Tot arriba quan ha d'arribar. Tot passa quan
ha de passar. L'ànima ho sap. Tingues fe.
Si no ho veus, és que encara ho ha arribat el
moment. Si no ho sents, és que encara no estàs preparat.
Si creus que estàs preparat, no et creguis
millor que altres. No els vulguis “ajudar”. Has d'acceptar que encara no és el
seu moment. Només has de ser tu. Quan sigui el seu moment, l'únic que els podrà
ajudar és el teu exemple. No les teves paraules o arguments. Xocarien amb el
seu ego. El desvetllaries.
La meravella d'aquesta existència és que,
sempre, sempre, sempre, el millor per tu, el que et doni més satisfacció a l'ànima,
sempre serà el millor per tothom. Ho repeteixo. Per tothom. I, com això és
així, la pregunta que ens ve al cap és lògica. I si hi ha gent que s'enfada
quan jo actuo seguint el que a la meva ànima li agrada ? La resposta és que hi intervé l'ego. O el
teu (encara que creguis que actues segons l'ànima) o el de l'altre. O el de
tots dos. Però si tu actues amb l'ànima, i ho sents de veritat, no t'ho pensis.
Tingues fe i fes-ho.
O sigui que no em cal “pensar” en els altres.
Només actuar com em dictin els meus sentiments i intuïcions. Si ho faig així,
sempre serà el millor per mi i per tothom. O sigui que s'ha acabat “l'excusa”
dels altres. Tot depèn de nosaltres. Si ens enfadem. Si ens fa mal. Si patim.
No són els altres els que “ens ho fan”. Ens ho fem nosaltres mateixos. Els
altres només són proves dirigides per la nostra ànima, buscant la veritat.
La teva ànima no s'equivoca mai. Sempre fa el
que necessita per cercar la veritat. O sigui que, quan et queixes mirant cap al
Cel, perds el temps. En lloc d'acceptar la lliçó i escoltar als teus sentiments
profunds, a la teva ànima, estàs escoltant al teu ego que no accepta que has d'aprendre
alguna cosa en la que no hi poses amor.
Si alguna cosa “no va bé”, la que sigui, és
que has d'aprendre alguna cosa. Si alguna cosa no arriba, la que sigui, és que
la teva ànima no la vol o és que encara no estàs preparat per rebre-la. Això és
meravellós. Però molt dur d'acceptar. Les reaccions de no-amor sempre són
problema nostre. L'altre és sempre la prova, no la font del problema, ni el
responsable de la nostra reacció. Només nosaltres, el nostre ego, en som
responsables.
Ningú més que el nostre ego pot fer mal a la
nostra ànima. I ni tan sols això. La nostra ànima és una realitat apart. Res
del que “vivim” en el món que “veiem”, o “creiem” veure, és important per l'ànima.
És un joc.
A vegades, si estem profundament ficats en un
videojoc, una pel·lícula o un somni, podem estar actuant com si allò fos
veritat per nosaltres. Doncs, això és la “vida” per l'ànima. Només un joc. Per
descobrir el que no sabem enfrontar amb amor. La “pega” és que l'ego no ens vol
deixar veure que es tracta d'un joc. Fa de cada partida una qüestió de vida o
mort. Ens fa creure que la feina és el més important. O que aquella parella que
hem perdut era l'única que donava sentit a la nostra vida. L'ego és un mestre
en l'art de la ocultació. Creu que ho fa pel nostre bé. Sap que, en el seu moment,
vam patir molt perquè no sabíem enfrontar amb amor aquella experiència. I s'ha
inventat un conte. Una mentida. El preu per no patir és perdre la veritat. No
ser lliure. L'ego juga amb la mentida, la restricció, les pors. I l'ànima és
veritat, llibertat, generositat, amor. Per fer el camí de l'ànima, el camí d'amor,
hem d'acceptar les regles del joc. Totes les regles. Sempre. Amb fe.
Hem d'acceptar que, el que passa, és el que ha
de passar. Encara que no ho entenguem. Accepta-ho tot. Pensa que el que faci
trontollar els principis de l'ànima és ego. Fins i tot aquelles coses que
semblen arrencar des de la profunditat del cor. Si fan que algun dels principis
de l'ànima falli, trontolli o surti perjudicat, és que hi ha ego.
Els principis de l'ànima són tots els que
puguis imaginar com els més desitjables i meravellosos per sentir:
Lluís Tordera Valldoreix 1 d'agost de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.