Tots tenim el nostre propi camí d'amor. La
paradoxa és que anem per camins diferents, però en la mateixa direcció i al
mateix lloc. Cap camí és millor que un altre. Cadascú té el seu. Però podem
caminar junts. I tenim que fer-ho.
Perquè el que sempre és igual és la forma
d'amor. Sempre incondicional. Sinó, no és amor.
Quan no donem amor, o el donem condicionat,
fem que creixi el nostre EGO i el dels altres.
Quan donem amor condicionat a un nen, o no
li'n donem, li fem creure que no es mereix ser estimat passi el que passi.
Creurà que només l'estimarem quan sigui bo, llest, el millor. I es frustrarà. I
el seu petit EGO decidirà compensar l'amor que no rep creant capes i capes de
proteccions i comportaments compensatoris. El seu EGO es farà més i més gran. I
serà un adult que tindrà moltes dificultats en reprendre el camí.
No ens hem d'entretenir en jutjar, ni
criticar, ni a ell ni als que no en van saber més. Estimar-los és el que cal
fer. Qui critica o jutja, sempre és injust. Es creu millor. Es creu escollit.
Creu que ell no pot caure. Creu que els altres són dèbils i ell és fort. I si
creu això, no trigarà gaire en caure.
L'Univers, Déu, la seva ànima, la seva
consciència, digueu-li com vulgueu, el farà caure perquè aprengui la lliçó i
torni al camí. I l'haurem d'ajudar. Encara que sigui ell qui ens ha jutjat.
Encara que sigui ell qui ens ha fet mal amb la seva crítica o la seva empenta.
Si no ho fem, serem nosaltres qui caurem. I ens sentirem malament, perquè
haurem tingut dins nostre, ni que sigui per uns instants, sentiments de no-amor
que ens faran mal.
L'ànima de l'Univers (que som tots) és
meravellosa i ens avisa del que fem malament. Retornem-li amor avui que som
forts i ens sentim bé. Demà seran altres qui ens ajudaran a aixecar-nos quan
siguem dèbils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.