Tenim,
doncs, un problema greu. El control és incompatible amb el camí d'amor. Sense
excepció.
I és
que la nostra ment racional, refugi de l'ego, voldria fer de la vida una
“ciència”. Un entorn en el que determinades accions sempre provoquen
determinades reaccions. I, sobretot, determinats resultats. I, el fet que no és
així, en termes d'amor, ja ens deixa veure que alguna cosa no la fem bé.
Així,
les creences actuals diuen que si et mates a treballar pels teus fills, si els
dones els millors estudis, les millors joguines i tots els capricis, tot anirà
bé. Com si fos una fórmula matemàtica. I, si no funciona, tot serà culpa dels
nens, de l'escola, del món modern. Però mai culpa nostra.
I això
és el que busquem. La seguretat que ningú ens culparà. Perquè, si l'error fos
nostre, hauríem de mirar cap a dintre. I això, a l'ego, li fa molta por. Seguim
a la majoria, i això sembla que ens justifica si les coses no van bé. Per tant,
el “millor” es fer el que fa tothom.
L'ego i
les creences generalment “acceptades” ens marquen com hem de viure. I ens hi
agafem perquè resulta molt més fàcil complir amb uns “barems” de prosperitat.
Preferim donar tot el que podem en termes materials, confort, seguretat,
formació, i l'amor que puguem donar en aquestes condicions, que comprometre'ns
a donar un amor que prèviament hagi passat per la nostra ànima. ¿És només
perquè ens sotmetem als dictats de la majoria i no volem apartar-nos del establert?.
No és
només això. Tots coneixem a molta gent que renega d'aquestes coses i vol, molt
sincerament, estimar als fills o la parella per sobre d'aquestes “imposicions”
socials. Però, a l'hora de la veritat, la majoria fracassen al cap de poc
temps. Com si no fossin capaços de donar als seus fills o parella el temps
d'amor que els faria feliços, molt més que qualsevol cosa material.
Aparentment,
han cedit perquè no han pogut superar les imposicions en matèria de treball,
perquè s'ha de pagar una hipoteca o perquè el sou no arribava al mínim
imprescindible. Però la trista realitat, sense minimitzar cap d'aquestes
qüestions, és que si ens arribem a adonar que realment no som capaços d'estimar
als nostres fills, o a la nostra parella, com voldríem, tota la resta no seria
tan important. Perquè si el més important és poder estimar com nosaltres volem,
podem viure en un indret més barat, i no tenir un cotxe tan gran o fer servir
el transport públic, o menjar més humilment. Però poques vegades estem disposats
a sacrificar tot això. ¿És que no estimem prou com per sacrificar tot això per
amor i aquesta és la raó del nostre fracàs?.
No. La
raó del fracàs és que no ens estimem prou. I ens fa por reconèixer la veritat.
Res més.
La raó,
és que ens fa por que se'ns acabin les excuses. Perquè si se'ns acaben les
excuses haurem de confessar, i confessar-nos, que no ens estimem prou. I que no
som capaços de fer passar l'amor per la nostra ànima perquè, simplement, hem
après que no ens mereixem ser estimats. I, molt menys, incondicionalment.
Perquè, la major part de nosaltres, no hem estat mai estimats
incondicionalment. I, simplement, no sabem estimar-nos incondicionalment i, per
tant, no podrem mai estimar incondicionalment a altres, mentre no aconseguim creure
que nosaltres ens ho mereixem primer.
I, si
creiem això, també ens farà por no donar totes aquestes coses materials a qui
estimem. ¿I si, en no donar-les, els éssers estimats deixen de estimar-nos?. La
inseguretat que ens ha provocat no haver estat estimats incondicionalment ens
fa tenir una por constant a no ser estimats. I estimem als altres, i els hi
donem tot sense pensar en nosaltres, per evitar que deixin d'estimar-nos. I
busquem sempre a qui estimar, perquè hem après que nosaltres no ens ho mereixem.
I la
nostra estratègia consisteix a estimar, i estimar, de la manera que millor
sabem i podem. Fins que arriba un dia que la teva ànima, farta de no sentir-se
estimada per tu mateix, diu prou. I les relacions fracassen. I tot l'amor que
nosaltres volíem donar sembla que no ha estat entès ni apreciat.
I, com
el més normal és que ni en aquestes fosques circumstàncies siguem capaços de
reaccionar contra la duresa enorme que significa reconèixer que no ens creiem
dignes d'ésser estimats, tornarem a generar noves relacions que tornaran a
fracassar. I, així, fins l'infinit. O fins que la teva ànima digui prou. I
t'avinguis a reconèixer que has de superar aquesta carència. Per tu sol.
Com una
herència maleïda, el món “civilitzat” ha anat creant generacions de fills que
han rebut molts sacrificis per part dels seus pares. Pares que han volgut el
millor pels seus fills, empesos per la misèria de la que venien i a la que no
volien que els seus fills caiguessin. O pares que volien que els seus fills
conservessin una prosperitat que tants esforços els havia costat. ¿Qui els va
ensenyar que donar més coses als seus fills era millor que donar-los amor
incondicional?. Tant se val. Però no culpem als nostres pares. És perdre el
temps i energies per resoldre el problema.
El fet
és que la “civilització” ha tornat boig el món. Qualsevol de nosaltres, coneix
històries de pobles “primitius” que eren molt feliços, tot i no tenir quasi res
per menjar. L'amor per la vida era tot el que necessitaven. Fins que algú els
va convèncer. ¿El marketing de la civilització sense escrúpols?. Homes com
nosaltres, a la fi, han generat les creences que no eren res si no tenien un
cotxe modern, per exemple. I allà va acabar el poble feliç. Ara, tots volen el
millor pels fills, però sense els fills. Ara ja no tenen temps per jugar amb
els fills. I els seus fills no se senten estimats incondicionalment. Potser els
pujaran de nivell social, però no hauran pogut fer-los adults feliços.
I, un
altre poble “primitiu”, s'afegirà a la roda de la civilització. I, al principi,
molts d'ells es preguntaran què dimonis estan fent, perquè treballen com bojos
per unes coses que feia poc no els importaven gens. I es diran que la resposta
és que perquè no les coneixien. I acceptaran que el que han de fer és enriquir-se
més que el veí o que el veí tingui menys perquè ells puguin tenir més. I també
tenir més temps per als seus. Però, estranyament, quan sembla que la
prosperitat ha augmentat espectacularment i ja podria ser temps de abocar-se en
els éssers estimats, sembla que hi ha nous objectius a conquerir, noves
ambicions a acomplir.
Però la
trista realitat no és, com voldríem aparentar, que preferim lluitar per nous
objectius. Dintre nostre, sabem la veritat. No ens agrada com som, perquè no
som com la nostra ànima vol ser. Es tracta de seguir corrent i no mirar cap a
dins. Es tracta de no aturar-nos. Perquè si ens aturem, si respirem, si vivim
el present, ens veiem l'ànima. I no ens agrada. I se'ns fa molt dur
enfrontar-nos, tot sols, a coses amb les que quasi ningú vol enfrontar-se.
I,
preferim, quasi sempre, mirar el que fa la majoria i considerar que al cap i a
la fi la felicitat és una cosa efímera. Una cosa que passa només de tant en
tant. I ens amagarem a nosaltres mateixos que no ens agradem. O ens direm que
no s'hi pot fer res.
I, com
cada dia, seguirem excusant-nos en els sacrificis que cal fer pels fills i la
duresa de la vida. I mirarem de no veure els missatges desesperats de la nostra
ànima. Fins que rebem un cop dur, o una malaltia greu. I, aleshores, ni que
sigui per un temps, hi tornarem a pensar. Fins que ens tornem a donar per
vençuts. El camí d'amor en sí ja és prou difícil de seguir. I, en aquest món
que vivim, encara més. Per això, cal comprendre i estimar als que no es vegin
amb cor de seguir-lo.
Només
m'agradaria dir-los que es perden el millor de la vida. La vida de veritat. I
respecto que no ho intentin. Dono fe que no és gens fàcil. Jo, que m'equivoco
sovint. Sóc humà. Com tu.
Però
jo, mentre em quedin forces, no deixaré de seguir lluitant. I ho intentaré una
i una altra vegada. Desitjo de tot cor que tu també puguis fer-ho. Potser ens
trobarem pel camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.