En Pau era un fotògraf
famós. Premiat moltes vegades per les imatges que havia sabut captar amb la
seva càmera. Però, cada cop que algú l'entrevistava, entreveia un cert
desencant.
Preguntes com: ¿Què li queda
per fer?, ¿Quins reptes el sedueixen?, ¿Què el motiva a seguir buscant noves
imatges? ... el feien caure en un estat important de frustració.
Tothom deia que era un
mestre amb una càmera a les mans. Que captava l'atmosfera de l'escena d'una
forma prodigiosa. Però ell no n'estava satisfet.
De ben jove, es va sentir
atret per la competitivitat de mostrar al món les millors imatges. Era obsessiu
amb la tècnica i l'enquadrament. Tenia paciència per esperar al moment just.
Era llegendària la seva
negativa a tornar a un indret on ja havia estat abans. Era com si, un cop ja hi
havia estat, no quedés res més que poder captar.
Era tan famós que es podia
permetre escollir on volia anar i l'agència li facilitava els recursos
necessaris sense cap impediment. Però, aquell cop, va rebre un interrogant com
a resposta a la seva petició:
"N'estàs segur de voler
tornar a un lloc on ja hi has estat?".
Va fer un sí, sense afegir
cap comentari.
Al cap d'una setmana ja hi
havia arribat.
Era una selva densa. Li va
costar avançar fins al poblat.
Ell seguia allà.
En Pau, havia complert la
seva paraula i no havia mencionat mai que l'havia trobat en aquell viatge
anterior. En Joan, que havia estat el fotògraf més envejat del món, havia
decidit desaparèixer sense cap explicació. En Pau l'havia admirat des que era
molt petit. Quan era adolescent, va llegir una entrevista que va emmarcar.
Deia: "A vegades cal esperar molt pacientment per captar una sola
mirada".
Tot semblava igual que cinc
anys enrere.
Els indis corrien amunt i
avall alegrement. Despreocupats. Treballaven el just per aconseguir menjar i
aigua. La resta del temps, jugaven, xerraven. I reien. Sempre reien.
Alguna cosa havia canviat.
En Joan ja no era l'home sorrut i deprimit de feia uns anys. Ell també reia.
En Pau no entenia res. Va
anar directe a la cabana d'en Joan. La foto seguia allà. Aquella foto estranya.
Havien passat cinc anys i no
n'havia oblidat cap detall. Una foto feta amb la mítica Polaroid d'en Joan. Era
conegut que només la feia servir com a prova prèvia d'enquadrament per les
fotos importants. Però, aquell cop, li havia sortit tan perfecte que ja no en
va fer més. Tot i que en Joan no en volia parlar, encara que seria millor dir
que no volia parlar de res en absolut, en Pau li va arrencar una sola frase:
"És una foto pòstuma".
No calien més paraules. En
Pau havia entès que aquella era la darrera foto que en Joan faria mai. I era
comprensible. T'hi podies passar hores mirant-la i t'enganxava totalment. No ho
podies explicar, però el que aquella foto havia captat era quelcom màgic i
irrepetible.
Cinc anys enrere, en Pau es
va al·lucinar per aquella foto i la resposta d'en Joan. Ara, tornava a
demanar-li que li expliqués com l'havia fet.
El silenci tens d'en Joan,
cinc anys abans, havia estat substituït per un somriure benèvol.
En Pau, volent fixar la seva
admiració, curiositat i dubte en un sol mot interrogatiu, va dir:
"¿Com?"
En Joan va dibuixar un
somriure. Molt a poc a poc.
"Jo també m'ho he
preguntat tots aquests anys. I crec que ara ho entenc".
"Jo portava un mes al
poblat quan es va fer aquesta foto. Fins aleshores, no havia pogut captar la
màgia d'aquest lloc".
"Però ho vas aconseguir
en aquesta foto. Entenc perfectament que no en volguessis fer cap més després
d'aquesta".
En Joan va esclafir a riure.
"Tens tota la raó, si
no fos perquè aquesta foto no és meva".
No ho podia entendre. I va
llençar un altre mot:
"¿Qui?".
Els ulls d'en Joan reien
entremaliats.
"Un home molt vell.
S'estava morint i tota la tribu em va demanar que li deixés fer una foto. Li vaig
explicar el que havia de fer. Els indis s'hi van posar i ell va disparar".
"Al cap d'uns minuts,
en veure el resultat, mentre jo em quedava bocabadat, el vell es va portar la
foto al cor i va tancar els ulls dolçament".
Mentre en Joan havia anat
explicant els detalls, en Pau havia distingit, per primer cop, que la tècnica
deixava molt que desitjar, que l'enquadrament era poc acurat, ... però seguia
essent una foto màgica.
"Dedueixo, pel teu
somriure, que ara ja saps quin és el secret de la foto ...".
"Crec saber-lo".
"Mira-te-la bé. El que
fa aquesta foto irrepetible són els ulls de la gent. Tothom s'estimava molt
aquell avi. I el que jo mai he aconseguit captar ha estat aquestes mirades
d'amor. Les hi van dedicar a ell, com a últim acte d'amor per algú que
s'estimaven i s'estava morint. No hi ha ciència, ni art, ni tècnica en aquesta
foto. Només hi ha amor".
"M'ha costat cinc anys
adonar-me'n que el que havia d'aprendre no era una tècnica nova. Havia
d'aprendre a viure amb amor, com ho fan ells, per poder-ho entendre. I, ara que
ho he entès, trobo una pèrdua de temps provar de retratar la vida enlloc de
viure-la. No es pot traslladar aquesta mirada d'amor, només la pots
viure".
En Pau seguia sense
entendre. Demanava més detalls del que en Joan havia après. Per tota resposta,
en Joan li va explicar l'historia de l'avi que havia fet la fotografia:
“Es deia Dili, encara que
tots li deien avi. I era cert. No només era el més vell del poblat. També era
el més savi i el més amorós”.
“Ningú recordava mai haver-lo
vist enfadat. Ni tan sols quan va veure morir, un rere l'altra, tots els seus
fills”.
“Cada nit d'aquests darrers
cinc anys, a la vora del foc, he escoltat histories de l'avi. I, cada cop, he
descobert a la llum del foc les mateixes mirades. És com si l'avi, fins i tot
després de mort, seguís inspirant amor a tots els que el van conèixer. És com
si encara fos aquí. És com si l'estigués veient, com si l'hagués conegut de
tota la vida. Quan sents amb quin amor el recorden només et vénen ganes que algú,
algun dia, et recordi amb aquest amor”.
“Ho entens ara ?”
“Ja no m'importa res del que
la gent civilitzada valora: l'èxit, els diners, els luxes, els viatges, ... tot
el meu món és ara el somriure d'aquests nens. Ells sempre riuen. I cada cop que
jo sóc capaç de mirar-los amb amor, veig reflectit en els seus ulls, ni que
sigui en una mínima proporció, aquella mirada amorosa que li van dedicar a l'avi.
I sóc feliç. No em cal res més. Tot el que abans havia estat important per a mi
ha perdut el seu sentit. Només eren coses que omplien un buit que no podia
omplir amb amor. Ara que he descobert com d'important és viure amb amor, ja no
les necessito”.
En Pau es quedà una nit a
escoltar les histories sobre l'avi. I després d'aquella nit, es quedà una
altra. I després una altra ...
Al cap d'uns anys, quan en
Joan s'estava morint, li va apropar la seva Polaroid.
La va apartar suaument.
“No em cal. La imatge no
podria enregistrar tota la felicitat que he viscut amb ells, ni tot l'amor que
hi he trobat. Una instantània no pot recollir els sentiments ...”
“Però sí les mirades d'amor
...”.
En Joan va fer la
fotografia.
En Pau va muntar una
exposició que només constava de dues imatges de Polaroid.
Ningú recordava, tret de l'expectació
per la Gioconda, tanta gent amuntegada per mirar unes petites imatges. Si no
hagués estat per la fama d'en Pau, l'haguessin titllat de boig per voler muntar
una exposició amb només dues fotos de petit format. Però van haver de callar.
Ningú sabia explicar perquè.
Però l'èxit aclaparador de l'exposició era innegable.
En Pau va deixar la resposta
al perquè com a últimes paraules abans de tornar al poblat.
“Encara que no ho sabem
explicar amb paraules, tots som capaços de distingir les mirades d'amor. Perquè
les veiem amb els ulls del cor. Els únics ulls que no ens enganyen”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.