Per
resistir els atacs de l'ego, has de fer sempre el mateix. Refugiar-te en
aquelles coses que són un verí per l'ego. Com enfrontar-se a l'ego no és un
acte positiu, no ho facis. Limita't, com si fos el teu “mantra” vital, a repetir
el que et porta al teu camí d'amor. Repeteix, una i una altra vegada, les
actituds que saps que no són ego. Sense complicacions. Per molt que l'ego
intentarà que creguis que aquesta vegada és diferent i no et funcionarà aplicar
els principis de sempre, és només una tàctica. Perquè vol que hi impliquis a la
ment, on l'ego domina, quan la teva consciència no és present, per decidir la
resposta. I quan has de rumiar quina decisió prendre, ja hi estàs implicant la
ment. I l'ego t'esgota mentalment, donant voltes i més voltes a allò que la
teva pròpia ment t'impedeix veure.
Actua
sense pensar. Atura't en sec. Descarta els pensaments. Per “irreal” que et
sembli. Per greu que et sembli la situació, només és la teva ment (la que no ho
sap resoldre amb les eines de l'ego) la que ho creu. Fixa la teva atenció
pacífica en el present i resisteix els atacs de l'ego, sense lluitar.
Per
viure el més allunyat possible de l'ego, només has de recordar que sempre has
d'aplicar tots i cadascun dels principis del camí d'amor i, a cada acte
d'escollir, has de fer-los servir tots. Perquè, si un d'ells falla, els altres
t'ajudaran. No oblidis que l'ego “ho té tot”. Té la teva ment i, per tant, la
“clau” del teu comportament “racional”. Per això, el primer que has de fer és
posar la ment al servei de la consciència i no al servei de l'ego. I això
s'aconsegueix apagant-la amb sentiments profunds, de l'ànima, amb els que només
la consciència està connectada i als que l'ego no hi té cap accés. El que passa
és que l'ego és molt poderós i només que falli un dels principis t'haurà
guanyat. Però t'haurà aportat una experiència preciosa: poder observar com
actua, per poder-lo aturar un altre dia. I, aquest simple fet, encara que hagis
perdut una “batalla” et farà sentir molt millor. Perquè hauràs introduït
“consciència”, en la normal inconsciència que sempre tens mentre vius segons
l'ego.
Mirem
exemples de com fer jugar tots els principis del camí d'amor en la vida
quotidiana.
Com
fer-ho per desfer-te del desig de coses materials. En primer lloc, i no és un
joc de paraules, evitant desitjar desfer-te del desig de coses materials. El
desig implica que penses en el futur, i ja no estàs en el present, per tant és
l'ego qui mana i és obvi que et guanyarà. Es tracta d'escollir, mai de desitjar,
per tant has de fer-ho pas a pas, sense presses, sense obsessions. Si encara
ets lluny de poder-ho fer, no t'has de preguntar quan podràs fer-ho (no és
present), ni t'hi capfiquis (no és simplicitat). Has d'acceptar, amb humilitat,
que costa molt desfer-te de tantes coses. Que hauràs de viure molt de temps amb
contradiccions i que no ets ningú per “tirar la primera pedra”, que no has de
criticar als que fan menys que tu, ni jutjar als que no s'hi posen. Només cal
que facis, sense escarafalls, ni demostracions, ni ostentació, ni vanitat, un
petit pas. Si pots prescindir d'una petita cosa en l'acte d'escollir ara
mateix, en el present, sense tenir plans ni objectius, ni mirar cap al passat,
ja va bé. I, si no pot ser, ja ho faràs un altre dia. El simple fet d'haver-te
adonat que potser en podries prescindir, de ser-ne conscient, ja és un petit,
però important, pas per debilitar l'ego. Perquè, mentre intentes escollir el
que la teva ànima vol i l'ego no et deixa, veus com actua l'ego en tu.
Sigues
conscient fins a quin punt les coses ens tenen atrapats. Comences per sentir-te
temptat per una cosa. Després passes a necessitar-la. Més tard, ja no pots
viure sense ella. Et tornes addicte. Les coses quasi mai són dolentes en sí
mateixes. El problema és que et creïs una falsa necessitat.
Vivim
plens d'addicions i compulsions. I no em refereixo només al tabac, l'alcohol i
les drogues. Som addictes a quasi tot. I això passa perquè no dominem el nostre
desig indiscriminat de posseir.
Som
addictes a la pressa. No sabem esperar. Hem passat, en pocs anys, de no tenir
telèfon a tenir-ne un de mòbil amb possibilitat de videoconferència. Hem
passat, d'enviar una carta, i esperar uns dies la resposta, a enviar un correu
electrònic o un SMS i desesperar-nos perquè la resposta no arriba en minuts.
Qualsevol situació ens empeny a crear urgències per resoldre-la. Per
insignificant que sigui. Però, ja que disposem de l'eina que ens permet fer-ho
tot de pressa, ¿perquè no integrar-la a la nostra vida i exigir a tothom que
corri al nostre ritme?. I construïm la nostra vida, i el seu ritme, en funció
d'aquests avenços. Sense preguntar-nos si són necessaris. Si aquests avenços
tecnològics els féssim servir correctament, seria meravellós. M'imagino com un
metge, perdut al mig de la selva africana, podria connectar, per
videoconferència via satèl·lit, amb un bon especialista per mostrar imatges i
transmetre constants d'un malalt. I aquesta tecnologia existeix ara mateix.
Però, quasi ningú pensa en aquesta utilitat per això. Els inventors dels
avenços, encara que haguessin pensat en l'ús solidari de la tecnologia, s'han
vist aclaparats pel negoci que s'hi ha fet al voltant. I, a la selva africana,
no és negoci (encara, tot arribarà quan tinguin diners) posar-hi aquesta
tecnologia.
Som addictes
a la comoditat. No suportem els inconvenients, ni els esforços. Hem passat, en
pocs anys, d'anar a buscar l'aigua amb galledes al riu, caminant força estona,
a obrir una aixeta. I hem oblidat que, amb tots els nostres avenços, no hem
aconseguit que el nostre cos pugui funcionar sense aigua. I tampoc sabem
crear-la. Però, sabent això, no fem més que malbaratar-la. Pensem, com sempre
fem, que algú ho arreglarà, abans que sigui massa tard. Abans que descobrim que
els diners no es mengen, ni es beuen. Enlloc de recordar que el menjar és, això
sí, una necessitat del nostre cos, en fem un subproducte subjecte a
malversació. Com hem “estalviat” temps i esforços a l'hora de cultivar el camp
o mantenir el bestiar per poder ser més “productius”, hem aconseguit menjar que
no és sa i no té gust. I li afegim productes químics per accelerar els
processos i substituir els nutrients naturals que només s'obtenen respectant
els cicles naturals. La matèria orgànica que mor a la tardor i l'hivern i que
adoba la terra per la primavera. No ens agrada l'hivern, ni el fred viu. No ens
agrada la calor excessiva. Ens enfrontem amb la natura per no acceptar el que
ens porta. I creem una degradació dels recursos naturals del planeta que encara
ens fa anar més enllà en la carrera embogida d'autodestrucció. Fa massa calor.
Doncs posem al màxim l'aire condicionat. Així, destruirem més el medi ambient i
farà més calor. I pujarem la potència de l'aire condicionat. Fins que ja no hi
hagi ni energies, que haurem exhaurit, ni natura, que haurem sacrificat al
nostre ego.
Som
addictes a la seguretat. No volem cap mena de risc. Embolcallem els nostres
fills en entorns asèptics i allunyats de tota influència nociva. El que passa
és que no n'encertem ni una. Els evitem que juguin al carrer, perquè hi ha
perills. Els perills són: altres pares apressats que van en cotxe a tota
pastilla per guanyar temps que malgastaran després asseguts davant la
televisió, altres nens que podrien fer sentir als nostres fills que cal
compartir i elements “estranys” i bruts, com poden ser pedres, sorra, pols.
Elements que no podem permetre que els nostres fills “tastin”. Patètic. Sobre
tot, perquè és difícil que gaire gent hagi llegit (perquè s'ha publicat poc i
en lletra petita) un estudi demolidor sobre la salut dels nens en el món
civilitzat. Recalco en el món civilitzat perquè ningú pensi que ho comparo amb
la selva africana, per exemple. Doncs, resulta que hi ha un lloc del món
civilitzat (no deu ser l'únic, però serveix com a mostra) on no hi ha,
pràcticament gens, ni una mínima incidència de les al·lèrgies que tenen, cada
cop més, la resta de nens de països civilitzats. És a les faveles de Rio do
Janeiro. Enmig de la brutícia. El perquè és molt senzill. Allà, els nens
encara, alguna vegada, llepen pedres i mengen sorra, com fa qualsevol nen de
forma natural en el seu procés d'aprenentatge, si uns adults obsessius de la
“seguretat” no els ho impedeixen. El procés natural del nen que es posa coses a
la boca. El que serveix per generar
defenses que els fan sans.
Som
addictes a la “comunicació” i al “coneixement”. Ho volem saber tot, en tot
moment. Ens submergim en la televisió i sabem el que passa a l'altra banda del
món en el moment en que està passant. És una eina meravellosa. Si no fos perquè
ens dediquem a veure violència, baralles, enganys, mala educació, el tot s'hi
val. Si no fos perquè sabem el que li preocupa en aquest moment a una rica i
famosa cantant nordamericana. Però, no sabem com es troba el nostre veí, ni si
podríem fer alguna cosa per ajudar-lo. Potser veurem que a l'altre extrem del
món algú ho passa malament i el voldrem ajudar. Això està bé. Però només si
també ajudem als que estan a prop. A aquells que tenim a prop i que tenen misèria i lletjor que no volem
veure, per no embrutar el nostre món “perfecte”. Vist a la tele, queda lluny.
Però si ho veiem a prop nostre, ens fa por. Ens compromet.
Som
addictes al “control”, a la independència i la desconfiança. No volem la
soledat. Però, només volem estar acompanyats dels altres, quan nosaltres volem
i com nosaltres volem. Perquè, no confiem en ells. Creem eines delirants
basades en la desconfiança absoluta cap a altres persones. Persones que estan
fora de control (quasi totes) en un moment o altre, per culpa del món en què
vivim. No confiem en la seva contenció. I en lloc de canviar aquest món, de
millorar la educació, creem, per exemple, instruments que detectin si la gent
no està borratxa al pujar al cotxe, per evitar que ens facin mal. Perquè no
confiem que altres persones, emmalaltides per aquesta vida, puguin,
conduint en males condicions, atropellar un vianant o topar amb altres
cotxes.
Volem omplir el món de controls, perquè ens sembla més fàcil que educar. Educar exigeix posar-hi amor i paciència. I, cada cop més, les famílies reneguen de les seves obligacions en aquest camp i demanen a l'estat, a les escoles, que ho facin per ells. Amb l'excusa que ells són “professionals” i “especialistes”. Oblidem que no hi ha especialistes capaços, sense ajuda de tota la societat, de contrarestar l'enorme cúmul d'influències negatives que reben els nens. La televisió i els capricis que reben de pares esgotats pels esforços de treballar per tenir cada cop més coses i que se senten culpables de no donar encara més coses als seus fills, encara que no els donin l'únic que necessiten: amor i temps de qualitat. I, si això no ho donen els pares, ningú ho podrà substituir. Perquè l'amor dels pares és l'únic que dóna confiança als fills i els fa sentir-se valuosos i dignes de ser estimats.
Podria
seguir i seguir explicant-te més i més coses, casos, exemples. I no cal tanta
paraula. Perquè estic quasi segur que no t'estic explicant res que tu no
sàpigues. L'única “novetat”, és que jo et dic que pots canviar les coses
d'aquest món. Si no tires la tovallola aclaparat per tota la feina que cal fer.
Hi ha un escrit preciós del Papa Joan XXIII, el “Papa Bo”, que parla dels Deu
Manaments de la Serenitat. En ell demana ajuda per poder-se enfrontar a totes
les coses que ha de millorar, per fer el bé. I demana, sobre tot, només haver
de pensar que ho ha de fer avui, perquè pensar en tot el que cal fer, durant
tota la vida, es fa molt feixuc. Una gran lliçó de com només pensar en el
present.
I, si
rellegeixes els primers capítols del “Camí d'amor”, veuràs una lliçó preciosa,
en el fragment del llibre d'Anthony de Mello “El cant de l'ocell”, de com ens
hem d'implicar, ni que sigui amb petits i modestos esforços, en millorar el món
que ens envolta. No demanem que Déu ho faci tot. Hem de començar per
treballar-hi nosaltres. Fes el que puguis. I després, si vols, reconeix la teva
petitesa, humilment, dient allò que diu Mossèn Ballarin: “Que Déu hi faci més
que nosaltres”.
Així
que va essent hora d'acabar aquest llibre. Recorda, i rellegeix si et cal,
totes les coses que has de tenir en compte. Potser et semblaran moltes, si
creus que les has d'aprendre o memoritzar. I no és així. Perquè totes es
resumeixen en fer servir l'amor incondicional amb tothom, començant sempre per
tu. La resta només consisteix en seguir el camí d'amor que et marca la teva
ànima.
A cada
cosa que hagis de triar, percep el que sents, intuïtivament, instintivament,
instantàniament. Si el que perceps és la opció de l'ànima, i no un llampec de
la ment que ha elaborat una resposta de l'ego, notaràs totes i cadascuna de les
opcions positives de l'ànima. Si alguna falla, és que hi ha ego.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.