El que creiem és el que creem. La creença
col·lectiva ha creat les coses tal com les coneixem. Si us fixeu, l'essència
espiritual de les religions més esteses és molt similar. La Bíblia està plena
de referències a la divinitat de l'home fet a imatge i semblança de Déu.
“Aquell que es coneix a si mateix, coneix a Déu (Mahoma - Islamisme)”. “Si veus
la menor distinció entre tu i Déu, aleshores no has entès res (Upanishads –
Hinduisme)”.
Les creences col·lectives, ens donen un món
“per defecte”. Però el podem ajustar. De fet, tothom ho fa. Des de les creences
locals o d'un país, fins a les de tipus personal. La nostra creació, a partir
de tot allò que decidim fermament i sense fissures, aconsegueix diferenciacions
que, en moltes ocasions, ni tan sols ens son evidents.
Hi ha qui diu que, quan veu volar prop seu un
borinot negre, algú proper morirà en el marge d'uns dies. I això és cert per
aquesta persona. I es compleix. Perquè aquesta persona ho ha creat així. Però
si nosaltres no ho creiem de cap manera, per nosaltres no serà així. Veurem un
borinot negre al nostre voltant i ningú proper a nosaltres morirà. Perquè
passen aquestes coses ?. Doncs perquè cadascú de nosaltres té la llibertat de
crear el seu propi món. Al menys, de crear les condicions necessàries per poder
ser qui vol ser. La persona de l'exemple del borinot, es dedica a “encaminar
morts” perquè és el que li agrada. Si per tu això no és possible, aleshores en
el “teu món” no hi ha morts que necessitin ser encaminats. És possible això ?. La
veritat no és una sola ?.
Hi ha tantes veritats com persones. Tantes
formes de curar, de “creure”, de viure, com creences diferents hi ha en aquests
camps. Només que hi hagi algú que hi cregui fermament, allò ja és possible. Si
creiem que alguna cosa és impossible, tenim la sensació de “impossibilitat” de
crear-la.
Les creences d'allò que queda fora del nostre
abast són les que encobreixen el que no hem estat capaços de resoldre en la
lluita de la nostra consciència/ànima contra l'ego. En realitat, hem creat
circumstàncies o “poders” fora nostre allà on hem llençat la tovallola. I
seguirà lluny del nostre abast fins que vencem l'ego col·lectiu o individual
que ens vol convèncer, per exemple, que:
hem vingut a aquest
món a patir, quan no és necessari, si no voleu
algú fora nostre
ens premiarà o castigarà amb un cel o un infern, quan l'únic premi o càstig és
aconseguir, o no, ser el que volem ser i ens el dóna la nostra pròpia
consciència. La nostra consciència és la veu de Déu, l'Absolut, l'Univers, com
li vulgueu dir, dins nostre
som millors que els
que tenen altres creences i ens hem de separar d'ells, quan el que hem de fer
per sentir-nos bé és cercar la unitat
hem de pensar en el
futur i deixar-nos influir pel passat, quan en l'únic que hem de pensar (perquè
és l'únic que existeix i crea i transforma la resta) és en el present
hem pecat o som
culpables d'alguna cosa i que la culpa ens perseguirà sempre, quan l'única cosa
a fer és passar a ser com volem ser, sense patir pel passat, ni somiar en el
futur
no podem aconseguir ser el que volem
ser, ni podem crear la nostra vida, quan som capaços de decidir què i com volem
ser i crear-ho només amb l'acte de pensar-hi suaument, però amb fermesa i
absolut convenciment que ja ho hem decidit i, per tant, ja està creat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.