cosa que sí t'importa:
ser qui ets. Per això, el dolor ha de ser motiu d'alegria. Perquè és la
oportunitat d'adonar-te d'una altra cosa que t'impedeix ser qui vols ser.
El dolor és matèria de l'ego, perquè té a
veure amb el que sembla. I no amb el que és. El que sembla, no té valor.
Si et tracten malament, al teu ego li sembla
que no t'estimen. I es defensa. Si, enlloc d'això, tornes amor, mostres qui ets
i qui vols ser. I no depens dels altres. I els ajudes a trobar el seu propi
camí. I et lliures de tenir, dins teu, sentiments que no són tu. Que és l'únic
que t'ha d'ocupar. Recorda que et fan mal perquè no s'adonen del que fan.
Això és l'ego. El que els altres, els
“sentiments” no lligats a l'amor diví, provoquen. “Demostrar” als altres com et
“sents”. En lloc de mostrar qui ets. La diferència entre demostrar i mostrar no
és subtil. Quan busques aquelles accions que facin veure als altres el que tu
vols mostrar, encara que sigui “bo”, hi ha ego. Quan tu no penses més que en
ser tu, allò que veuen els altres, encara que no moguis un sol múscul, encara
que no siguis físicament allà, allò és el que mostra qui ets. Encara que tu no
busques, ni penses, ni planifiques, cap acció, ni cap intenció, envers al món que
hi ha fora de tu.
Estimar silenciosament el bo que hi ha en les
persones. Enlloc de senyalar els clamorosos errors del seu ego. Estimar les
persones en lloc de retreure el dolor que provoquen. Parlar del positiu no és
una fugida de la realitat. És voler canviar la realitat posant-hi amor. Si
no pots parlar del positiu, i deixes passar en silenci l'onada de dolor de la
gent davant del negatiu, també canvies el món. Recorda que l'autèntic amor diví
viu a les nostres ànimes. Tota la resta, és ego.
Hi ha una frase molt coneguda: “Si el mal
triomfa al món, és perquè els homes bons callen”. Això implica que cal esbombar
els comportaments negatius. I acabem parlant, i atraient, mal. I dolor. Però és
que aquesta frase no parla del mateix silenci del que jo parlo. Parla de callar
per por. O per comoditat. O per no enfrontar-te. No parlem del mateix.
Jo parlo d'un silenci per amor. Per amor a tu
mateix. Perquè saps qui ets i no necessites convèncer a ningú. Només et cal la
teva consciència. Per amor a l'altre. Perquè mires cap a la seva ànima divina.
I ets capaç de veure la seva immensa capacitat d'amor, que encara no ha sortit,
obstruïda pel dolor, la rancúnia, la ira, o qualsevol altre “sentiment”.
El teu silenci, però el silenci del que jo
parlo, parla a crits del teu amor. Si et dic que t'estimo, sense paraules, i no
aconsegueixo que escoltis el meu silenci, és que encara hi ha massa soroll al
meu món. M'hi he d'esforçar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.